Número 78 (juny de 2018)
'Eppur si muove' (i II): 5 coses que també passen en la comunicació científica i una visió de futur
Alexandre López-Borrull

En el meu anterior article en aquesta mateixa revista descrivia deu coses que estaven passant en l'àmbit de la gestió de la informació científica que creia que eren rellevants i que ens situaven en una dimensió que sembla un preludi per al canvi. Com aquelles tempestes que s'anuncien amb petits sons, petites olors i moviments dels ocells, semblaria que alguna cosa està movent-se, de vegades bastant desapercebudament, de vegades de forma més que superficial. En aquest nou article, el que faré serà apuntar cinc coses més que considero que poden marcar tendències, i apuntaré cinc visions a futur de com els diferents actors i productes estan evolucionant. 

1. Milers d'investigadors en machine learning aprenen també la seva força com a col·lectiu. Podem considerar l’aprenentatge automàtic o machine learning com una disciplina relativament recent. Però tot i això caldrà tenir en compte que un bon gruix de científics que hi treballen han donat una lliçó de com apoderar-se col·lectivament i tenir força per marcar tendències en la pròpia disciplina. Els fets són que Springer Nature ha creat una nova revista científica, Nature Machine Intelligence. Una nova revista, i ja en van més de cinquanta, que pren la marca Nature, de prestigi, per llençar un nou producte. Es va veure que amb PLOS podia funcionar. Fins aquí cap problema. El cert, però, és que aquesta nova revista, seguint el model de negoci d’open access per via del pagament per part dels científics, ha generat malestar en el conjunt d'investigadors de la disciplina. El principal motiu és el fet que aquests científics ja estan acostumats a publicar en revistes i entorns en què no cal fer pagament, i s’ha considerat un fet prou destacable perquè s’hagi fet una declaració en contra de publicar-hi, revisar (cosa gens menor) o fer-ne d’editor. Més de tres mil científics l’haurien signada. És una demostració de força molt important i obre portes a noves iniciatives col·lectives. Els mitjans socials i la viralització són entorns molt potents per connectar persones que habitualment estan competint pels mateixos avenços i finançaments. A diferència del boicot a Elsevier que es va promoure el 2012, The Cost of Knowledge, que va acollir força científics però de forma interdisciplinar, en aquest cas ens trobem amb un col·lectiu dins d’una disciplina que acull una crítica directa a un model, l’accés obert daurat per via dels article processing charges (APC). Quina serà la següent disciplina a afegir-s’hi?
 
 
 
2. La transparència i la ciència oberta tenen límits oposats? Cinc grups editorials rellevants de revistes qüestionen una política d’obertura universal de dades engegada per l'Environmental Protection Agency (EPA). En aquest cas, no estem parlant de grans editorials refractàries a l’accés obert, sinó d’algunes de les més innovadores. Els principals editors de PLOS, Cell, Nature, PNAS i Science han publicat una declaració conjunta en forma de carta a Science i Nature fent una crida a la reflexió sobre la política proposada pel comissionat de l’EPA, Scott Pruitt. El paràgraf en qüestió que fa repensar les polítiques de dades obertes de les quals ja disposen aquestes revistes és: «The rule will ensure that the regulatory science underlying Agency actions is fully transparent, and that underlying scientific information is publicly available in a manner sufficient for independent validation». Segons les revistes, aquesta visió estricta i completa de la transparència podria posar en contradicció la voluntat de les revistes de ser el més obertes possible, perquè determinats continguts (articles) podran no poder-se publicar pel fet que no són plenament transparents, i això podria ser perjudicial. Una paradoxa entre openness i transparency. Tal com diu Philipp Earis, editor d’una revista del grup Cell, «no percebem que la transparència hagi de ser emprada com un principi binari rígid que pugui suprimir ciència vàlida que no compleixi completament [els requeriments]». Com és obvi, s’ha generat un debat, algunes de les opinions queden recollides aquí i aquí.
 
3. Segueix el Mundial: Suècia contra Springer Nature, quarts de final. En l’anterior article vam comentar com Couperin, consorci de centres universitaris francès, estava reproduint l’enfrontament que van tenir les institucions alemanyes amb Elsevier a l’hora de negociar l’accés a les revistes científiques que gestionaven. El sempre ben informat Julio Alonso Arévalo ens informa que Suècia ha anat un pas més enllà i ha suspès els pagaments a Elsevier a partir del 30 de juny (veurem com acaba la nova partida de pòquer), després que aquesta editorial no hagi acceptat les condicions que les universitats sueques demanaven a través del Bibsam Consortium: que tots els articles que s’enviessin des de Suècia i les seves mil nou-centes revistes fossin accessibles al públic. Com s’explica en aquesta crònica, la tensió pressupostària que es generaria per arribar el 2026 al 100% d’articles en obert (considerant sobretot els APC) faria insostenible el sistema suec de recerca.
 
