Número 66 (maig de 2017)
Cap a la publicació permanent?
Alexandre López-Borrull

L’assessor Antonio Gutiérrez-Rubí escrivia en aquest article el sentit de campanya permanent en la comunicació política. Segons aquest concepte, que apareix ja a mitjans dels setanta, però que es veu reforçat durant els anys 90 al govern Clinton, governar implica també estar en campanya permanent. Això, a la vegada, Gutiérrez-Rubí explica que reforça dues idees bàsiques en comunicació política: «Si ho fas, comunica-ho» i «Si no comuniques, no existeixes». Creiem que la comunicació política i la comunicació científica estan allunyades? 

A principis de maig va tenir lloc la 7a Conferència internacional sobre revistes de ciències socials i humanitats on vaig tenir l’honor de fer la ponència de clausura, amb el títol “Eclosión de nuevos modelos de revista: aprendizajes para las revistas de ciencias sociales”. Una de les conclusions de l’estudi de les noves plataformes per a la difusió del coneixement científic és que ens estan empenyent cap al que en dic la publicació permanent, en comparació amb el terme en política. Aquests són els motius, diferents, però que semblen convergir cap a aquesta visió. Alguns d’ells no són nous, mentre d’altres apareixen darrerament com a resposta a la crisi de les revistes, els models de negoci o les crítiques als oligopolis editorials del coneixement científic:
 

- El famós publish or perish, la pressió contínua que els investigadors tenen per publicar. En aquesta lògica, diguem-ne perversa, diguem-ne en espiral, si els científics no publiquen, no poden aconseguir diners per fer recerca, que fa que no puguin fer recerca, no tinguin resultats, no puguin publicar, i de nou la roda en espiral els allunya del cercle virtuós de la recerca. Evidentment, com més dependència de tecnologia, aparells i ginys científics, més pressió.

 

 

- En un fenomen que no és nou, hem vist allò que els experts en diuen les publicacions salami, en què una recerca i els seus resultats es veuen allargassats en múltiples publicacions en les quals, amb lleugeres diferències de text, s’exposen resultats similars o amb mínim avenç entre unes i altres. En aquest cas, els programes que detecten plagis o autoplagis no són prou eficients, i és una dimensió més ètica i moral que legal o de drets d’autor. Es refereix, en tot cas, a quants articles es necessiten per a poder publicar una recerca, i l’efecte, sovint, és d’inflació constant, i així van creixent els articles i les revistes, conduint a una major dispersió del coneixement.

 

- La necessitat de publicar i la competència per a publicar més que d’altres. A causa de l’existència del finançament de la recerca que promou la competició per sobre de la col·laboració i que té com a principal indicador els articles publicats i en quines revistes han estat publicats. De nou, el factor d’impacte com a anivellador de la recerca.

 

- En les publicacions clàssiques, s’hi han començat a afegir les publicacions dels datasets resultants de la recerca. Així, s’han creat articles i revistes de dades, especialitzats a descriure un paquet de dades per tal de promoure la reutilització. Això vol dir que hi ha nous vehicles que utilitzen les carreteres ja conegudes, el format d’article, però que exactament no acaba de ser el format conegut. Són articles que no mostren discussió ni conclusions, sinó que mostren el valor del paquet de dades que presenten.  

 

 

 

- Noves revistes com RIO Research Ideas and Outcomes, que de fet esdevenen repositoris que permeten, sota l’aparença d’articles de recerca, la publicació de qualsevol document generat en el cicle de vida de la recerca científica com ara informes, propostes per a projectes, esborranys d’articles, preprints, etc. Caldrà fer un seguiment d’aquest tipus de plataformes, perquè de fet apareixen per a resoldre algunes de les necessitats i pressions expressades en els apartats anteriors.

 

 

- Mitjans socials com Twitter fomenten el debat continu, i per tant esdevé una eina molt útil i nova per a la comunicació científica, tot i que sovint no tenim prou coneixement de com maximitzar ni el debat ni les mètriques associades. Per exemple, com resumir les principals conclusions d’una recerca a través de les piulades. En quins idiomes, quins hashtags? Possiblement en aquest cas som en un aprenentatge un xic forçat. 

 

- La voluntat, implícita o explícita de maximitzar l’impacte ciutadà de la nostra recerca. Així, tant emprant el mateix llenguatge científic tradicional o creant-ne de nous, els científics han d’explicar millor i ser capaços de revertir a la societat els coneixements que estan generant, i els ciutadans en la major part dels casos pagant. 

 

- Xarxes socials acadèmiques com ara ResearchGate, a través de l’eina Projects, permeten que s’hi vagi dipositant qualsevol document que s’estigui generant. En el límit, podria esdevenir un nou model de llibreta de laboratori electrònica, quasi per a retre comptes dels avenços de forma tan ràpida com s’actualitza l’estat d’un mitjà social. 

 

 

 
Com hem comentat, doncs, sembla que en el món acadèmic s’estan generant diversos factors que semblen portar els científics cap a la publicació permanent. Possiblement això no encarrilarà alguns dels factors exposats anteriorment ni ens conduirà a un límit de publicació que impedeixi dedicar el temps a fer recerca, però possiblement, igual que el temps que esmercem en cercar la literatura que s’està generant, part important del temps del recercador es conduirà a comunicar millor tot aquell coneixement que genera. En aquest nou paradigma de la ciència oberta serà bàsic fer-ho, i fer-ho millor. Som-hi!
 
recerca;  gestió del coneixement;  comunicació científica;  mitjans socials; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???