Política, xarxes i 'fake news': còctel explosiu a l'espai públic digital

 

Aquest estiu, a Catalunya hem estat debatent força sobre l’espai públic, sobre la seva suposada “neutralitat”, i com hauria de ser gestionada pels seus principals gestors, els ajuntaments. Vagi per endavant que el meu pensament va en la línia que ser neutral implica que tots els colors hi han de poder tenir presència, sempre que els valors democràtics consensuats, que són els drets humans, siguin respectats per totes les parts en conflicte d’opinió. Banderes, llaços grocs, pancartes i fins i tot pintades i grafits. Així, si un ajuntament en un plenari per majoria decideix penjar una bandera de l’arc de Sant Martí, està plenament legitimat per fer-ho, en sobrepassar l’àmbit exclusiu d’un partit. No podria, però, penjar la pancarta del seu partit polític. Exactament el mateix amb un llaç groc.

 

Es va fer èmfasi als inicis dels mitjans socials que esdevindrien les noves àgores, les noves places, de forma que té sentit plantejar-se, tot i ser gestionades per empreses privades, quin tractament hi ha d’haver a l’espai públic digital. Considerem tres parts: el perfil personal de cada persona, els perfils institucionals i els fils creats pels hashtags diversos sobre qualsevol tema. En aquest sentit, el hashtag podria ser considerat l’espai públic digital, les places, els carrers on es troben totes les converses. Què vol dir que siguin neutrals, que no s’expressen opinions? No, vol dir que totes haurien de poder ser expressades mentre no atemptin contra determinats drets. 

 

Així, tindria sentit que en un hashtag, com ara #FreeCatalanPoliticalPrisoners, només es pogués expressar un cert posicionament, a favor o en contra? Tindria sentit que una persona anés esborrant piulades d’altres persones perquè no li agrada allò que diuen? Tindria sentit que algú tragués un llaç groc del nom d’un usuari d’un perfil (similar a dur un llaç groc a la roba)? Creiem que no. El hashtag, i el mitjà social ho ha de permetre, ha d’afavorir que es puguin expressar opinions i només s’esborrin (per part del moderador, el gestor del mitjà, essent possible a instàncies de queixes d’usuaris) aquelles que vagin en contra dels valors comuns. Les línies són subtils, perquè a voltes els mitjans socials tenen massa en compte a quanta gent no li agrada un contingut més que no pas el contingut en si.

 

Parlem ara dels ajuntaments, per exemple. Si decideixen penjar una pancarta al balcó de la casa de la vila, també haurien de poder fer el mateix al seu perfil de Twitter, no? Sempre, recordo, amb una decisió via plenari, que li donaria més força i legitimitat democràtica. Una altra cosa serien accions de protesta puntuals. En aquest sentit, considerem el llaç groc com un missatge que no va lligat a cap partit en concret, i fins i tot que no hauria d’anar lligat exclusivament als partits que defensen la independència. Però això seria un altre assumpte.

 

Per tant, entenem que sí que hi ha un espai públic digital, i aquest hauria d’admetre comparacions amb allò que succeeix a l’espai públic habitual. Tot i això, entenem també que els mitjans socials són entorns de gestió privada (i per això els anuncis es gestionen diferent als carrers i a les xarxes, malauradament), tot i que de facto l’intercanvi de continguts és obert. 

 

 

Em semblava important fer també una petita comparativa sobre l’espai públic digital, perquè a voltes observem massa diferències entre els comportaments i discursos a les xarxes i en altres entorns. Hom llegeix una entrevista en un mitjà com La Vanguardia o El País a un polític i té un ritme, un contingut i uns missatges diguem-ne clàssics. Però als mitjans socials sovint et planteges no només si ho escriuen ells mateixos (ja saps que normalment hi ha un community manager), sinó el fet que no hi ha correspondència entre un to i un altre, una evident manca de coordinació.

