L’eclosió del moviment estudiantil (2): noves gramàtiques, nous mitjans

A finals dels anys 90, quan Europa s’enfrontava al repte d’una globalització que volia acabar amb la història, el sociòleg Pierre Bourdieu (1999) ens recordava que «la història ensenya que no hi ha política social sense un moviment social capaç d'imposar-la (i que no és el mercat, com s'intenta fer creure avui, sinó el moviment social el que “va civilitzar” l’economia de mercat, contribuint així en gran manera a la seva eficàcia)». Els moviments viscuts a Espanya en les dècades següents així ho demostrarien.

 

Però no tots els sociòlegs ho han vist igual. En una entrevista a Manuel Castells (2015), a voltes del seu llibre Redes de indignación y esperanza (2012), apuntava que els moviments socials «no busquen prendre el poder. Mai. Quan ho intenten es tornen moviments politicorevolucionaris, que és una altra cosa. El moviment social busca canvis en les ments de les persones i en les categories culturals amb què la societat, normalment, es pensa a si mateixa».

 

Vídeo ‘10 años del 15-M: Las voces de la Puerta del Sol’ (2021)

Font: ‘El País’

 

La força del moviment social radica en el fet que desplaça els marcs de pensament sobre la realitat i obre nous camps d’expectatives per al futur. A partir del cas dels indignats a l’Espanya de la dècada passada, ens recordava Castells que «va ocórrer quan ningú no ho esperava. En un món presa de la crisi econòmica, el cinisme polític, el buit cultural i la desesperança, simplement va ocórrer». Tant el moviment del Mediterrani en crisi dels anys 2010 com els moviments de protesta estudiantil actuals tenen elements clarament identificables com a comuns, segons Castells (2012): 1) s’ignoren els partits polítics; 2) es desconfia dels mitjans de comunicació; 3) no es reconeix cap lideratge i; 4) es rebutja qualsevol mena d’organització formal. A canvi, es debat col·lectivament i es prenen les decisions tant a escala local i material (l’assemblea com a forma) com a escala global i virtual (internet en totes les seves formes de llavors i d’avui: xarxes de missatgeria, Twitter/X, TikTok, YouTube).

 

A l’hora d’analitzar tant el 15-M com altres moviments que han sorgit seguint el model agrupats sota el nom de moviment xarxa, seria més propi parlar d’una «acció en xarxa» que d’una «acció col·lectiva» (Monge, 2018), perquè l’acció es fa en comú però de manera geogràficament diversificada, ideològicament plural, culturalment singular, però, en tot cas, amb uns objectius compartits: transformar culturalment i influir políticament. Com afirma Castells (2015), «són moviments socials, amb l’objectiu de canviar els valors de la societat, i també poden ser moviments d’opinió pública, amb conseqüències electorals. Volen canviar l’estat, però no apoderar-se’n. Expressen sentiments i agiten el debat, però no creen partits ni donen suport a governs».

 

Noves demografies, noves gramàtiques

 

En una entrevista recent a El independiente (2024), l’historiador de la Universitat de Michigan i expert en el Pròxim Orient, Juan Cole, apunta que «els canvis demogràfics als Estats Units des del 1965, amb un milió d’immigrants que arriben legalment cada any procedents de tot el món, també han creat una massa crítica d’estudiants d’origen palestí, àrab, musulmà, sudasiàtic, llatí i asiàtic que són crítics amb el colonialisme que practiquen colons com els israelians». El canvi demogràfic accelera nous agents d’enunciació que qüestionen la doctrina tal com Foucault (1999) la teoritzaria a El orden del discurso: «la doctrina efectua una doble submissió: la dels subjectes que parlen als discursos, i la dels discursos al grup dels individus que parlen.» És a dir, els lemes i les noves gramàtiques de cada nova insurrecció estudiantil posen en dubte el dret a enunciar la veritat tal com ha estat verbalitzada –per part del subjecte enunciant– i assumida –per part dels grups receptors.

