Et dono els meus ulls

No és la meva intenció ser demagògic, però tal vegada no pugui evitar-ho. És el que té escriure aquest article després de descobrir avui mateix per la premsa que, en el que portem d'any, a Espanya les víctimes mortals de la violència masclista ja superen la vintena. 

 

Les estadístiques oficials són minimalistes, perquè només consideren "víctimes mortals per violència de gènere" les dones assassinades per qui pugui constatar-se que és o ha estat la seva parella. I a més, no computen el crim en la llista fatídica fins a descartar fefaentment qualsevol altra hipòtesi. Malgrat aquest afany constrenyedor i malgrat que amb prou feines hem començat a encarar el segon trimestre de l'any, el marcador ja s'ha encimbellat fins a l'esgarrifosa xifra de vint-i-una dones mortes.

 

Vint-i-una dones mortes en catorze setmanes, és a dir, 1,5 dones mortes per setmana segons el macabre rànquing oficial que, des de 2006, comptabilitza les víctimes d'uxoricidis i altres homicidis equiparables. De mantenir-se aquest endiablat ritme criminal, el 2014 es batrà el rècord dels 76 assassinats registrats el 2008. Sí, 2008: casualment un any abans que el Govern d'Espanya decidís emprar 8 milions d'euros en publicitat institucional contra la violència de gènere.

 

Des de llavors, aquesta inversió publicitària no ha deixat de minvar. Dels 8 milions d'euros de 2009 es va passar a 5 milions el 2010, a 3 milions el 2011, a 1,5 milions el 2012, a 1.356.000 euros el 2013 i a 1.350.000 euros aquest 2014. Desgraciadament, el balanç anual de víctimes no s'ha reduït en la mateixa proporció.

 

De fet, una reducció del nombre de dones assassinades tan notable com la registrada aquell 2009 (es va passar de les 76 de 2008 a 56) no s'ha repetit mai més. I tampoc no sembla probable que hagi de repetir-se en el futur si atenem una dada particularment preocupant i que també acaba de fer-se pública: segons l'Observatorio contra la Violencia Doméstica y de Género, 151 menors van ser jutjats per agressions masclistes el 2013, xifra que suposa un increment de gairebé el 5% respecte al 2012.

 

Puc acceptar que, lamentablement, la violència sexista no es resol a cop de campanya de publicitat institucional. És un problema terriblement complex que ha d'abordar-se de forma integrada des de múltiples perspectives: judicial, policial, legislativa, social, educativa... No obstant això, el balanç d'aquesta pandèmia és tan devastador, que no crec que puguem permetre'ns el luxe de prescindir de cap de les armes que poden emprar-se per combatre-la. I la comunicació és sens dubte un arma poderosa, particularment enfront d'una xacra que només podrà ser atallada a través d'una sensibilització i d'una conscienciació creixents per part de tota la societat.

 

Tant als meus alumnes en la meva faceta docent com als meus clients en la meva faceta de consultoria, sempre els he dit que el pressupost d'un projecte comunicatiu no és només un instrument de control financer sinó que és, sobretot, un missatge alt i clar que explica a qui vulgui sentir-ho què és el que realment ens interessa o ens preocupa i què és, en canvi, el que considerem una qüestió menor. Em costa entendre, doncs, que el Govern d'Espanya dediqui actualment 6.650.000 euros anuals menys que fa un lustre a la publicitat institucional contra la violència masclista i que, en canvi, durant el mateix període hagi incrementat en 8.656.000 euros el pressupost destinat a les campanyes comercials de les Loteries i Apostes de l'Estat, passant dels 54,8 milions d'euros de 2009 als 63,5 milions d'euros pressupostats per a aquest 2014 (un 15% més).

 

Si ja m'indignava que el 2009 es dediqués gairebé set vegades més diners a vendre la Travessa, el Quinigol, l'Aposta Hípica, la Bonoloto, el Gordo de la Primitiva, l'Euromillones, la Primitiva, la Loteria Nacional, i els sorteigs de Nadal i El Niño que a combatre comunicativament la violència de gènere, ¿com creieu que em sento en constatar que aquest any les campanyes publicitàries que ens insten a provar fortuna amb les Loteries i Apostes de l'Estat ens costen gairebé cinquanta vegades més que les campanyes de publicitat institucional suposadament destinades, segons el Plan 2014 de Publicidad y Comunicación Institucional,  a "informar, prevenir i sensibilitzar sobre la violència contra la dona amb l'objecte d'implicar a la societat i fer del final de la violència de gènere un objectiu comú, enviant un missatge d'esperança a les víctimes i al seu entorn"? Si penseu que la indignació experimentada fa cinc anys ha crescut exponencialment en una proporció equivalent, l'encerteu.

 

Així que, des de la indignació, vull dirigir al Govern d'Espanya el següent missatge: "Et dono els meus ulls. I les meves mans. I les meves neurones. I la meva experiència. Per combatre la violència de gènere, compta amb tot el coneixement que he acumulat durant dècades d'exercici professional i acadèmic en l'àmbit de la comunicació, i amb tota la meva xarxa de contactes. T'ho dono tot, gratis, perquè puguis seguir estalviant més i més diners en les futures campanyes de publicitat institucional contra la violència masclista, i així puguis destinar més recursos a promocionar les Loteries i Apostes de l'Estat a través de campanyes publicitàries d'efectivitat tan dubtosa com la dedicada l'any passat al Gordo de la Loteria de Nadal".

 

Loteria? No, gràcies. Amb la macabra ruleta russa de la violència masclista me'n basta i me'n sobra.