Alter e-go: el nostre jo virtual

A mesura que Internet ha anat potenciant la seva dimensió social, s'ha incrementat exponencialment el nombre de plataformes que permeten a qualsevol persona amb accés a la Xarxa mostrar-se, donar-se a conèixer, expressar-se i, en definitiva, relacionar-se amb els altres en l'entorn virtual. Així, de la mateixa manera que les empreses van forjant dia a dia la seva identitat digital corporativa, els individus anem construint la nostra identitat digital personal.

Tal com succeeix amb les marques, la identitat digital d'una persona cada vegada té un major pes específic en el constructe de la seva reputació. Per a qui no ens coneix personalment, la percepció que té de nosaltres ve determinada freqüentment per la nostra identitat digital. Per a qui només sap de nosaltres a través d'Internet, simplement som aquesta identitat digital. Però el més curiós és que hi ha estudis recents que demostren que s'estén la tendència a rastrejar també online la identitat digital de les persones que coneixem offline. És el que popularment es coneix com googlejar algú.

De fet, segurament són pocs els internautes que es resisteixen a rastrejar la seva pròpia identitat a Internet. És el que es coneix com egosurfing, narcisisme digital, autogoogleig i altres expressions similars poc benvolents, en general, amb la càrrega de vanitat subjacent en aquesta activitat. En canvi, quan l’autorastreig és dut a terme per una organització, aquesta pràctica s'adscriu generalment a la molt respectable gestió de la reputació.

Les persones més conscienciades de l'existència i repercussió d'aquest alter e-go s'esforcen a gestionar la seva identitat digital personal tan bé com sigui possible, ja que saben que pot acabar influint en la manera que ens perceben els altres: el head-hunter que ha mostrat interès en el nostre perfil professional, aquesta persona que acabem de conèixer però que podria arribar a convertir-se en algú especial per a nosaltres, el director del banc al qual hem sol·licitat un crèdit, el cap, els veïns, i fins i tot els nostres familiars i amics. Tant és així, que ja hi ha qui recorre a assessors professionals per gestionar la seva identitat digital, la qual cosa ha convertit el personal branding en una activitat puixant. La paradoxa és que els social media permeten als directius de grans multinacionals, a personalitats de la política i a tot tipus de celebrities relacionar-se directament amb les seves audiències sense recórrer als professionals de les relacions públiques ni als mitjans de comunicació, assumint els riscos i disfuncions que això comporta, mentre que cada vegada més persones corrents requereixen els serveis d'un expert per gestionar la seva identitat a Internet.

Gestionar adequadament la pròpia identitat digital comporta definir la visibilitat, la reputació i la privadesa que volem tenir a la Xarxa, i posar en joc una sèrie d'habilitats que ens permetin anar avançant en la consecució de l'objectiu marcat. Es tracta d'una tasca certament complexa atès que el nostre jo virtual no només es construeix a partir dels textos, imatges i vídeos que compartim a Internet sinó que també ve determinat pel que els altres diuen de nosaltres. I per acabar-ho d’adobar, ocasionalment hi ha qui es dedica a distorsionar el jo virtual d'una persona suplantant il·legítimament la seva identitat en una xarxa social.

Personatges famosos o ciutadans anònims, ningú no s’escapa del risc d'una suplantació d'aquest tipus. De tota manera, és més fàcil que atorguem credibilitat als suplantadors d'algú a qui no coneixem personalment ja que ens mancaran referents precisos que ens ajudin a desemmascarar la impostura. El desig d'evidenciar la poca solvència dels gestors de les xarxes socials a l'hora de verificar la titularitat d'un compte i les ganes de fer-hi broma, sovint per obtenir així certa notorietat, solen ser les motivacions més habituals argüides per aquests falsaris.

El debat sobre si les xarxes socials estan obligades o no a verificar proactivament l'autenticitat d'un compte pot ser controvertit, però el que és evident és que en aquests moments les xarxes més populars no tenen la capacitat de portar a terme una verificació d'aquest tipus amb plenes garanties. Així ho han demostrat recentment casos com el dels comptes a Twitter registrats falsament a nom de Wendi Deng Murdoch o de diversos ministres del nou Govern espanyol.

Sigui com sigui, qui disposi d'un compte, pàgina o perfil autèntics en la pertinent xarxa social ho té més fàcil per desemmascarar aquest tipus de impostures. Intuir que un compte és fals resulta més senzill si podem comparar-lo amb un altre que no ho és. L'autèntic hauria de tenir més seguidors/amics/contactes, incloent els de l'entorn més proper a la persona en qüestió. De fet, els amics i seguidors que tenim en les xarxes socials contribueixen a conformar la nostra identitat digital personal pel mer fet de ser-ho. La connectivitat, la interacció que hem establert amb ells, parla de nosaltres tant o més que qualsevol contingut específic que hagi estat comunicat. Parafrasejant McLuhan podríem afirmar que, a les xarxes socials, la relació és el missatge.