Del nom dels sahrauís (i II)

Fernando Álvarez, per exemple, l'usa de forma habitual en sengles articles publicats el 1941: "La vida del saharaui es dura (…) nosotros que, aún en épocas como la actual, consideradas difíciles, son comparativamente con la del saharaui, vida cómoda y regalada (…) el trabajo manual no es para el orgulloso saharaui (…) el saharaui es todo un señor; nació para la guerra y la mujer es para él su descanso y poesía" (1941, p. 85-86), i "el saharui es altanero, soberbio, ceremonioso, amable, obsequioso, político y audaz" (1941, p. 337). Malgrat que el 1944 el professor Alcobé (1944, p. 20) encara parlava de moros, sense més, l'any següent, el biòleg Guinea (1944, p. 101) va utilitzar ja el nou gentilici, bé que citant-lo entre cometes, tal com faran altres autors.

 

Ángel Doménech Lafuente, militar culte i autor d'una copiosa obra de recerca, va dubtar al principi de la transcripció més adequada que havia de donar al terme. El 1945 escriu "sahrauia", la qual cosa certament resulta de difícil dicció en espanyol: "Los «sahrauis», atónitos e imitando a Bens, se llevaban la mano a la frente –en ademán de saludo– como prueba de respeto y acatamiento y simbolizando la colaboración y el amor. Y la radio comunicó a España –por conducto del ministro de Estado– la nueva paz para los «sahrauis» de buena voluntad" (1945, p. 169); "El vestuario de los «sahrauis» es muy sencillo" (1945, p. 172), i "Aún cuando el «sahraui» es esencialmente ganadero (…) Este «sahraui» tan orgullosos altivo e independiente en sus relaciones con los demás" (1945, p. 173).

 

Però ho resol ràpidament afegint-hi la vocal que facilita la pronunciació, i utilitza des de llavors amb generositat els neologismes "saharaui" (Doménech, 1949, p. 17-18; 1953a, p. 31-43; 1953b) i, en femení, i tal com es diu en àrab, "saharauia", encara que escrivint-los també entre cometes, o amb cursiva, com per posar en relleu el seu caràcter nou, mentre que un funcionari deportat a La Güera que va deixar testimoniatge escrit de les seves penes va al·ludir a "la población indígena (…) formada por moros propiamente dichos, llamados aquí saharauis, es decir, habitantes del Sáhara" (Guzmán, 1953, p. 56).

 

El mateix cal dir d'Alonso Allustante, que empra el masculí i femení en espanyol tal com es fa en àrab: "El modo de vida del «saharaui» (…) las tribus «saharauias»" (1947, p. 6). I, més endavant, "El «saharaui» es fanático seguidor de la las doctrinas del Islam" (1954, p. 61), tot i que encara fa referència a "cada tribu «saharauia»" (1954, p. 61).

 

El mateix Bens, que havia publicat en els primers anys del seu govern sengles informes de les primeres expedicions que va realitzar a l'interior del desert en les quals parlava de saharians (Bens, 1907), va utilitzar en canvi, quan va editar les seves memòries el 1947, la paraula moro, si bé excepcionalment en una de les seves pàgines diu: "Otra cualidad que el «sharaui» ama mucho es la cortesía" (Bens, 1947, p. 204).Un cas curiós és el de Julio Martín Alcántara, qui va titular el seu llibre de poesia, editat el 1955, Romancero saharauí, escrivint el gentilici com a paraula aguda.

 

Julio Caro Baroja va estar en el Sàhara espanyol entre el 9 de novembre de 1952 i el 9 de gener de 1953 amb el seu col·laborador Miguel Molina Campuzano. Fruit d'aquests dos mesos d'estada van ser els seus Estudios saharianos ‒una de les tres obres cabdals d'etnografia sobre el Sàhara occidental, amb les de Sophie Caratini i Alberto López Bragados‒ així com una sèrie de conferències que va dictar i es van publicar com a monografies. Es pot dir que en parlar dels habitants del desert espanyol gairebé sempre els va denominar senzillament "nómadas", "saharianos" (1957, p. 12) o "nómadas saharianos (1955a) i també "població sahariana" o "societat sahariana" (1985, p. 406), si bé en una ocasió vam poder llegir ‒va ser un mer error d'impremta?‒ "saharanís" (1954, p. 72) i també constatem l'ús, tot i que excepcional, de "saharaui": "Aunque el fatalismo del saharaui es grande y su tendencia a la inercia mayor aún que su fatalismo" (1955b, p. 229).

 

La provincialització de 1958 va suposar la progressiva i habitual utilització del neologisme. Els habitants de la nova província van començar a ser coneguts ràpidament com a saharauis, consagrant i castellanitzant en la literatura administrativa el terme d'origen àrab. I de manera paral·lela, la inicialment subtil ‒i després tòrrida‒ emergència del nacionalisme autòcton va assumir amb naturalitat aquest mateix vocable com a particularment adequat per definir la nova identitat col·lectiva. La literatura i la publicística del Front Polisario no van tenir cap dificultat a l'hora d'utilitzar el neologisme i quan el 28 de febrer de 1976 va proclamar a Bir Lahlu, enfront de l'ocupació marroquina, la independència del seu poble, ho va fer constituint una nova entitat política que hauria de denominar-se República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD).

 

A partir de llavors, el gentilici va tenir plena consagració no només legal i fins i tot internacional ‒la RASD, encara amb bona part del seu territori ocupat, és un estat reconegut per molts altres i membre de ple dret de la Unitat Africana‒, sinó també acadèmica. Els autors contemporanis l'incorporen amb tota claredat, començant pels autòctons.