4. CORE, una nova eina com a agregador de continguts publicats en repositoris. L’Open University i el Joint Information Systems Committee (JISC) han creat una nova eina, CORE, que consisteix en un agregador de continguts en obert dipositats en repositoris, tant de tipus institucional com temàtics. Des del meu punt de vista és una eina òptima per trobar continguts en obert i no haver d’estar pendents de llicències. Pot ser molt valuosa per a entorns amb baixos pressupostos de subscripció a revistes científiques, així com per a països que puguin decidir deixar d’estar subscrits a determinats grups editorials. Tal com esmenten, CORE disposa de 131 milions de registres de metadades d’articles, 93 milions de resums, 11 milions de textos complets i validats i 78 milions d’enllaços directes a treballs allotjats en altres servidors. Un nou actor, i ja en van molts de creats darrerament per cercar continguts, articles. Aquest tipus d’eines justifiquen la necessària interoperabilitat dels repositoris per poder existir.
 
 
5. Microsoft compra Github. La setmana passada es va confirmar que Microsoft tenia plans per adquirir la coneguda plataforma Github, per uns 7.500 milions de dòlars. Un cop fet l’anunci i com expliquen a Genbeta, molts usuaris i repositoris es van plantejar (o van dir que ho farien, que ja sabem que no sempre és el mateix) moure’s a GitLab i criticar l’adquisició. Personalment, em quedo amb dues afirmacions. En primer lloc, el nou CEO de Github afirma que «la vella Microsoft tenia por de l’open source». Paral·lelament, el director de la Linux Foundation valora que és una bona notícia per a l’open source. Després d’escoltar les dues opinions, tot plegat em porta a pensar en com han canviat les coses, i com en una trilogia llarga, els que semblaven els dolents encara poden esdevenir els bons, potser tot és conjuntural. Als anys noranta i principis del segle XXI, Microsoft, pel seu èxit i el seu ingent posicionament (i enriquiment) era el dolent de totes les pel·lícules. Llavors va aparèixer Google i tots vam creure que això equivaldria a poder tenir actors que poguessin compensar i equilibrar el sistema. Actualment, però, el que sembla l’equip a batre seria Google, amb una posició quasi monopolística (prop del 90% de les cerques a escala mundial són fetes en el seu cercador). El pèndol s’ha mogut a l’altra banda. En aquest sentit, afegeixo l’opinió, sempre acurada, d’en Lluís Codina que en un article valora Bing, el cercador de Microsoft, també per evitar el veritable problema, el monocultiu informacional. 
 
Veient com s’estan ressituant els diferents actors en comunicació científica, ens la juguem i fem unes petites visions de com poden canviar en els propers temps:
 
1. Les empreses productores de continguts científics estan diversificant els seus productes per mantenir presència i quotes de mercat. Les bases de dades d’articles científics són molt més senzilles de produir que abans i se n’estan creant moltes, de molt bones, i a més a més quasi gratuïtes. Cal tenir altres productes dins del mateix cicle de la recerca que puguin fidelitzar i captar científics, consorcis bibliotecaris i empreses. Per entendre aquesta visió, us recomano veure els workflows que han fet la gent de 101innovations per veure com les empreses estan fent productes (molts d’ells nous en qualsevol dels passos del procés de recerca). Per això Microsoft adquireix Github, Clarivate compra Publons, i es generen noves eines. Google i la seva potència fan molta por, amb motiu, i cal generar productes nous que marquin la diferència. Aquí teniu un fragment d’algunes de les principals empreses, n’hi ha moltes, així com els que generen actors com Wikimedia:
 
 
2. Les administracions es comencen a sentir prou fortes per poder tenir presència i polítiques que generin canvis. Així com antigament la ciència semblava una relació entre universitats i empreses, cada cop més les administracions prenen força, no només com a proveïdores de serveis (sovint consorciats). Així, comencen a trobar un to propi i contundent per tal que les seves polítiques, sobretot les de continguts oberts, puguin ser reeixides. Són conscients que fent únicament polítiques d’obertura de continguts, les editorials s’han ressituat, i la via daurada segueix donant els mateixos (o més) beneficis, esdevenint un carrer del mig, una drecera segons la qual les editorials tornen a caure de potes per tal de seguir facturant, fins i tot a dues bandes en molts casos. Caldrà veure si les institucions, doncs, són capaces de promoure i incentivar nous models de negoci que puguin permetre el compliment de les polítiques en obert a la vegada que no facin caure en fallida els pressupostos, ja migrats, de les universitats i centres de recerca. Per això les plataformes de publicació científica europees i d’altres entitats finançadores estan cridades a ser no només duplicacions de repositoris, sinó potser, esperem, nous vehicles de comunicació, megarrevistes d’allò finançat amb diners públics, però amb la mateixa qualitat de revisió i valoració per part dels científics.
 
