Els mitjans tradicionals de comunicació no fan més que ensenyar les seves vergonyes en públic. La comunicació tradicional ja no sap ni pot entretenir informant sense caure en la contradicció o en la indignació de part de la població. Amb l'objectiu de perpetuar un model de negoci caduc, la premsa, la ràdio i la televisió juguen a les mitges veritats, censurant discursos incòmodes i organitzant esdeveniments impossibles.
Mentre les empreses de comunicació públiques o privades són incapaces d'enfrontar-se a la línia editorial del seu compte de resultats, col·lectius, associacions o ciutadans a títol individual utilitzen el boca a boca digital per difondre dades, estratègies, discursos i eines que permeten a la societat fer-se amb una fotografia de la realitat complexa, contradictòria i per descomptat més rica.
Per posar algun exemple, la radiotelevisió pública catalana i El Periódico de Catalunya van organitzar el passat 22 de maig la 12a edició del Català de l'Any. El discurs de la portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), guardonada amb el premi a la millor iniciativa solidària, va ser censurat incomprensiblement per TV3 mentre presentaven la distinció com "un reconeixement a aquelles persones i entitats que treballen de manera desinteressada per millorar la nostra societat ".
La portaveu de la PAH durant el seu discurs: “Pensem que no estem davant d'una crisi que ens ha caigut del cel sinó que ens trobem davant d'una estafa organitzada que ha estat planificada per part d'entitats financeres i responsables polítics que han establert les bases per estafar a gran part de la població i deixar-la en la més absoluta misèria...”.
Mentre part de la realitat passa per #Karcelona, #MaratóJustícia, #stopdeshaucios, #aturemeurovegas o #15MpaRato, la televisió pública catalana organitza festivals pal·liatius com la #maratopobresa (#sobrencadires) patrocinats per “la Caixa” (#occupymordor, #caixarolada), Abertis (#novullpagar) o Movistar (#vomistar).
Sembla que els mecanismes, eines o institucions socials dissenyades per fer-nos més lliures són incapaços de complir el seu objectiu. Són fins i tot capaços d'incomplir amb la seva funció social per tal d'obtenir recursos econòmics o favors polítics d'empreses i particulars.
Sort que la realitat és tossuda i la societat més llesta, lliure i organitzada que unes empreses de comunicació que es miren al melic mentre ens demostren la seva inutilitat per explicar-nos un context econòmic, polític i social contradictori, confús i injust ( #nosaltres).
Citació recomanada
ARANDA, Dani. #sensevergonya. COMeIN [en línia], juny 2012, núm. 12. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n12.1242
Professor de Comunicació a la UOC
@darandaj