El juny vaig assistir al seminari de tancament del projecte INDIWOMINT, en el qual la cacic Pekãshaya va parlar de la «Universidade da Floresta». Algunes persones del públic van preguntar després on estava, com es deia, qui l’acreditava. Aquella pregunta, formulada amb tota la bona fe, revela fins a quin punt donem per descomptat que compta com a universitat i que compta com a coneixement. Aquest article parteix d’aquí per pensar la justícia epistèmica.
El passat 17 de juny es va celebrar a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) el seminari Mujeres indígenas interconectando conocimientos: cuerpos, territorios y tecnologías para la vida, que tancava dos anys de treball del projecte INDIWOMINT, coordinat per Ana María Noguera Durán, investigadora Marie Skłodowska-Curie del grup Gènere i TIC (GenTIC). La recerca ha treballat amb els sistemes de coneixement de les dones indígenes de l’Acre, a l’Amazònia brasilera, i amb les aliances entre tecnologies indígenes i no indígenes enfront del canvi climàtic. Vaig acompanyar el seminari fent de pont entre el portuguès i el castellà. No pas com a traductora professional, sinó des de la companyonia, perquè la conversa pogués donar-se. Aquest gest em va situar en el lloc de qui escolta dues vegades.
La convidada era Pekãshaya, o Edina Shanenawa, cacic del llogaret Shane Tatxa Kaya, dona medicina i cofundadora de SITOAKORE, la primera organització de dones indígenes de l’Acre. També va ser la primera dona del seu estat a rebre el cocar cerimonial del seu pare. Aquest tocat no és un adorn, sinó la insígnia de l’autoritat política i espiritual de qui el porta, transmesa històricament entre homes. En la seva intervenció, va tornar sobre l’expressió «Universidade da Floresta». Parlava de la selva com un espai viu de producció i transmissió del coneixement, amb les seves aules, les seves mestres i els seus criteris sobre qui està preparat per saber.
En finalitzar, algunes persones van voler saber on quedava aquesta universitat. Com es deia, si expedia títols i qui la reconeixia. Eren preguntes sinceres, sense intenció de desautoritzar ningú. I per això resulten tan reveladores.
Una pregunta que revela un supòsit
Demanar la direcció de la Universitat de la Floresta és demanar-li a un saber que s’acrediti davant un altre. És donar per fet que, per merèixer aquest nom, cal un edifici, un rector, un pla d’estudis i una autoritat externa que ho validi. El que la pregunta arrossega és una distinció prèvia entre els coneixements que s’expliquen i els que s’han de justificar.
Miranda Fricker (2007) va denominar injustícia testimonial el dèficit de credibilitat que s’aplica a determinats subjectes abans fins i tot d’escoltar el que diuen. No es tracta de rebatre les seves afirmacions, sinó de concedir-los menys pes per qui les enuncia. En el seminari, la cacic no proposava una metàfora, sinó una institució real, amb les seves regles i procediments, anterior a la universitat com a institució formal del coneixement hegemònic. El malentès no va estar en les seves paraules, sinó en la nostra oïda.
Durant molt de temps, investigar ha significat per als pobles indígenes ser observats i descrits per altres, i veure els seus sabers sortir del territori sense tornar. Aquesta història no pertany només al passat, i es prolonga cada vegada que un saber només pot circular si abans es tradueix als formats i els sistemes de validació d’un altre. La colonialitat del saber no opera prohibint, sinó establint qui té autoritat per reconèixer. Per això, a més de revisar el currículum o ampliar la bibliografia, cal qüestionar els criteris que determinen què es considera coneixement legítim.
Traduir no és només canviar de llengua
Traduir aquella tarda em va fer comprovar que la forma en què s’enuncia un saber és part del saber mateix. Quan Pekãshaya parlava del «cos-territori» no unia dos conceptes amb un guió, sinó que nomenava alguna cosa que en la seva llengua mai va estar dividida. El cant, el gest o el treball compartit no són l’embolcall d’un contingut que podria formular-se igual en un article, sinó maneres de conèixer. Quan una experiència no cap en el registre acadèmic, l’anomenem testimoniatge o vivència, però rares vegades coneixement. Aquí es traça, en silenci, la frontera entre el formal i el no formal. Traduir bé no consisteix a fer equivalents dos mons. Hi ha diferències irreductibles que convé documentar en lloc de resoldre.
