Fa unes quantes setmanes, vam assistir a una visita guiada a una exposició titulada Els colors del món al Cosmocaixa, a Barcelona. Ho vam fer amb un grup d’estudiants de l’assignatura Taller de Color, del grau de Disseny i Creació Digitals, una assignatura que aborda les diferents dimensions del color com a fenomen físic, químic, social i cultural, de manera que, entenent tot això, els estudiants puguin triar i manejar el color d’una manera conscient i efectiva en la mesura del possible.
L'exposició Els colors del món es basa en fotografies realitzades per fotògrafs de National Geographic a diferents parts del món. Està dividida en 7 sales, una per a cadascun dels colors de l’espectre: blau, morat, verd, groc, taronja, vermell i blanc. Les imatges reflecteixen escenes tant de la natura com de persones i col·lectius, i l’explicació, juntament amb algunes demostracions, versa sobre els aspectes del color que es poden explicar d’una manera científica. Atès que es tracta d’un museu de ciència divulgativa, aquest és l’aspecte prioritari, tot i que s’intercala amb qüestions que podríem anomenar culturals o simbòliques del color.
Per exemple, el motiu pel qual el cel es veu de color blau té a veure amb la capacitat de filtració i d’absorció dels colors de l’espectre de la llum que té l’atmosfera. La llum del sol xoca amb les molècules d’aire, les gotes d’aigua suspeses i la pols en suspensió, i es dispersa, amb la qual cosa es desvia així de la seva trajectòria. Aquesta dispersió dependrà de la longitud d’ona en qüestió de cada color: les ones amb longituds més curtes són les que més es dispersen i les més llargues, les que menys. Per tant, el violeta i el blau són els colors que ens arriben més dispersats, en travessar l’atmosfera i, per això, són els que veiem (aquest efecte es coneix com la dispersió de Rayleigh, i al cap i a la fi, és el responsable que vegem el cel blau, ja que, fruit de les múltiples dispersions amb les diferents molècules i partícules de l’atmosfera, al final el que arriba als nostres ulls és llum blava procedent d’infinitat de punts que fan veure el cel sota aquesta única tonalitat).
Teoria del color i psicologia del color
En l’àmbit docent, en disseny i en art, generalment, la teoria del color s’acompanya de coneixements de tipus tècnic, estàndards i materials. Fins aquí, tot és bastant controlat i senzill. No obstant això, quan entrem en les dimensions psicològiques, simbòliques i culturals, tot comença a barrejar-se una mica. Hi ha treballs molt influents, com el d’Eva Heller (2004), sobre psicologia del color que suposadament es basa en qüestions perceptives –algunes de les quals es poden explicar com l’exemple anterior del cel–, però de vegades es converteixen en veritats universals, tot fregant un terreny més especulatiu, o almenys qüestionable des d’un punt de vista global.
Segons l’antropòleg Josep Martí (2016), hi ha dues posicions enfrontades: d’una banda, les de caràcter relativista, aferrades a la hipòtesi de Sapir-Whorf, segons la qual el llenguatge i la cultura determinen la manera de percebre conceptualment el món, i, per tant, és arbitrària la manera en què cada cultura segmenta l’espectre dels colors. I, de l’altra, les de caràcter evolucionista, que consideren que les categoritzacions sobre els colors es basen en un fons psicobiològic comú en tots els humans. En aquesta segona línia, se situen els treballs de Brent Berlin i Paul Kay, segons els quals la percepció del color és innata i hi ha patrons d’evolució comuns en tota la humanitat relatius a les categoritzacions dels colors. Segons aquests autors, hi hauria una semàntica universal per als colors bàsics i, per tant, els mots que els designen en diferents llengües són traduïbles (Berlin i Kay, 1969, pàg. 16; Kay i altres, 2009).
No obstant això, en l’actualitat es pot afirmar que la categorització dels colors sorgeix d’una complicada jerarquia de processos perceptius i cognitius, alguns propis de l’espècie humana en general i altres de caràcter clarament cultural (Varela i altres, 1997).
