Paradoxes de la comunicació en un món postpandèmia

El pànic global fruit de la crisi sanitària de la COVID-19 es redueix lentament a mesura que el comerç reobre, la gent surt al carrer i l'economia a poc a poc torna a funcionar. Però les seves conseqüències encara seran sentides per un bon temps. Una d'aquestes conseqüències és la continuació d'un procés que, potser lamentablement, però també inexorablement, ja estava ocorrent fa anys: la decadència progressiva de les sales de cinema i la seva substitució per la ‘pantalla a casa’ en streaming.

Fins i tot en un hipotètic escenari on el virus desaparegués per complet i no vingués la tan anunciada segona onada que alguns experts adverteixen, tot indica que venen temps difícils per a la pantalla gran, amb el seu caràcter social, d'espai de trobada i experiència compartida. Les persones tendiran a quedar-se més a casa, és més barat i és més segur. L’streaming guanya, el cinema perd.

De manera similar, en aquest nou món postpandèmia, tot apunta que guanyaran encara més terreny els videojocs, les relacions en les xarxes socials i el consum de tota mena d'entreteniment digital, mentre que perden cada vegada més popularitat formes de comunicació i entreteniment més efectivament socials, com les converses cara a cara i els esdeveniments compartits en espais públics.

Tot això va acompanyat d'una creixent desafecció del públic pels mitjans de comunicació tradicionals com a font prioritària d'informació, un altre procés que també s’està produint des de fa molt de temps, però que és més evident durant aquesta pandèmia. El devessall d'informacions moltes vegades contradictòries, la confusió fins i tot de les fonts oficials, la cerca constant de més informació, ha portat moltes persones a descreure les “versions oficials”, alhora que es propaguen cada vegada més notícies falses o versions alternatives no contrastades, rumors que van des del “5G és el veritable virus” fins a “el virus va ser creat en un laboratori xinès”, o “el virus no existeix”, “el virus va ser creat per Bill Gates”, etc. Tot això en un escenari mundial on empreses com Google o Facebook bàsicament controlen el monopoli de la comunicació a Internet i defineixen en bona mesura el que es propaga com a  informació o com a fake news.

Una altra conseqüència de l'actual pandèmia, encara més preocupant, és el creixement de l’ús de tecnologies de control –sigui per governs, empreses o institucions– com poden ser els sistemes de localització mitjançant aplicacions mòbils o l'ús de drons i robots per a controlar els moviments de la gent, entre moltes altres possibilitats. Encara que ara alguns d'aquests mecanismes hagin estat utilitzats per una qüestió de salut pública (i encara en aquest cas molts es qüestionen el possible excés d’aquestes mesures), s'obre la possibilitat al fet que puguin utilitzar-se en altres contextos i amb altres finalitats. És una caixa de Pandora que s'ha obert i no és fàcil de tornar a tancar-la.

Potser un dels pocs aspectes positius de tota aquesta història és que sembla que s’està generant un major interès de les persones per la seva salut, des de prendre vitamines i fer esport fins a simplement rentar-se les mans amb més regularitat. La pandèmia també ha comportat un nou crit d'atenció a les conseqüències imparables de la falta de cura del medi ambient i la salut del planeta en general. Haurem de veure si tot això ajudarà a crear més consciència sobre la importància de portar una vida més sana, valorar més la cultura i saber informar-nos millor.

Citació recomanada:

CREUS, Tomás. Paradoxes de la comunicació en un món postpandèmia. COMeIN [en línia], juny 2020, núm. 100. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n100.2046.