Una de les seves afirmacions continua ressonant dins meu. Va recordar que no és just dipositar tota la responsabilitat de la cura dels ecosistemes en les comunitats indígenes, perquè «totes i tots som el planeta». La frase desplaça el lloc des del qual mirem. Els pobles indígenes deixen de ser objecte de protecció i passen a ser interlocutors que ens retornen una obligació.
Aquesta exigència travessa els dos materials presentats en el seminari, una guia decolonial per a la recerca en territoris indígenes i una guia comunitària sobre l’ús col·lectiu, la cura i la continuïtat dels sabers (Noguera Durán i Müller, 2026a i 2026b). Ambdues parteixen de la sobirania de les dades indígenes, el dret a decidir què es recull sobre hom i qui pot usar-lo. Els protocols d’ètica habituals –consentiments informats, autoritzacions signades, acords contractuals– es presenten com a universals, però responen a una forma concreta d’entendre la persona i la propietat, i difícilment contemplen les formes de decisió indígenes. El repte no és acumular autoritzacions, que els protocols clàssics ja exigeixen, sinó sostenir relacions prolongades, travessades per tensions i responsabilitats mútues, en les quals el consentiment pugui donar-se en assemblea, la comunitat conservi el material i pugui retirar-lo, i l’autoria reconegui el col·lectiu i el territori.
Per als qui investiguem i formem en comunicació, això no és aliè. Decidim qui apareix com a font i qui com a autoritat, què es presenta com a dada i què com a testimoniatge, què s’explica i què es folkloritza. I decidim quins formats compten com a resultat. Una cartografia, un enregistrament o un relat col·lectiu poden ser coneixement o material il·lustratiu. Tractar l’accessibilitat lingüística i comunicativa com a condició epistèmica, i no pas com una mesura afegida al final, canvia el disseny de la recerca des del principi. La diferència entre documentar i extreure es juga en els detalls, com ara qui posa el títol, qui conserva l’arxiu o qui pot retirar la seva paraula.
Potser la pregunta del públic no estava mal formulada, sinó mal dirigida. La qüestió no és on queda la Universitat de la Floresta, sinó que haurien de canviar les nostres universitats per reconèixer-la. Catherine Walsh (2023) parla d’obrir esquerdes en els marcs que donem per naturals. Aquella tarda, una pregunta de bona fe va obrir-ne una.
Per saber-ne més:
FRICKER, Miranda (2007). Epistemic Injustice: Power and the Ethics of Knowing. Oxford: Oxford University Press.
NOGUERA DURÁN, Ana María; MÜLLER, Jörg (2026a). «Guía para el uso colectivo, el cuidado y la continuidad de los saberes en territorios indígenas». Zenodo. DOI: https://doi.org/10.5281/zenodo.20494466
NOGUERA DURÁN, Ana María; MÜLLER, Jörg (2026b). «Tejiendo entre mundos: guía decolonial para la investigación y acción en territorios indígenas». Zenodo. DOI: https://doi.org/10.5281/zenodo.20494051
WALSH, Catherine (2023). Agrietar la uni-versidad. Reflexiones interculturales y decoloniales por/para la vida. R. Olvera Salinas, V. Torres Leal i P. Roitman Genoud (comps.). Querétaro: Universidad Pedagógica Nacional, Unidad 22-A / Lengua de Gato Ediciones.
Imatge de portada:
Imatge selvàtica extreta de la pàgina web del projecte INDIWOMINT. Font: INDIWOMINT/GenTIC.
Citació recomanada
MARTINS, Inés. «On para la Universitat de la Floresta? La pregunta que obre una esquerda». COMeIN [en línia], novembre 2026, no. 170. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n170.2673
Inés MartinsProfessora de Comunicació a la UOC


