En els primers segons te la jugues

El més important en la comunicació es resol en pocs segons: els primers segons en què estem en contacte amb una altra persona o amb un missatge. Els primers segons en què actuen els mecanismes inconscients i la intuïció solen marcar els judicis que generem sobre l'altre. Aquesta defensa del paper de la intuïció en la comunicació és relativament nova. La història, forjada pels prohoms que consideraven la intuïció un assumpte menor, irrellevant, ha apartat la intuïció i l'inconscient de la línia central del coneixement i els ha convertit en les males herbes que creixen a les vores dels rius.

Però les noves línies d'investigació de la comunicació obertes fa amb prou feines tres dècades han retornat les coses al seu lloc. Han hagut de passar molts segles i comprovar que Plató va morir, Descartes va morir i que a l'últim dels racionalistes a ultrança li ha agafat un mal de cap horrorós sense tenir un paracetamol a mà. Una de les primeres professores que va plantar la pica a Flandes va ser Nalini Ambady. A mi m'encanta repetir als estudiants un dels seus primers experiments amb professors. Fa dues dècades, Ambady va decidir comprovar si els judicis que feien els estudiants en els primers minuts en els quals coneixen un professor diferien molt dels judicis que tenen després de compartir un semestre sencer anant a les seves classes. Ambady va provar amb vídeos de dos minuts de diferents professors. Els estudiants, després de veure aquests vídeos, emplenaven una fitxa sobre el professor. Després de compartir desenes de sessions amb el professor durant un semestre els estudiants tornaven a emplenar la fitxa. La professora Ambady va comprovar que les valoracions dels estudiants realitzades després d'uns minuts de coneixement del professor coincidien amb les valoracions després del curs.

Aquesta troballa la va animar a escurçar la durada dels vídeos de professors. I a treure’n la veu. En aquesta segona ocasió va tornar a repartir les fitxes als estudiants després de projectar-los un vídeo del professor de només 10 segons. Quan va acabar el curs i va demanar la valoració del professor va comprovar que els resultats d'ambdues valoracions eren substancialment els mateixos. En pocs segons els estudiants generaven un tipus de valoració ràpida i ajustada del professor. La seva troballa va anomenar-li la teoria de les llesques fines, ja que en els fins talls de realitat, en mostres aleatòries del corrent de comportament, s'obtenia una informació realment ajustada sobre la personalitat, els afectes i les relacions interpersonals.

Les teories de la professora Ambady entronquen amb el corrent que defensa des de la cognició social que hi ha dues vies complementàries per absorbir informació i generar judicis. Una via, l'analítica, és la que utilitzem quan dediquem temps, concentració i esforç per desentranyar un missatge. L'altra via, l’anomenada heurística, permet que generem judicis ultraràpids sobre una persona o un missatge, dedicant poc temps i poc esforç. Es tracta de judicis generats de manera inconscient i automàtica. Sobre la via analítica la història del coneixement pot omplir biblioteques; sobre la via heurística encara se sap poc. Tot i que se’n sap el més important: que resulta determinant per a la comunicació.