Dos més dos no són sempre quatre. Ni en matemàtiques ni, per descomptat, en comunicació. No existeixen fórmules exactes per garantir el millor resultat possible d'un treball en equip, però quan es comparteix un objectiu en comú convé tenir clar que hi ha operacions (i persones) que sumen, resten, divideixen o multipliquen.
Publicitaris, periodistes, relacions públiques, experts de la informació i comunicadors en general depenem de molts altres professionals per dur a terme la nostra feina diària. Passem moltes hores en solitud intentant treure lluentor a les neurones, però arriba un moment en què aquestes neurones han de connectar amb altres ments perquè les idees acabin materialitzant-se, s'expandeixin o puguin perfeccionar-se.
El mateix passa en moltes altres professions i oficis i, per descomptat, també en l'àmbit acadèmic. Els treballs en grup són sovint motiu i font de conflictes, especialment en entorns virtuals d'aprenentatge, en els quals conviuen perfils molt diferents d'estudiants i algunes de les bondats de l'asincronia es dilueixen, per exemple, quan cal compatibilitzar fusos horaris diversos.
Per què ens costa treballar en equip? Sabem realment com fer-ho? Quines estratègies de gestió d'equips són recomanables en funció de cada projecte?
Peter Senge, professor de Lideratge i sostenibilitat en la MIT Sloan School of Management, respon a aquestes preguntes –entre moltes altres– en els seus llibres sobre La cinquena disciplina, en els quals desenvolupa la teoria de l'organització intel·ligent, oberta a l'aprenentatge, capaç de sobreposar-se a les dificultats, reconèixer amenaces i descobrir oportunitats. Senge advoca pel pensament sistèmic i sosté que en el procés d'aprendre a aprendre col·lectivament hi ha un element fonamental: el diàleg.
“Durant el procés de diàleg, la gent aprèn a pensar en conjunt, no només en el sentit d'analitzar un problema en comú o de crear dades compartides, sinó en el sentit d'ocupar una sensibilitat compartida, on els pensaments, emocions i accions resultants no pertanyen a un individu sinó al conjunt” (traducció de Senge et al., 2006, p. 371).
Aquesta visió de la comunicació com a facilitadora d'una sensibilitat comuna –abans, durant i després del treball en equip– em permet completar un plantejament particular sobre el tema, al que han fet també referència autors i divulgadors com García-Rincón. A grans trets, es tracta d'assimilar les operacions matemàtiques bàsiques a quatre tipus de processos col·laboratius de treball:
La suma. Per definició, un equip de treball és la suma d'individus que s'uneixen per dur a terme un projecte concret. Com a docent de l'àmbit de la creativitat, prefereixo parlar de suma de talents (encara que sovint es tracti d'una suma d'egos que cal gestionar amb tacte i diàleg). Partim de l'axioma que tots tenim algun talent que aportar al grup, per tant, la clau de l'èxit del treball en equip serà la suma de talents diferents (intel·lectuals, interpersonals, artístics, etc.), però no antagònics.
La resta. Un talent antagònic pot convertir-se en un subtrahend dins del grup, per la qual cosa ha de recordar-se que, també en el treball en equip, en moltes ocasions menys és més. Menys membres, però més implicats. I és que, segons la meva experiència, les persones que resten solen fer-ho més per les seves actituds que per les seves aptituds. En aquests casos, la comunicació sol convertir-se també en el corrector de l'operació. El diàleg contraresta. El diàleg suma. La por a prendre decisions, en canvi, resta. Per tant, si no ens decidim a fer equips més petits, paradoxalment podem estar restant potència al conjunt.
La divisió. A vegades hi ha grups de treball amb un potent dividend que, davant un divisor inesperat (anomena’l personatge tòxic, si vols), acaben amb un quocient minvat i unes tristes restes. La intel·ligència col·lectiva del grup, o l'habilitat del seu líder, pot resoldre la situació resituant a temps l'element divisor o convertint-lo en protagonista d'una nova operació, d'un nou grup. Però la divisió no ha d'entendre's sempre en negatiu: Divide et impera, Juli Cèsar dixit.
La multiplicació. Quan tenim un equip dimensionament en la seva justa mesura, implicat al màxim amb la feina, amb talents complementaris i bons fluxos de comunicació, què hi manca? Falta algú que, a més d'aportar les seves competències individuals, sigui capaç de posar en valor les dels altres, amb creativitat, multiplicant les potencialitats del grup fins a límits difícilment previsibles. Quan això passa, el resultat es converteix en exponent del millor treball en equip. I si en lloc d'una sola persona tots els membres de l'equip són factors, en lloc de sumands, el resultat és èxit a l'enèsima potència. El risc d'aquesta operació rau en que en algun moment del procés de treball algun factor no aporti valor i, per tant, el resultat de multiplicar alguna cosa per zero és...
Calcular de quina manera treballarà el grup, pactar les operacions que es duran a terme i resoldre els possibles conflictes mitjançant el diàleg i la creativitat són les tres regles algebraiques bàsiques que hauria de dominar un líder d'equips. D'aquesta manera, quan finalitzarà el projecte, tot el grup gaudirà de la sensació de l'autoria compartida, més enllà de les aportacions individuals. O dit d'una altra manera: s’entendrà que tres més u també pot ser trenta-u.
Per a saber-ne més:
Senge, P. (2006). The fifth discipline: the art and practice of the learning organization. Nova York: Currency and Doubleday.
Senge, P.; Roberts, C.; Ross, R.; Smith, B.; Kleiner, A. (2006). La quinta disciplina en la práctica. Estrategias y herramientas para construir la organización abierta al aprendizaje. Buenos Aires: Granica.
Senge, P.; Cambron-McCabe, N.; Lucas, T.; Smith, B.; Dutton, J.; Kleiner, A. (2012). Schools that learn: a fifth discipline fieldbook for educators, parents, and everyone who cares about education. Nova York: Crown Business.
Citació recomanada
SIVERA, Sílvia. Les matemàtiques del treball en equip. COMeIN [en línia], març 2016, núm. 53. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n53.1622
