En aquell temps no era infreqüent fer aparèixer fantasmes. Tot i que el públic obrís els ulls fins al dolor per la seva sorpresa, en els escenaris de l'Anglaterra victoriana els mags reproduïen els trucs segons els quals podien fer presents esperits del més enllà.
El talent es centrava en com fer-los més versemblants, més propers i esgarrifosos. Es tractava d’un bon espectacle, i els anglesos, com nens seguint Hamelín, només esperaven la següent aparició. Aquests trucs, basats en il·lusions òptiques, es centraven en l'acumulació d'objectes i persones a l'escenari. I, a més, si els cossos que s’hi feien reals, vinguts del no-res, resultaven translúcids i provocaven un calfred, millor encara.
Però resulta que va arribar Maurice. El mag Joseph Maurice va invertir una equació en la qual simplement els seus col·legues, fins aquell moment, havien afegit incògnites, tal com ho explica l'interessant Hiding the elephant, de Jim Steinmeyer (Da Capo Press, Cambridge, 2003). Cal tenir en compte que tots els trucs que provocaven l'aparició de persones i objectes a l'escenari es basaven en il·lusions provocades per jocs de miralls. I resultava natural que per els amants de l'improbable, per als mags, els miralls servissin per duplicar el que es reflectia. Sempre havia estat així. Aquesta és la funció del mirall: multiplicar la presència.
En canvi , Maurice va patentar l'absència. Maurice es va adonar que el mirall podia servir just per al contrari del seu ús habitual: podia fer desaparèixer una persona. Amb un bon ajust dels reflexos, el mag podia desaparèixer davant els ulls del públic. En resum, Joseph Maurice havia inventat la fórmula de la invisibilitat.
El llenguatge dels polítics ha estat deutor durant molt temps dels aprenentatges que van fer els il·lusionistes victorians. En els seus discursos s'han acumulat objectes i realitats que són pura fantasia, un mer joc de miralls però amb una capacitat de persuasió molt alta. Els polítics fins i tot van aprendre a fer presents fantasmes en els seus discursos més florits. I els ciutadans, com el públic atent que presenciava els espectacles dels mags en els millors teatres, els hem seguit i cregut.
Però d'un temps ençà, la comunicació política aplica de manera reiterada la patent de Maurice. Dit d'una altra manera, les estratègies polítiques en moments complicats com els actuals passen innombrables vegades per l'aplicació de la fórmula de la invisibilitat. I el truc produeix el mateix efecte que el que aconseguia Joseph Maurice a Londres. I en el cas que tractem, això passa per no citar certs assumptes, per evitar-los de forma descarada, per evadir responsabilitats i per fer desaparèixer al polític encara que l'opinió pública reclami la seva presència. Els ciutadans, atrapats pel mateix truc un cop i un altre, acabem creient que aquestes qüestions han desaparegut de l'escenari polític. I així ens va.
Els assessors dels nostres polítics, estudiants aplicats als quals vam ensenyar tot el que sabíem, s'han convertit en destres il·lusionistes que coneixen bé la història de la màgia. Els seus professors, també.
Citació recomanada
PASTOR, Lluís. La patent de Maurice (màgia i comunicació política). COMeIN [en línia], gener 2014, núm. 29. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n29.1406
