En un moment històric en què la ciència s’obre com mai, el món que l’envolta sembla tornar-se més opac, més polaritzat, fins i tot més hostil a l’evidència. Com s’explica aquesta paradoxa? I què podem fer el col·lectiu investigador com a resposta?

Gabriele Cagliani va iniciar la seva carrera en el periodisme, treballant com a reporter a El Economista i més tard a Expansión. Posteriorment, es va especialitzar en comunicació corporativa, i va exercir com a director de Comunicació, Màrqueting i Marca d’EY a Espanya i, més endavant, com a director de Comunicació de l’aerolínia Vueling. En l’actualitat, és soci i cofundador de l’agència Lead by Thought.

Els influencers virtuals han esdevingut una nova presència habitual a les xarxes socials. Aquests avatars generats per ordinador, sovint d’aparença hiperrealista i estèticament impecables, acumulen milers i inclús milions de seguidors a Instagram, TikTok o YouTube. Lluny de ser simples curiositats digitals, comencen a tenir un paper actiu en la comunicació de marques, en la construcció d’ideals de bellesa i en la manera com les persones interactuen en entorns digitals. Davant aquest fenomen, cada cop més investigadors es pregunten quin impacte poden tenir aquests personatges artificials en la identitat, l’autoestima i el benestar psicològic de les persones.

La ciència ciutadana és un dels pilars de la ciència oberta i és clau per l’impacte i benefici que genera en la societat. Per a aprofundir en això es va organitzar el seminari «Ciencia abierta, ciencia ciudadana: impacto y beneficio social» a la Universitat de València (UV), amb la col·laboració de la Universitat de Barcelona (UB) i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i amb la participació de rellevants experts de l’àmbit. Seguidament, us resumim, a manera de crònica, les aportacions destacades de la jornada.

En aquest article, em centraré en dos comptes populars de recomanació musical en xarxes socials que, de maneres diferents, i des del més profund de la nostra cultura algorítmica, recuperen el plaer de descobrir discos i d’escoltar amb una atenció plena. I ho fan amb una manera de crear contingut amb un accent intergeneracional, espontani i quotidià… «Què escoltarem avui?».

El passat mes de maig va tenir lloc el cicle de conferències Pint of Science, que des de l’any 2013 fa arribar la recerca més puntera als bars de moltes localitats catalanes i d’arreu del món. Des del grup de recerca Mediaccions, vam organitzar la presentació «Els llibres et parlen? Escolta el Disseny», una xerrada amb finalitat divulgativa per tal de compartir coneixements sobre tres conceptes presents en la nostra recerca, que son l’agència material, els sentits i el disseny.

Aquest 2025 farà deu anys que vaig llegir la meva tesi doctoral sobre la ràdio musical pública a Espanya. Com passa el temps! Aprofito l’efemèride per sotmetre a un examen de servei públic les onze emissores que van ser objecte del meu estudi que continuen actives en l’actualitat. Espòiler: totes aproven.

En aquest article, es proposa una anàlisi ràpida de la comunicació que caracteritza polítics com ara Trump o Díaz Ayuso. Sabem que som davant d’un líder o un moviment corrosiu de la democràcia i de les institucions democràtiques quan, en la comunicació, apareixen quatre ingredients anàlegs als que provoquen la corrosió dels metalls més sòlids. Tothom sap que la corrosió exigeix humitat, sals, temperatura i oxigen. En la corrosió democràtica també es generen aquests quatre ingredients des de la comunicació.

Ja se sap que els models d’intel·ligència artificial (IA) generativa són capaços de crear imatges sorprenents a partir d’una sola frase. Aquesta tecnologia té un clar impacte en les indústries culturals, els mitjans de comunicació i la publicitat. De fet, les imatges i vídeos generats per IA abunden arreu, particularment en l’àmbit publicitari. Tot i que l’eficiència en la creació d’imatges sembla impressionant, és necessari avaluar el contingut que aquests models generen.

Josep Artigas i Ojeda (Barcelona, 7 de març de 1911 - 15 d’octubre de 1991) va ser un dels dissenyadors gràfics, cartellistes i publicitaris més destacats de l’Espanya de la segona meitat del segle XX. Amb la seva característica pipa, dret a l’estudi davant el cartell, col·locat en un cavallet talment com si fos un quadre, és un exemple d’una època en què l’ordinador era inexistent en el disseny gràfic i els pinzells i tècniques com ara el collage eren bàsics en tot el procés creatiu.