El K-pop és un potent moviment cultural d’origen coreà basat en la música, però que no es pot entendre sense una estètica visual, un rerefons cultural (i d’indústria cultural) i un fandom global profundament implicat. El K-pop transcendeix la simple etiqueta de pop fabricat per a adolescents i ha adquirit sorprenents implicacions socials i fins i tot polítiques. La meva filla és fan total del gènere i, en part per interès i en part per exposició, em proposo donar-li una volta en aquest article. K-pop, in your area.
En l’última dècada, el K-pop s’ha convertit en una de les tendències més destacades del panorama musical contemporani. Entre nosaltres, els fenòmens més coneguts són BTS (que si no hagués estat per la pandèmia haurien esgotat probablement dues dates a l’Estadi Olímpic de Barcelona aquest estiu) i Blackpink (que van omplir el Palau Sant Jordi el 2019), tot i que la llista de joves grups actuals és interminable (i no sempre fàcil de pronunciar), amb noms com EXO, Twice, Itzy, Ateez, NCT, (G)i-dle o SuperM, per citar-ne alguns. Avui en dia, el K-pop transcendeix allò musical, ja que s’ha convertit en un autèntic moviment cultural de vocació internacional. Podem trobar des de botigues especialitzades de K-pop on la música és el de menys (com vaig comprovar a la popular llibreria You Liang de Madrid) fins a tallers de ball K-pop per intentar dominar les seves complexes coreografies, com la que ofereix a Barcelona l'Espai Jove La Fontana.
Vaig voler preguntar-li precisament a la professora d’aquest taller, Sara Pérez, coses sobre el fenomen per tenir-ne una idea global. La Sara va conèixer el K-pop cap al 2010, un parell d’anys abans de la seva explosió global amb l’inesperat èxit sense precedents de la cançó Gangnam style, però també pel tema Fantastic baby, de BigBang. Per a ella, aquestes cançons van ser l’inici de tot. Actualment, considera que l’estil és més homogeni, basat en fórmules d’èxit i col·laboracions amb artistes pop internacionals com Lady Gaga, Dua Lipa o Flo Rida. Una de les claus de la difusió actual del K-pop és a través de Youtube i una extensa xarxa de recomanacions que permet anar coneixent nous grups, o fins i tot arribar al K-pop des d’altres interessos en la cultura asiàtica. Un altre element és, per a la Sara, el fet que habitualment els grups tinguin molts integrants, amb rols i estètica diferenciats: uns de més dedicats a la dansa, d’altres més a la veu principal i altres al rap, un element molt habitual en un tema K-pop i que contribueix a la varietat sense haver de recórrer a col·laboracions externes. I, més enllà de la música, el K-pop no seria el que és sense les coreografies i els vídeos musicals: tots dos s’han tornat cada vegada més complexos, sorprenents i visualment impactants.
Si ens movem una dècada enrere, aquesta anterior generació d’intèrprets que va descobrir la Sara, com Shinhwa, BigBang o 2NE1, estaven més influenciats pel hip-hop i les músiques i estètiques urbanes, i la seva popularitat va anar acompanyada, com ja hem vist, de, sí, Gangnam style, de Psy. Aquesta aparent anada d’olla de 2012 comparteix una part important de les característiques del K-pop: música de ball amb reminiscències de la música funky i disco (sobretot l’eurodisco dels setanta i vuitanta típic de països com Itàlia, Alemanya o Suècia), cantada en coreà amb aparicions puntuals de l’anglès i, per descomptat, vibrants vídeos musicals i coreografies corals.
