Número 16 (novembre de 2012)
Capital eròtic: el poder de la seducció en el procés comunicatiu
Elisenda Estanyol i Casals

La manera com mirem, la manera com ens movem, el to de veu que fem servir, la roba que ens posem... tot comunica i contribueix a la imatge que de nosaltres es formen els altres. Però, en som realment conscients? I, el més important, fins a quin punt podem arribar a controlar-ho?

Tots ens hem trobat amb persones que tenen un “no sé què”: sex-appeal, encant, carisma, duende... Un nou concepte acaba d’aparèixer per analitzar aquest poder per fascinar i captivar els altres: el capital eròtic.


Aquest capital és el resultat de la suma d’una sèrie d’elements que contribueixen a establir relacions socials plaents: bellesa, atractiu sexual, vitalitat, manera de vestir, encant, sociabilitat i competència sexual. Així el descriu la professora de la London School of Economics Catherine Hakim (Honey Money. The Power of Erotic Capital, 2011), qui destaca que va més enllà de l’atractiu físic innat i que es tracta de quelcom present en tot individu i que es pot cultivar al llarg de la vida.


Hakim situa el capital eròtic com un quart actiu personal, per darrera dels que havia definit el sociòleg francès Pierre Bourdieu:  el capital econòmic (els béns que tenim), el cultural (el que sabem) i el social (a qui coneixem). I, com qualsevol actiu, esdevé un bé escàs, que té un pes també en l’economia. 


La voluntat d’estudiar el grau d’incidència de tots els elements que influeixen en el procés comunicatiu no és nova. En aquest sentit, Albert Mehrabian ja va apuntar que les paraules només transmeten el 7% del missatge. La resta –i estem parlant d’un 93% de la informació–, es creu que arriba a través de la comunicació no verbal. D’aquest, el 55% s’atribueix a la presència física (i al llenguatge corporal) i el 38% al to i a les modulacions de la veu. La gestualitat del cos, les expressions facials, la roba que portem, els accessoris, l’aroma... contribueixen així a enviar senyals al nostre receptor.


Personatges públics de tots els àmbits (esport, cinema, música, política, negocis...) són cada vegada més conscients del seu poder de seducció i en treuen partit. Només cal veure un videoclip de Beyoncé, Rihanna, Shakira o Robbie Williams per adonar-se que sovint acompanyen les seves cançons amb imatges sensuals que en ocasions no estan ni remotament lligades a les lletres. Madonna i Lady Gaga han aconseguit arribar més enllà i esdevenir autèntiques creadores de tendències, amb un estil propi transgressiu i provocador.


Pel que fa a l’esfera política, molt s’ha parlat també sobre la imatge pública dels candidats, que avui en dia ha esdevingut una més de les preocupacions dels seus assessors. El tall de cabell, el color de la corbata, el moviment de les mans, la mirada... poden transmetre proximitat, seguretat, poder, confiança... o tot el contrari. En aquest sentit, comunicar convicció i coherència serà difícil si les expressions no acompanyen les paraules ni els fets dels qui ostenten càrrecs públics. En la cerca per construir una imatge positiva, enèrgica i vital, ja no ens sorprèn veure als polític intentant treure rèdit mediàtic de la seva pràctica esportiva.

 

 

 

 

 

 


 

 

 

Aconseguir un estil únic i identificable és també quelcom que han assolit alguns personatges públics. Per posar només alguns exemples, tots associem Angela Merkel amb les seves cèlebres jaquetes de tres botons dissenyades per Bettina Schoenbach –si bé potser mereixen una anàlisi a part–; Steve Jobs i les seves presentacions amb vambes, texans i jersei negre; l’estètica inconfusible de Karl Lagerfeld; el total black look d’Adele o l’urban style de Pep Guardiola.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

I pel que fa a la ficció, no cal dir que el cinema, com a creador d’un imaginari col·lectiu, ha convertit actors i actrius en autèntiques icones de la seducció. Ara que per exemple es commemoren els 50 anys de la saga de l’espia més famós de l’MI6, no podem imaginar-nos un James Bond més seductor que prenent-se un Martini enfundat dins d’un esmòquing o un impecable vestit. Tom Ford ha estat el dissenyador del vestuari de l’última entrega de l’agent 007, ja convertit en personatge de culte, fins al punt que actualment es pot visitar a Londres una exposició centrada en el seu estil anomenada Designing 007: 50 years of Bond Style.

 


 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Envoltat de polèmica, acusat de frivolitat i sacsejant algunes corrents del moviment feminista, el capital eròtic esdevé avui en dia un nou focus d’atenció. El poder de la imatge, de la cinètica, de la proxèmica, de les traces auditives i olfactives passen així a un primer pla. I, al seu voltant, una indústria multimilionària dedicada a la moda, la cosmètica i l’estètica personal; un auge d’estilistes, assessors personals i coaches, i una redefinició de la nova  feminitat i de la nova masculinitat.


Quan es tracta de convèncer l’altre, es pot arribar a menystenir el pes del capital eròtic, segurament per raons culturals i hàbits arrelats amb força en la nostra societat, que tendeixen a valorar el pensament lògico-racional per sobre d’altres capacitats com la intuïció, la intel·ligència emocional (Goleman, 1995) i les aptituds socials. Malgrat tot, si bé som animals racionals, també som animals relacionals. Howard Gardner ja va apuntar-ho en la seva Teoria de les intel·ligències múltiples, posant de manifest que per si sols els resultats acadèmics no són, ni de bon tros, garantia d’èxit. Gardner va definir així vuit tipus d’intel·ligència: la lingüística, la lògico-matemàtica, l’espacial, la musical, la corporal-cinestèsica, la intrapersonal, la interpersonal i la naturalista, i va concloure que és la combinació de totes elles la que acaba definint l’individu.


Si la persuasió intenta convèncer mitjançant els raonaments, la seducció implica moure el desig i apel·la a les emocions i a les estructures més primàries del cervell, heretades del nostre passat animal. El poder i la influència del capital eròtic pot resultar en ocasions del tot inconscient i difícil de controlar.  Utilitzem les paraules i la nostra força argumental per transmetre informació, però la nostra imatge i el nostre llenguatge corporal també ens delaten, comunicant estats d’ànim i intencions.


 

cinema;  comunicació política;  entreteniment; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???