 

En moments de polarització política i social com el que podríem consensuar que estem vivint a Catalunya, és rellevant que ens plantegem quin ús estan fent els principals líders d’opinió dels mitjans socials. Pensem que alguns comportaments, en diversos partits, no afavoreixen precisament l’intercanvi de missatges, idees i consens que seria desitjable. És així que ens preguntem doncs si aquestes persones influents són realment conscients de la seva influència i el que implica aquesta responsabilitat. Ho relacionem a partir d’ara amb les notícies falses. Si els superherois tenen una responsabilitat pel seu poder, un determinat nombre de seguidors també hauria de comportar una responsabilitat. No és un premi ni un regal, sinó que la influència i una audiència de milers d’usuaris hauria de tendir a contenir i moderar el to, i no el missatge. Si els professionals de la informació i la comunicació tenen una responsabilitat amb les fonts i la difusió que fan d’informació, pensem que els polítics encara en tenen més, sobretot per la seva capacitat d’influència i viralitat. I des del món acadèmic també cal saber analitzar alguns dels fenòmens que estan tenint lloc en els fluxos d’informació, en la comunicació política i en la gestió dels social media.

 

 

Ja hem parlat anteriorment del que significa la campanya permanent. En èpoques de fake news, correm el risc d’anar cap a la mentida permanent, amb l’única intenció de tensar i mantenir una comunitat d’usuaris / votants en tensió continuada i que eviti l’intercanvi de missatges i continguts amb una altra comunitat. Si això es lliga amb la competitivitat entre diverses opcions polítiques que competeixen entre elles per ideologies properes, les xarxes es converteixen en entorns perillosos per a la veritat. I ho hem vist massa cops. Primer es fa difusió d’una notícia, i quan aquesta es confirma que no és així, alguns polítics ni rectifiquen i sempre s’escuden en un «ho ha dit aquell mitjà», com si això fos una salvaguarda dels seus drets per difondre mentides. 

 

Possiblement, caldria un protocol, una ètica clara de la relació entre el fact i el fake, entre la veritat i l’opinió, i un compromís respecte a què es difon. Una piulada té una responsabilitat, és una afirmació que es fa pública. De nou, dades i mentides com a armes d’intoxicació massiva. Igual que amb l’extrema dreta, amb l’extrema mentida cal saber com actuar. No hi ha creixement de l’extrema dreta que no estigui anant acompanyat dels mitjans socials i les fake news.

 

 

Un altre aspecte que hem pogut comprovar aquests dies és que la influència als mitjans socials, el nombre de seguidors, esdevenen una legitimitat, com si fossin una mena de primàries. Usuaris demanant explicacions per haver perdut uns quants seguidors (possiblement bots desactivats). Quan hem dit tot sovint que els mitjans de comunicació, i sobretot els diaris digitals, estan molt pendents del que el Termcat recomana anomenar pescaclics (clickbait), veiem que polítics i futurs polítics resten iguals d’esclaus a ser no només els primers a repiular una notícia, sinó els primers a caure en el fang digital, essent sovint més papistes que el papa per demostrar que hi són, més que ningú. 

 

Seria preferible una major digestió en les opinions, en les certeses, en l’intercanvi de punts de vista. Personalment, encara em sobta quan els principals càrrecs d’un país responen una piulada d’un mitjà antagonista o en fan difusió, perquè precisament estan contribuint a viralitzar-lo. Segurament encara ens falten aprenentatges, hi ha persones de qui no s’espera que caiguin en baralles de bar, i que tampoc no voldries que ho fessin via els mitjans socials. Però potser, potser, això només té lloc en una visió concreta de la política, i no és la que tenim actualment. 

 

En definitiva, hem volgut aportar alguna idea sobre el debat a l’espai públic i als mitjans socials, que de vegades semblen bifurcats, però de fet no ho haurien d’estar. Hem tornat a demanar altura i responsabilitat a les persones influents pel que fa a la veritat i les notícies falses per deixar clar que no tota la feina la farem només els professionals de la informació i la comunicació.

 

En el llibre Fake News: Falsehood, Fabrication and Fantasy in Journalism, Brian McNair fa una contextualització interessant de les fake news, com a quelcom que no apareix de forma isolada, sinó com un símptoma més d’una crisi més àmplia de les democràcies liberals. Així, les fake news no serien la malaltia, sinó part del brou on es couen també els populismes, el desprestigi de les elits, però també el dels mitjans de comunicació i, per extensió, el dels periodistes. És en aquest nou entorn que pren més importància que mai l’avaluació de les fonts d’informació. No hi pot haver periodisme ciutadà sense empoderament i alfabetització mediàtica en la cerca i recuperació de la informació acurada. 

 

Ens hi posem?