 

I així Larosi Haidar explica que "el pueblo saharaui es un pueblo africano híbrido de poblaciones árabes y bereberes, de religión musulmana, que habla una variante árabe denominada hassanía y estuvo vinculado a España durante más de un siglo" (2007, pp. 34-35). Una dada curiosa és el que m'explicava aquest mateix autor (entrevistat el 20/09/2013) en recordar que, quan era nen i assistia com a alumne al Colegio Nacional La Paz d'Al-Aaiun, els alumnes de la ciutat menyspreaven als seus congèneres arribats de l'interior del territori i els anomenaven despectivament "saharaui zaccu laul", o sigui, "sahrauí de cul mústic". I és que llavors els nens natius de la ciutat aplicaven el gentilici sahrauí per adjectivar als seus congèneres procedents del camp. Quan el Front Polisario va començar a usar el gentilici per identificar a tota la comunitat nacional, llavors va deixar de tenir caràcter pejoratiu i els nens natius de l'interior van ser adjectivats "emdejna", o sigui, "indígena de color cendra".

 

Antonio Carlos de Laiglesia esmenta en el seu excel·lent llibre sobre les tribus mores "los habitantes del antiguo Sáhara español, conocidos como saharauis" (1985, p. 89). I Alberto López Bargados ha definit el gentilici, del que bé podem dir sense por d'error que, per fi, ha deixat de ser un neologisme, com la "denominación castellana con la que han sido designados los «habitantes del Sáhara» y que ha devenido un etónimo [nom d'un grupo ètnic] para designar al pueblo de origen bidán (arabófono) que habita en el antiguo Sáhara español" (2007, p. 501). Aquest mateix autor recorda la penetració espanyola cap a l'interior a partir de 1934 i afegeix: "Por primera vez en la historia colonial sahariana los administradores comenzaron a establecer contactos prolongados y concretos con las poblaciones bidán de esta parte del Sáhara que bajo la impronta colonial española, empezaron a convertirse progresivamente en saharauis" (2007, p. 508).

 

Sigui'ns permès afegir que el terme saharaui (en català sahrauí) és, sens dubte, l'exemple més evident del bumerang lingüístic: un fenomen molt real interactiu, que és fruit del contacte colonial entre dos pobles i en el qual cadascun d'ells ‒i no només el colonitzador sobre el colonitzat‒ influeix, de vegades subliminalment, sobre la llengua de l'altre.

 

Per a saber-ne més:

 

Alcobé, Santiago (1944). "Perspectivas para el estudio antropológico del Sáhara español, en África, núm. 25.

 

Alonso Allustante, Enrique (1947). "Del poblado Tarfaia (Apuntes para su historia)", en Mauritania, núm. 230.

 

Alonso Allustante, Enrique (1954). "Leyendas, creencias y supersticiones", en Mauritania.

 

Álvarez Amado, Fernando (1941). "Notas del Sáhara español. Las tribus", en Mauritania.

 

Bens, Francisco (1907). España en el África occidental, Tipografía San Justo 4, Las Palmas.

 

Bens Argandoña, Francisco (1947). Mis memorias. 22 años en el desierto, Ediciones del Gobierno del África Occidental Española, Madrid.

 

Caro Baroja, Julio (1954). "Una visión antropológica del Sáhara español", en Archivos del IDEA, núm. 28.

 

Caro Baroja, Julio (1955a). "La historia entre los nómadas saharianos", en Archivos del IDEA, núm. 35.

 

Caro Baroja, Julio (1955b). Estudios saharianos, Instituto de Estudios Africanos, Madrid.

 

Caro Baroja, Julio (1957). "El grupo de cabilas hasanía del Sáhara español", en África, núm. 82

 

Caro Baroja, Julio (1985). Disquisiciones antropológicas, Universidad de Madrid, Madrid.

 

Doménech Lafuente, Ángel (1945). "La tribus", en Mauritania, núm. 211.

 

Doménech, Ángel (1949). "El Sultán azul", en África, núm. 90.

 

Doménech, Ángel (1953a). "Del vivir nómada de las tribus", en Cuadernos de Estudios Africanos, núm. 21.

 

Doménech, Ángel (1953b). Ma el Aini, Señor de Semara, Editora Marroquí, Tetuán.

 

Guinea, Emilio (1944). "La cultura botánica de los nómadas en el Sáhara español", en África, núm. 29.

 

Guzmán, Rafael de (1953). Horas en el sáhara, Instituto Editorial Reus, Madrid.

 

Haidar, Larosi (2007). Cuentos saharauis Traducción y aproximación a los cuentos de animales, Ediciones IDEA, Santa Cruz de Tenerife.

 

Laiglesia, Antonio Carlos de (1985). Breve estudio de las tribus moras de Mauritania, Instituto Hispano-Árabe de Cultura, Madrid.

 

López Bargados, Alberto (2007). "Images coloniales et poscoloniales des saharaouis en espagne", en Colonisations et héritages actuels au Sahara et au Sahel, volumen II, L’Harmattan, París.

 

Martín Alcántara, Julio. (1955). Romancero saharauí, Sáhara. 

 

Citació recomanada

de DALMASES, Pablo-Ignacio. Del nom dels sahrauís (i II). COMeIN [en línia], desembre 2014, núm. 39. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n39.1482