El passat 18 de març, es publicaven els resultats d'un estudi dut a terme per no una ni dos, sinó tres universitats franceses, revelant un fet suposadament sorprenent: els joves, acostumats a escriure missatges de text a través d'eines socials com WhatsApp (temps enrere el perill eren els SMS), sembla ser que no tendeixen necessàriament a escriure malament en registres formals. Per mi la rellevància atorgada a aquests resultats reflecteix un problema més ampli: la nostra dificultat per avaluar noves pràctiques socials en els seus propis termes.
Crida l'atenció en el tractament periodístic de la notícia l'interès a aportar credencials de legitimació de l'estudi (com la coordinació del Centre Nacional de Recerques Científiques francès, equivalent al CSIC espanyol) i la porta oberta proporcionada a veus discordants (tant de bo fos sempre així en d’ altres tipus de notícies). Però no és el tractament periodístic el que m'interessa en aquest article sinó la qüestió social de fons: com valorem pràctiques socials i culturals on els nostres esquemes tradicionals o bé no funcionen o ens retornen respostes manifestament insuficients.
En l'article publicat a El País sobre aquest tema, es destaca que “el seu fill juga amb el llenguatge i sap distingir quan (i amb qui) pot jugar i quan no [...] l'escriptura inintel·ligible és una diferència generacional que fa a propòsit. Que vostè no l’entén perquè ell no vol que l’entengui, vaja.”. En definitiva, que no és la incompetència (!), sinó una clara intencionalitat, en la qual en ocasions els adults hem d'estar exclosos, la que mou als joves a comunicar-se de manera que, des d'una certa posició moral, predisposa a percebre-ho com un atemptat lingüístic, un símbol de com de fatal està la penya, vaja.
Però els mòbils no només serveixen per a això. En un parell de tertúlies radiofòniques recents he escoltat anècdotes coincidents: en una, el tertulià relatava com en un concert d'un conegut grup del nou pop català tenia al seu costat a un individu que ho va seguir tot a través de la pantalla del seu telèfon mòbil mentre ho gravaba íntegrament; en una altra, es donava testimoniatge d'una altra persona gravant un ruta turística en vídeo sobre la marxa durant uns quants minuts. La reflexió final reflecteix idèntica preocupació: alguna cosa va malament en el cap d'aquesta gent, i traslladat a una reflexió social global, se'ns convida a preguntar-nos què ens està passant perquè hi hagi gent que menyspreï l'experiència real d'un moment vital únic per sotmetre's a una experiència mediada que li impedeix gaudir de l’autèntica. A partir d'aquí, la porta al pànic moral queda com a mínim entreoberta.
Igual que en el cas dels ortocrims dels missatges en els mòbils, donem per fet que alguna cosa va malament, però no considerem fins a quin punt simplement ens molesta trobar-nos amb transgressions, encara que siguin involuntàries, de petits rituals quotidians que donem per certeses, que proporcionen seguretat sobre com el món ha de funcionar. Sí, és possible que un individu optant per viure un concert a través d'una pantalla quan pot veure l'escenari s'estigui perdent alguna cosa. Pot ser que sigui fins i tot un babau. Però no podem assegurar-ho, tampoc que la seva experiència sigui necessàriament pitjor que la nostra, ni que acabi aquí. En una era en què el vídeo és profundament social, no podem predeterminar quina és la seva finalitat: revisionat personal?, revisionat a través de xarxes socials o comunitat de seguidors del grup?, streaming?, compartir l'experiència amb familiars o amics que no poden desplaçar-se o pagar una entrada?, contribuir a un vídeo en crowdsourcing a través d'eines com Vyclone? Val, això últim és altament improbable, però, no hauríem com a mínim de sospesar la varietat de pràctiques socials que es desprenen dels nostres dispositius mòbils abans d'arribar a conclusions precipitades, realitzades per sobre d'espatlles alienes i alegrement generalitzables?
M'agradaria animar les persones que amb tota legitimitat se senten desconcertades amb aquestes i altres tipus de pràctiques digitals a observar aquests fenòmens lliures de prejudicis, a descobrir, amb sort, un ecosistema intergeneracional en el qual els espais i els temps de l'experiència física i la mediada per les pantalles (ambdues molt reals, ambdues molt autèntiques) s'interrelacionen. I potser, només potser, a descobrir llavors algunes d'elles en un mateix.
Per a saber-ne més:
Article a El País sobre l'estudi dels usos de les aplicacions de missatgeria per part dels joves.
Comunicat de premsa de l’estudi francès sobre ortografia i aplicacions de missatgeria.
Informe sobre l'ús d'aplicacions de missatgeria mòbil entre joves, part del World Internet Project i en el qual participa la UOC (de propera publicació).
Article de20minutos.com sobre la preocupació dels acadèmics de la RAE en relació a l'ortografia dels joves a Internet.
Banda sonora (música que m'ha acompanyat o m'ha inspirat en la redacció d'aquest article):
“Frankenstein Monster” (2013), per Francis Dunnery (2013)
“Everything is awesome”, per Tegan & Sara, featuring The Lonely Island (de la banda sonora de La Legopelícula, 2014)
Citació recomanada
ROIG, Antoni. “Stm bjos? O q?” Noves pràctiques socials, vells esquemes d'apreciació. COMeIN [en línia], març 2014, núm. 31. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n31.1422
