Aquest és el millor títol d’un llibre de disseny de la història. El va publicar l’any 1981 el dissenyador Bob Gill (Nova York, 1931-2021) i per molts continua sent una publicació única i que va contra corrent de les publicacions habituals de disseny, encara en l’actualitat. Mort a 90 anys, Gill va ser dissenyador gràfic, redactor, director artístic, professor de disseny, il·lustrador, cineasta i tocava jazz amb el piano molt malament, segons la seva biografia. Va viure entre Londres i Nova York, i va fundar, juntament amb Alan Fletcher i Colin Forbes, l’estudi de disseny Fletcher/Forbes/Gill, estudi precursor de Pentagram, un dels estudis més importants de disseny de l’actualitat que reuneix una comunitat de dissenyadors amb perfils diversos del nivell internacional més alt.
El llibre de Bob Gill al qual ens referim –dels 13 que va escriure en la seva vida– és possiblement el més internacional de les seves publicacions. Publicat per l’editorial Gustavo Gili en la seva versió en castellà el 1982, sense cap dubte, és un llibre que té qualitats diferencials de les publicacions habituals de disseny. Què ensenyen els llibres de disseny habitualment? Són molt buscats els llibres que ofereixen un catàleg de projectes explicats d’una manera quirúrgica. Tenen fotografies impressionants i sempre parlen dels casos d’èxit i mostren els dissenys més premiats. Aquests llibres van acompanyats d’una biografia dels dissenyadors que és impressionant, sense fissures i amb unes fotografies perfectes en què el dissenyador va vestit de negre, mentre el creador mostra, en alguns casos, un lleuger somriure. Si es tracta d’un llibre d’arquitectura, és possible que l’arquitecte fotografiat estigui assegut en una Lounge Chair d’Eames. Aquests llibres sempre pugen el dissenyador a un altar als llimbs de l’èxit sense mostrar cap fragilitat o dubte. És aquesta la realitat de la professió? Clarament sí, en alguns casos, però, de ben segur, hi ha altres maneres de veure aquesta realitat. La major part de les dissenyadores i dissenyadors tenen una trajectòria professional que es mou en moltes latituds laborals, entre la precarietat, la feina monòtona i algunes vegades l’anomenat èxit.
El llibre del novaiorquès obre foc en la primera pàgina d’aquesta manera: «Si la lectura d’aquest llibre inspira només una idea original a un sol dissenyador, consideraré que els mesos de feina que he dedicat a compilar-lo han estat una pèrdua de temps». El llibre està escrit en un llenguatge pròxim i familiar, en un registre popular, i intenta tractar els problemes corrents del disseny gràfic i les seves dificultats. El llibre, en lloc de mostrar només el resultat de l’èxit dels seus projectes, ens parla del procés, de les friccions que ha enfrontat i de la manera de buscar solucions. L’autor ens explica que per mostrar les idees als clients ho feia amb una trucada de telèfon i aquesta era la prova màxima per demostrar si la seva idea era entesa per tots. Tot el contrari de mostrar primer el resultat visual: «si anava als seus despatxos, els parlava de la meva solució, en lloc d’intentar impressionar-los amb una complicada plasmació visual». (Gill, 1981, pàg. 10).
En la imatge següent, Bob Gill ens mostra el disseny de la funda d’un disc per a un pianista de jazz d’estil poc ortodox i es pregunta: Quin aspecte té un vinil poc ortodox? La resposta a aquesta pregunta la va convertir en la solució gràfica.
Funda de Bob Gill per a un disc de jazz
Font: Editorial GG
Gill reflexiona sobre els encàrrecs que ens mostra en la publicació: «Cap de les imatges d’aquesta secció no ha estat inventada per mi. Les vaig copiar totes. Però, en fer-les servir en un context nou, o ser modificades d’una manera inesperada pels creadors, vaig arribar a apropiar-me’n» (Gill, 1981, pàg. 41). L’autor enfronta molts llocs comuns del món del disseny, per exemple, els vinculats a la relació amb els clients, que és una de les grans queixes dels dissenyadors. De la mateixa manera, les friccions constants amb els redactors de text: «Normalment, els dissenyadors no són bons redactors. I els redactors tampoc no ho fan gaire bé. De manera que el més probable és que el text amb el qual ha de treballar el dissenyador no sigui gran cosa» (Gill, 1981, pàg. 57). Amb aquestes declaracions, l’autor ens acosta més a la veritable professió del dia a dia del disseny i no a les promeses d’un sector en problemes de subsistència.
