Fa uns quants dies de la publicació del nou treball de la cantant Rosalía, Saoko, i això ha generat una allau d’anàlisis i reaccions de tota mena al voltant de la producció musical, l’estètica de la cantant o el videoclip. És en aquest últim que em centraré a propòsit d’un dels comentaris que ha rebut, relacionat amb l’imaginari que el clip evoca.
Anteriorment, en aquesta revista, he parlat de la nostra investigació sobre activisme mediambiental a partir dels perfils a Instagram que hem anomenat eco influencers. En una de les darreres publicacions acadèmiques realitzades sobre aquest tema (San Cornelio, Ardèvol i Martorell, 2021), vam tractar la creació d’imaginaris vinculats al canvi climàtic i a la degradació del medi ambient per aquests comptes.
L’imaginari és un concepte molt debatut i utilitzat a les ciències socials. Per a Castoriadis, un dels autors més referenciats, l’imaginari és fonamentalment la capacitat d’imaginar. Més específicament, l’imaginari social és, de fet, l’imaginari que comparteix una societat. En altres paraules, correspon a l’ethos d’un grup social, en el sentit de pràctiques i valors compartits (una manera de ser i d’estar al món), unificats a partir d’uns conceptes centrals (Castoriadis, 1987, p. 143). Un element destacable en aquest plantejament és l’imaginari com a estructurador i estructurant de la vida social i alhora font potencial de creativitat (ibíd., p. 109-132). L’imaginari no és, doncs, un repositori estanc, sinó que la creativitat o la imaginació individual tenen un paper fonamental per ampliar els horitzons de possibilitat i transformar la societat.
Imaginaris culturals
Al nostre estudi d’Instagram, apareixen uns imaginaris que dialoguen amb l’imaginari modern. Sumàriament, podríem dir que en aquest període es produeix la separació de la persona humana amb el medi natural i es dona prioritat a la idea de progrés, en part per mitjà de la tecnologia. Concretament, en els comptes estudiats, trobem tres estratègies de reconnexió amb la natura o que s’utilitzen per vincular d’una manera afectiva l’audiència: la primera tipologia ens convida a l’admiració i l’encís. La segona ens impel·leix a l’acció a partir de l’empatia i la identificació amb petites històries que ens comuniquen que hi ha solució (que podem fer-hi alguna cosa). I la tercera tipologia activa la nostra ràbia, el dolor empàtic i l’enuig. En aquest sentit, podem afirmar que en aquestes històries, l’emoció es planteja com un camí per moure a l’acció i prendre partit en aquesta causa.
El videoclip Saoko (de Rosalía)
I direu: què té a veure tot això amb el videoclip de la Rosalía? Doncs bé, fa uns dies, la periodista Azahara Palomeque va afirmar al seu compte de Twitter que el vídeo de la Rosalía li havia produït ecoansietat, en veure cremar a dojo el combustible de les motos que hi apareixen i el culte a aquestes. Aquest tuit li va comportar, com és habitual a la xarxa, comentaris molt negatius. Ho explica més detalladament al seu article publicat al mitjà La marea en què aborda de manera més específica la necessitat de crear imaginaris actuals que tinguin en compte la problemàtica mediambiental.
Sens dubte, l’imaginari promogut al videoclip connecta d’una manera força directa amb l’imaginari modern: el poder de la màquina (el motor) i el desenvolupament individual, a més del luxe i l’ostentació que són part de gèneres musicals ben coneguts des de fa dues o tres dècades, i gens nous. En aquest sentit, la crítica –la meva crítica– en termes visuals –atenció, no dic res de la música– és la recurrència a clixés en una línia postmoderna connectada, a més no poder, amb el capitalisme de consum.
Sense voler entrar en el debat de si els artistes han de reflectir o no els temes socials del moment a la seva obra, sí que hi ha una qüestió pendent en la revisió dels diferents imaginaris, en la mesura que aquests escenaris imaginats no existirien per si mateixos, sense l’ús d’elements semiòtics. I en aquest cas, els mitjans de comunicació –tots, els tradicionals i les xarxes– tenen un paper fonamental, com ens recorden Mayorga, del Valle i Browne (2013), que aprofundeixen en la relació dels imaginaris amb els mitjans, i afirmen que poden ajudar a cristal·litzar un conjunt de significacions al voltant d’un món possible i les seves particularitats polítiques, econòmiques, socials i culturals (p. 492).
Hi ha alguns relats i imaginaris als mitjans que estan començant a representar aquesta nova realitat de crisi mediambiental, algunes propostes han aparegut al nostre estudi i, òbviament, això no significa que siguin millors o pitjors. D’altres se situen en altres mitjans com l’audiovisual, en sèries i pel·lícules. Sens dubte, aquest és un tema que ens ocuparà d’aquí a un temps i espero poder-ho explicar en propers articles de COMeIN.
Per saber-ne més:
CASTORIADIS, Cornelius. (1987). The Imaginary Institution of Society (trans. Kathleen Blamey). MIT Press
MAJORGA ROJEL, Alberto Javier; DEL VALLE ROJAS, Carlos; BROWNE SARTORI, Rodrigo (2013). «El imaginario social de la acción colectiva de protesta y la crisis argentina de 2001, en el discurso de la prensa en Chile». A: Polis, vol. 12, no. 34, p. 491-518. DOI: https://doi.org/10.4067/S0718-65682013000100024.
PALOMEQUE, Azahara (2022). «La crisis climática también es un problema cultural». A: La marea. [en línia]. Disponible a: https://www.climatica.lamarea.com/crisis-climatica-problema-cultural-saoko/
SAN CORNELIO, Gemma; MARTORELL, Sandra; ARDÈVOL, Elisenda (2021). «Imaginarios sociales ante la crisis climática: análisis de los eco-influencers en Instagram». A: IC Revista Científica de Información y Comunicación, no. 18, p. 197-224. [en línia]. Disponible a: https://icjournal-ojs.org/index.php/IC-Journal/article/view/629. DOI: https://doi.org/10.12795/IC.2021.I18.11.
Citació recomanada
SAN CORNELIO, Gemma. Imaginaris culturals, videoclips i medi ambient. COMeIN [en línia], febrer 2022, no. 118. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n118.2212
