El 2020 va ser, sens dubte, l’era de l’explosió del podcast. Les dades demostren que el 2021 ha estat l’any de la irrupció dels audiollibres com una de les opcions sonores que encaixa amb els nous models de consum i estil de vida (post?) pandèmica. El sorgiment de noves plataformes d’audiollibres (també inclouen podcast) –que, per una tarifa plana, permeten consumir tot allò que està disponible al seu canal– ha estat clau en la irrupció dels audiollibres en el que crec que es considerarà l’era de l’àudio.
Des dels últims anys, des d’institucions com la Unió Europea (2018), es desenvolupa la noció de digital youth work com l’àmbit de treball socioeducatiu amb la població jove orientat a promoure’n la inclusió social mitjançant les tecnologies digitals. Per a la seva adaptació i aplicació al context espanyol, es proposa que l’educació social és el camp més propici. No obstant això, per desenvolupar una «educació social digital», cal entendre prèviament quin és el nivell actual de competències digitals de les educadores socials.
Fa uns quants dies de la publicació del nou treball de la cantant Rosalía, Saoko, i això ha generat una allau d’anàlisis i reaccions de tota mena al voltant de la producció musical, l’estètica de la cantant o el videoclip. És en aquest últim que em centraré a propòsit d’un dels comentaris que ha rebut, relacionat amb l’imaginari que el clip evoca.
En un article titulat «El clima de la historia: cuatro tesis», l’historiador bengalí Dipesh Chakrabarty ens fa una provocadora invitació: deixem per un moment en suspens la lògica immediatista des de la qual acostumem a pensar-nos en un món altament tecnològic i hiperconnectat.
El metavers ha estat batejat com el nou capítol d’internet, un món virtual on les persones es connecten per mitjà d’ulleres 3D i, més endavant, amb altres dispositius de realitat virtual i realitat augmentada més avançats i lleugers. Com seran els esdeveniments al metavers? Com es dissenyaran els espais i les activitats en aquest nou món virtual?
Per què ens pot interessar dissenyar projectes personals, propis, autoiniciats, autoencàrrecs o com els vulguem anomenar? O, dit d’una altra manera, què ens pot portar a posar-nos el barret de dissenyador o dissenyadora, client i la resta de papers de l’auca que hi ha en el procés de disseny?
El sector publicitari experimenta una de les transformacions més grans de tota la seva història. L’auge de la publicitat digital, encara més accentuat per la pandèmia, ha comportat la incorporació de nous perfils professionals a les agències de comunicació.
En una època en què les marques conviuen amb un escrutini públic constant, és més important que mai actuar des d’una perspectiva ètica, responsable i conscient socialment parlant, en pro del bé comú. Tenen en compte les marques els criteris bàsics que cal seguir pel que fa a l’accessibilitat i la inclusivitat?
La recuperació dels treballs de l’acadèmica i activista bell hooks posa en valor un llegat que clama per un feminisme interseccional en un moment de canvis generacionals i debats a l’activisme global.
Han d’anar juntes la cultura i l’educació als carrers dels nostres barris? Han de tenir les institucions culturals un compromís ferm amb l’entorn que habiten? Han d’implicar-se les escoles en els canvis i conflictes del paradigma digital? Aquestes només són tres preguntes d’una dotzena que podríem formular relacionades amb els reptes de la realitat contemporània lligats a l’educació, la ciutat i la cultura.
Els articles publicats en aquesta revista estan subjectes –llevat que s'indiqui el contrari– a una llicència de Reconeixement 3.0 Espanya de Creative Commons. Podeu copiar-los, distribuir-los, comunicar-los públicament i fer-ne obres derivades sempre que reconegueu els crèdits de les obres (autoria, nom de la revista, institució editora) de la manera especificada pels autors o per la revista. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/deed.ca