Un exemple de la confluència d’aquests factors és el cas del color dels vestits dels tuàregs, el blau. En aquest cas, hi ha una explicació física; pel mateix mecanisme que el color del cel, els vestits de color blau són més frescos perquè refracten l’espectre càlid i fan que puguin suportar millor la calor del desert. A més a més –o possiblement en relació amb això anterior–, és perquè històricament han mantingut relacions comercials amb els pobles del Mediterrani i de l’Orient Mitjà, i el tint blau indi que s’utilitza per tenyir les teles és un producte que s’ha comercialitzat durant segles en aquestes regions. De vegades, els colors que es fan servir són els que estan més a l’abast de cada societat.
La conversa amb la IA
El problema apareix quan amb un argument cultural o simbòlic es produeixen categoritzacions que associen els colors amb persones o situacions d’una manera taxativa i sovint sense una base que no sigui la repetició del patró a través dels diferents mitjans. Es el cas de l’associació del color rosa amb allò femení o les nenes. Per valorar aquesta generalització, he fet una consulta a un programa d’IA i m’ha donat algunes respostes una mica contradictòries. D’una banda, sembla tenir en compte les matisacions:
«l’associació del rosa amb allò femení s’ha estès en alguns llocs per mitjà de la moda i la publicitat, que han utilitzat el rosa com un color de marca per a productes adreçats específicament a les dones. Això no obstant, és important tenir en compte que aquesta associació no és universal i pot variar en diferents cultures».
De l’altra, quan li he demanat consell per a un cartell adreçat a infants, m’ha aconsellat:
«Rosa: el rosa és un color dolç i femení que sol funcionar bé en cartells relacionats amb joguines o esdeveniments per a nenes».
Martí ens explica (2016) que va ser Goethe, amb la seva teoria del color, qui va afirmar que als pobles incivilitzats, igual que als infants, els agraden els colors vius, mentre que els pobles refinats els eviten. Aquesta manera d’evitar colors, altrament anomenada cromofòbia (Batchelor, 2000), ens diu que en la cultura occidental, l’ús generós dels colors s’associa, no només amb els infants i els «salvatges» –un tret típicament etnocèntric és equiparar cultures no occidentals amb els infants–, sinó també –des d’una perspectiva androcèntrica i classista– amb el món femení i la gent vulgar. L’excés de color s’associa fàcilment amb el que és perillós, sensual, inferior o superficial.
He preguntat a la mateixa IA sobre aquesta qüestió i m’ha respost:
«no és apropiat jutjar les persones en funció dels colors que trien fer servir o els agraden, ja que cadascú té les seves pròpies preferències i gustos personals. L’elecció dels colors no està necessàriament relacionada amb el nivell educatiu o la intel·ligència d’una persona».
Potser el programa reflecteix una certa neutralitat o correcció política. No obstant això, quan triem la paleta de colors per fer un encàrrec, posem en joc molts elements, alguns perceptius, altres clarament subjectius, però altres són constructes culturals que associem per inèrcia o per facilitat; també és part de la nostra feina qüestionar-los o anar una mica més enllà dels tòpics.
Per saber-ne més:
BATCHELOR, David (2000). Chromophobia. Londres: Reaktion Books.
BERLIN, Brent; KAY, Paul (1969). Basic Color Terms: Their Universality and Evolution. Berkeley: University of California Press.
KAY, Paul y otros (2009). The World Color Survey. Stanford: Center for the Study of Language and Information [en línia]. Disponible a: https://www1.icsi.berkeley.edu/~kay/claire7.pdf
VARELA, Francisco J.; THOMPSON, Evan; ROSCH, Eleanor (1997). De cuerpo presente: las ciencias cognitivas y la experiencia humana. Barcelona: Gedisa.
MARTÍ, Josep (2016). «No tot és blanc o negre: el color i les seves significacions». Magazine Taller de color [en línia]. Disponible a: https://materials.campus.uoc.edu/cdocent/PID_00236624/no-tot-es-blanc-o-negre.html
Citació recomanada
SAN CORNELIO, Gemma. «A propòsit de l’exposició ‘Els colors del món’: una conversa sobre color amb una IA» COMeIN [en línia], abril 2023, no. 131. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n131.2326