El llibre ens mostra problemàtiques concretes per resoldre, i l’autor ens explica la història del procés que va dur a terme. En la imatge següent, Gill ens parla del problema quotidià de la indecisió del dissenyador a l’hora de posar un títol sobre un format concret. El dissenyador resol de manera magistral la peça i fa servir aquesta indecisió per oferir una solució peculiar deixant en el disseny final totes les decisions esborrades pel camí, amb la qual cosa reflecteix la feina quotidiana del disseny.
Disseny de Bob Gill que reflecteix la indecisió del dissenyador
Font: Editorial GG
És molt interessant com Gill, al llarg del llibre, fa una autocrítica ferotge a la figura del dissenyador: «Els dissenyadors, quan es queixen de l’estupidesa dels seus clients, es queixen, en realitat, que no comparteixin els seus aristocràtics gustos d’alumnes d’una Escola de Belles Arts» (Gill, 1981, pàg. 115). Amb aquest tipus d’anàlisi, l’autor ha creat un llibre que serveix no només als dissenyadors, sinó també a les persones que hi batallen quotidianament. És un text amoral i gens paternalista de la nostra benvolguda professió del disseny.
L’humor, la ironia i la felicitat de ser dissenyador
El llibre respira humor per tots els costats i podem entendre que Gill va ser feliç fent el que volia, sense romantitzar la professió. Una gran part dels seus dissenys fan servir la ironia intel·ligent com a recurs comunicatiu. Aquesta manera de treballar, sumada a l’ús dels mínims elements gràfics possibles, fa que els seus dissenys siguin atemporals, perquè estan enfocats més al fons que a la forma.
En l’última imatge que mostrarem, Gill ens ofereix una solució molt divertida d’una il·lustració per a una revista del retrat d’un psiquiatre.
La psiquiatria segons Bob Gill
Font: Editorial GG
En la cronologia de la seva trajectòria que es mostra al final de la publicació, l’última frase reflecteix el que s’ha dit abans: «Actualment, continua fent disseny i tractant d’escriure un llargmetratge, i se sent com un noi de vint-i-quatre anys que aspira a ser cineasta. Només que ara en té cinquanta» (Gill, 1981, pàg. 165).
No sabem gaire bé quins són els efectes causats pels llibres de disseny que mostren només l’èxit dels seus creadors sense entendre els matisos d’aquest èxit. Possiblement, inspiren els seus lectors. No ho sabem. No obstant això, tenim la impressió que, en llegir aquests llibres, ens diuen molt poc de la vida quotidiana dels creadors i que s’allunyen molt de les nostres vides més normals i sense tants èxits. El llibre de Gill té l’efecte contrari, ens acosta al seu treball, a la seva persona i és com si tinguéssim una conversa amb ell mentre prenem un cafè. Bob Gill és un amic integrat a l’interior d’un llibre que ens parla de la vida del disseny. És un regal que no sol ser freqüent en una professió que es caracteritza per competir mostrant el nombre de guardons obtinguts pel professional de torn sense explicar-nos les condicions materials d’aquest èxit.
Per saber-ne més:
GILL, Bob (1981). Olvide todas las reglas que le hayan enseñado sobre diseño gráfico. Incluso las de este libro. Barcelona: Gustavo Gili.
Citació recomanada
FOGLIA, Efraín. «‘Oblideu totes les regles que us hagin ensenyat sobre disseny gràfic. Fins i tot les d’aquest llibre’». COMeIN [en línia], maig 2023, no. 132. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n132.2333
