Número 58 (setembre de 2016)
L'aprenentatge és emoció
Sandra Sanz Martos

Segons Viquipèdia, etimològicament el terme emoció ve del llatí emotio, que vol dir "moviment o impuls", "allò que et mou cap a". I conductualment és així, les emocions serveixen per a establir la nostra posició pel que fa al nostre entorn, i ens impulsen vers certes persones, objectes, accions, idees i ens n'allunyen d'altres. Les emocions fan que les coses despertin el nostre interès o el nostre rebuig. Que reaccionem davant el que ens resulta agradable o dolorós. 

Un article publicat el passat 18 de juliol a El País parlava sobre el paper que juguen les emocions a l'hora d'aprendre. En aquest article José Ramón Gamo, neuropsicòleg infantil i director del màster de Neurodidàctica de la Universitat Rei Joan Carles afirmava que "el cervell necessita emocionar per aprendre". Gamo, que estudia les dificultats d'aprenentatge de persones amb dislèxia o TDAH des de fa més de 20 anys, “va observar que en la majoria de casos aquests problemes no estaven relacionats amb aquests síndromes, sinó amb la metodologia escolar. Ell i el seu equip van identificar que el 50% del temps de les classes de primària a Espanya es basen en transmetre informació als estudiants de forma verbal, una cosa que a secundària passa el 60% del temps i a batxillerat gairebé el 80%. Basant-se en diferents investigacions científiques i en les seves pròpies, van concloure que per a l'adquisició d'informació nova el cervell tendeix a processar les dades des de l'hemisferi dret -més relacionat amb la intuïció, la creativitat i les imatges. En aquests casos el processament lingüístic no és el protagonista, cosa que vol dir que l'explicació no funciona. Els gestos facials, corporals i el context tenen un paper molt important. Una altra mostra de la ineficàcia de la classe magistral", explicava Gamo. Per això, la neurodidàctica proposa un canvi en la metodologia d'ensenyament per a substituir les classes magistrals per suports visuals com mapes conceptuals o vídeos amb diferents suports informatius com gràfics interactius que requereixin la participació de l'alumne. Una altra de les apostes és el treball i l'aprenentatge col·laboratiu. El cervell és un òrgan social que aprèn fent coses amb altres persones", afegia. 
 
Aprendre dels parells sempre és emocionant. Primer perquè els iguals transmeten el coneixement al mateix nivell intel·lectual, utilitzant un mateix llenguatge, partint de dificultats similars. El discurs entre iguals sempre és més proper, més adaptat a les pròpies necessitats. Des d'aquest punt de vista, resulta evident pensar que les emocions ens posicionaran de manera positiva davant aquests estímuls i, per tant, "ens impulsaran" vers aquestes idees i coneixements. 
 
Res s'aprèn millor que el s'explica als altres. Perquè l'esforç que es fa per ordenar les idees i transmetre-les de la millor manera possible permet "fixar" de manera òptima aquests coneixements. I, per altra banda, el que rep aquestes explicacions les rep en condicions ideals per a ser més entenedores. D'aquesta manera, el que comparteix el seu coneixement "s'emociona" en comprovar el que sap i que els altres ho aprofiten, i el que escolta "s'emociona" en experimentar com de sobte el seu cervell processa millor el coneixement transmès i aconsegueix, per fi, aprendre. 
 
Les xarxes socials també han transformat els models d'aprenentatge. Abans sempre se sabia a qui s'havia de demanar els apunts. Ara es decideix a qui s'ha de seguir en les xarxes socials com Twitter i Facebook, en les quals els alumnes comparteixen continguts i intercanvien opinions o preocupacions sobre diferents temes. L'aprenentatge col·laboratiu, no cal dir-ho, pot ser tant presencial com virtual i, en aquest sentit, les xarxes socials són facilitadores d'aquest procés. 
 
Més enllà del format més o menys convencional de les aules, en un altre món ben diferent, podem trobar el fenomen hacker. Els hackers fa dècades que  programen i resolen problemes de manera col·laborativa. Si algú en sap, de  treballar i aprendre col·laborativament, són ells, i, de fet, hi ha autors com Manuel Castells i  Peka Himanen que els assenyalen com els primers impulsors del treball col·laboratiu i l'intercanvi d'informació a la xarxa.
 
Són els pares del hackathon, que és el terme que utilitzen per a referir-se a la trobada de programadors l'objectiu de la qual és el desenvolupament col·laboratiu de programari. Integra els conceptes marató i hacker fent referència a una experiència col·lectiva que busca la meta comuna de desenvolupar aplicacions de manera col·laborativa en un període curt de temps. Són esdeveniments que solen durar entre dos dies i una setmana. I el seu objectiu és doble: d'una banda, fer aportacions al projecte de programari lliure que es vulgui i, d'altra banda, aprendre sense presses.
 
Sens dubte l'esperit hacker ha traspassat a la resta de la societat. I els hackathons ja no són únicament reunions per a programar, sinó que, captant la seva essència de compartir i intercanviar idees, s'han adaptat per a resoldre problemes socials. La seva estructura organitzativa, que representa una dinàmica horitzontal i intensiva, permet als participants complementar les seves experiències i habilitats individuals i desenvolupar solucions concretes. A tall d'exemple, els dies 3, 4 i 5 de setembre ha tingut lloc el primer Hackathon d'Innovació Ciutadana de Valdivia a Xile. I el cap de setmana del 16 al 18 de setembre s'ha organitzat el primer Hackathon Ciutadà de Dades Obertes a Barcelona, en el qual s'han treballat reptes de diferents eixos temàtics de rellevància per a la ciutat, com són la salut, els serveis de barri i la cultura de barri.
 
En propers treballs ens dedicarem a analitzar amb més profunditat com funcionen aquests hackathons. De moment, concloent i tornant a la idea inicial d'aquest article, no podem fer més que deixar-nos endur pels sentiments de sorpresa i aprovació en comprovar com la societat busca la col·laboració per a millorar-la. Sens dubte, és l'emoció de poder participar en una cosa grossa que mou molts dels seus participants. I les seves emocions aniran en augment quan comprovin, al final, el que han aconseguit i, sobretot, el que han après.

Per a saber-ne més:  
 

HIMANEN, Pekka (2003). L'ètica Hacker i l'esperit de l'era de la informació. Pòrtic i Editorial UOC.

 

gestió del coneixement;  xarxes socials;  comunicació i educació; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???