 

Cole ens parla d’un altre element a considerar. Adverteix que assistim a un món a dos ritmes narratius: «aquests joves han vist com es desenvolupava el genocidi a Gaza en temps real als seus telèfons a través de plataformes sense censura com TikTok», mentre els seus pares i avis continuen percebent el món tal com els grans canals de notícies televisives nord-americans decideixen com filtren aquestes imatges de crueltat extrema. No dubta a assenyalar, una vegada més, interessos comercials darrere d’aquesta omissió conscient de la realitat —és a dir, molts dòlars de publicitat en joc.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Joves captant el conflicte israelià-palestí a través dels seus mòbils

Font: BBC / Getty Images (2021)

 

Si aquella dècada dels 60 va ser de l’arribada dels drets civils, del moviment feminista i de l’antibel·licisme nord-americà –«1968, the year that changed America», diria un mitjà rememorant els 50 anys de l’efemèride l’any 2018–, aquesta nova onada ens presenta un anticolonialisme global, i també l’oposició ètica entre les renovades generacions occidentals al capitalisme de guerra. El denominador comú: l’activisme estudiantil actuant com a nucli irradiador d’un sentiment de solidaritat global, però també de condicionador de les forces de xoc polítiques. Si donem per bo que Columbia 68 va ser la tomba dels demòcrates davant del desastre del Vietnam, res no fa pensar que Columbia 24 no pugui ser el Vietnam de Joe Biden.

 

Una vegada més, les posades en escena de les convencions dels dos grans partits ianquis aquest estiu seran claus per determinar un missatge al món i, molt probablement, com a l’estiu del 68 a la convenció demòcrata a Chicago, els estudiants nord-americans irrompran al conclave per elegir Biden com a mur de contenció contra Trump, però també per condicionar el seu suport a canvi de línies vermelles en política internacional i, de fons, en polítiques socials, racials i educatives.

 

No cal llegir les acampades, les assemblees i els renovats claims polítics als campus universitaris americans com a «estetitzacions de la política», sinó, com ho van ser el 68, un avís per a navegants dels imperatius ètics d’una nova generació occidental que no està d’acord amb els supòsits innegociables del passat de la nostra tradició. I en aquest moment tan tràgic de violència a Palestina, sembla evident que, una vegada més, com al llarg de l’últim segle i mig, la denominada «qüestió jueva» (Marx, 1970; Traverso, 2023) exercirà un enorme poder de sacsejament occidental. Per a Biden, i per a Europa, separar la qüestió jueva de la immoral pràctica de violència en nom de la nació que fa Israel pot ser un acte de defunció enunciat.

 

Per saber-ne més:

BOURDIEU, Pierre (1999). «Sin movimiento social, no hay política social». Revista de Sociología, vol. 11, no. 12 [en línia]. Disponible a: https://sisbib.unmsm.edu.pe/bibvirtual/publicaciones/sociologia/1999_n12/art021.htm

CARRIÓN, Francisco (2024). «El ‘15-M’ propalestino que se extiende por las universidades de EEUU y puede costarle la presidencia a Biden». El independiente [en línia]. Disponible a: https://www.elindependiente.com/internacional/2024/04/25/el-15-m-propalestino-que-se-extiende-por-las-universidades-de-eeuu-y-puede-costarle-la-presidencia-a-biden/

CASTELLS, Manuel (2012). Redes de indignación y esperanza: los movimientos sociales en la era de Internet. Alianza editorial.

CASTELLS, Manuel (2015). «Manuel Castells: “La sociabilidad real se da hoy en Internet». Clarín [en línia]. Disponible a: https://www.clarin.com/ideas/manuel-castells-sociabilidad-real-hoy-internet_0_SJ0QH5rswme.html

FOUCAULT, Michel (1999). El orden del discurso. Tusquets editores.

HAJELA, Deepti (2024). «How Columbia University’s complex history with the student protest movement echoes into today». Associated Press [en línia]. Disponible a: https://apnews.com/article/columbia-gaza-campus-protests-1968-505f9da3aef5ce7a9f7d6eb962dacb5d

MARX, Karl (1970). «La cuestión judía». Los anales franco-alemanes. Ediciones Martínez Roca.

MONGE, Cristina (2018). «Creatividad e Innovación política. Movimientos “modelo 15M”». Laaab [en línia]. Disponible a: https://www.laaab.es/2018/09/creatividad-e-innovacion-politica-movimientos-modelo-15m/

TRAVERSO, Enzo (2023). La cuestión judía: Historia de un debate marxista. Verso Books.

 

Citació recomanada

GOZALO SALELLAS, Ignasi. «L’eclosió del moviment estudiantil (2): noves gramàtiques, nous mitjans». COMeIN [en línia], juny 2024, no. 144. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n144.2439