3. Els autors (i revisors, també) són les veritables parets mestres de la comunicació científica i comencen a percebre la força de la identitat com a col·lectiu. De les signatures testimonials de declaracions per l’accés obert a ser capaços de generar canvis. Les grans plataformes com a mitjans socials, com ara Publons, ResearchGate i altres haurien de servir per trobar un espai col·laboratiu, un àmbit que editorials i finançadors semblen voler que sigui únicament competitiu. Estem veient com un grup de científics pot fer una crida a no publicar en una revista que faria canviar el funcionament de l’ecosistema actual en machine learning. Hem vist crides inicials a certs boicots, múltiples àmbits en què es parla de DORA, de la crisi de l’actual model d’avaluació científica. Seria possible un 15-M o un 1-O per part dels científics? És possible un altre mitjà social en què els autors pengin els seus articles encara que no en tinguin els drets? Tots els usuaris de Sci-Hub són un brou per poder generar noves dinàmiques. L’anàlisi està feta i compartida, el que calen són dinamitzadors. Els científics estan començant a relacionar-se de forma més oberta en mitjans socials i veiem com algunes plataformes com Publons permeten veure la ingent feina oculta que hi ha darrere de les revisions dels articles. Veiem alternatives creades pels científics com ara The Radical Open Access Collective o el mateix ScholarlyHub que vam comentar en l’anterior article. Sense arribar a una agrupació sindical, l’apoderament i la voluntat de reforma o ruptura amb anteriors pràctiques pot fer fer un pas endavant als investigadors, en la línia bottom-up, però.
 
4. Com més bases de dades i repositoris d’articles, menys visibilitat té i tindrà la revista i més en prendrà l’article, també pel que fa a les mètriques. Cada nova iniciativa que es va generant en l'àmbit de les bases de dades, de repositoris o bé de plataformes digitals pren com a mesura de totes les coses els articles. Tot i això, la revista com a marca i com a embolcall continua tenint una forta presència. El debat i les veus d’experts avisen però que caldria finalment pensar ja en l’article com a referent per a l’avaluació. No es tracta només de les conegudes crítiques als mals usos per prendre decisions del factor d’impacte, sinó que ara, a diferència dels anys noranta i abans, som capaços de seguir les traces dels articles de forma immediata, ja siguin les mètriques tradicionals (les cites com a única mesura de la qualitat) o bé les mètriques alternatives (usos i consum de l’article). Podríem considerar, doncs, que ja està el sistema científic prou madur per poder fer el seguiment de la trajectòria concreta d’un investigador per avaluar-lo en funció del comportament de la resta d’articles amb els quals va compartir número o any de publicació. Per fi, un zoom més augmentat per poder decidir llavors si les anàlisis quantitatives de l’article ens permeten fer millor una foto fixa (ja no parlem de fer-la dinàmica) en un moment temporal de la seva trajectòria acadèmica.
 
 
5. Dades obertes, però ni tantes dades ni tan obertes. El proselitisme de la importància de la compartició de les dades d’investigació fa anys que té lloc, i això fa que qui més qui menys, faci un ús intensiu de les dades o no, conegui les polítiques científiques dels estats i dels principals finançadors (com ara els Horizon 2020). Tot i això, encara no se n'ha generalitzat la difusió. De totes maneres, la sensació és que és quelcom que no canviarà i els investigadors s’hi hauran d’adaptar. En tot cas, potser, com en el cas de l’accés obert, caldrà revisar possibles indicadors o pretensions teòriques del 100%, atès que hi ha moltíssimes excepcions i que, com succeeix amb les eleccions, arribar al 100% potser és tècnicament impossible. D’altra banda, considerant les preguntes més habituals, pensem que encara queden molts dubtes sobre el com, el qui i el quan, i s’hauria avançat força en el perquè i el què. Les dades prendran més rellevància, tant per la possible monetització associada i la mineria de dades d’investigació com per la creació d’eines per gestionar i digerir adequadament la gran quantitat d’informació que tindrem a l’abast. Les dades seran big i open o open i big, com vulguem.  
 
comunicació científica;  recerca;  mitjans socials;  gestió del coneixement; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???