Però Gangnam style era una apropiació del K-pop portat cap a l’humor més absurd per ironitzar, així, sobre un barri pijo de Seül. Segons l’episodi dedicat al K-pop de l’estupenda sèrie documental de Netflix En pocas palabras, hauríem d’anar encara més enrere en el temps, fins a 1992, en què Seo Taiji and Boys van marcar les bases d’un estil que crearia una poderosíssima indústria: una banda de nois, amb un estil modern, desenfadat i en què les coreografies i una actitud trencadora amb la conservadora societat coreana van connectar amb tota una generació de joves. Avui en dia, YG Entertainment, Big Hit Entertainment o JYP Entertainment són grans empreses que funcionen literalment com una indústria de talents: audicions per a les seves pròpies acadèmies, que formen joveníssims aspirants a artistes durant anys, a través de processos selectius, a la recerca de la fórmula d’èxit. Així es mostra, de forma amable, a Blackpink: light up the sky. Una de les coses que més em va sorprendre del documental de Netflix és la clara consciència de les populars integrants del quartet d’estar fent «bé la seva feina» (cosa que contrasta molt amb la visió individualista del geni creador típicament occidental) i com accepten amb tranquil·litat que el seu moment pot passar o poden fins i tot ser substituïdes.
La història del K-pop és també una història de talents molt joves que han d’aprendre a lluitar amb el fracàs, si no són elegits per optar a l’anhelada fama; però també amb la fama si ho aconsegueixen, una fama temporal lligada a les modes i a l’enorme enteresa física, mental i emocional que exigeixen les seves intenses coreografies grupals i llargues jornades de feina, a més del talent per cantar i estar disponibles per als seus fans en xarxes socials. Certament, el K-pop també té la seva part fosca, vinculada a l’exigència, la pressió i a gestionar la fama i el fracàs.
Al K-pop, o com es coneix a Corea, l’idol pop, el fandom és essencial: no només són típiques les intenses mostres de suport col·lectiu, físic i online, sinó fins i tot la pressió a les companyies –extremament controladores amb els seus ‘productes’– perquè tractin bé els seus ídols. Com es relata en un article de The Washington Post, la tradició de fer regals es va derivar, per petició de molts artistes, aclaparats, cap a donacions a diverses causes, de manera que el fandom del K-pop va començar a associar-se a iniciatives solidàries i d’ajuda a persones necessitades. L’expansió internacional del K-pop i aquest punt de trobada cultural entre Orient i Occident s’ha vist lligada a l’emergència de col·lectius globals i multiètnics de joves fans, hàbils amb les xarxes socials (sobretot Twitter, TikTok i Twitch), amb consciència social en temes com el racisme o el sexisme, amb sensibilitat LGBTI i sovint part de minories ètniques en països com els Estats Units.
Aquest impuls a «expressar la teva pròpia veritat» (una coneguda frase de BTS) ha mogut per exemple fans nord-americans a donar suport activament a moviments com Black Lives Matter (enviant vídeos de K-pop a la policia de Dallas, que demanava als ciutadans vídeos que denunciessin actes de protesta il·legals) o fins i tot a trolejar el juny passat un polèmic míting de Trump a Tulsa, Oklahoma (on va tenir lloc un dels episodis més espantosos de violència racista del segle passat, la massacre de Tulsa de 1921). Fans de K-pop a Twitter i activistes a TikTok (concretament, de l’Alt TikTok, és a dir, col·lectius que utilitzen TikTok amb objectius alternatius, en general, activisme social) van registrar milers de peticions falses d’assistència, amb la qual cosa a l’hora de la veritat el recinte estava buit. Actualment, aquesta forma d’activisme lúdica però tremendament efectiva és una extensió natural d’uns valors comuns d’una comunitat de fans global, oberta, entusiasta i activa. Gens malament per a quelcom nascut en el cor d'una indústria de l'entreteniment tan aparentment controlada.
Per saber-ne més:
En pocas palabras: K-pop (documental, Netflix).
«Cómo los fans del K-Pop sabotearon un evento de Trump».
«K-Pop fans crash Dallas police force app in support of Black Lives Matter».
«The K-pop revolution and what it means for American politics».
«Por qué los fanáticos del K-Pop están recurriendo al activismo político».
Banda sonora
I am the best. 2NE1.
How you like that. Blackpink.
100. Super M.
Perfect man. Shinhwa.
Lies. BigBang.
Citació recomanada
ROIG, Antoni. «Expressa la teva pròpia veritat»: K-pop, no només un fenomen musical. COMeIN [en línia], novembre 2020, no. 104. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n104.2075
