La meva vida criminal en dues hores: Breaking Bad, 'supercuts' i el muntatge audiovisual com a reimaginació

Sembla que els seguidors de Breaking Bad han hagut d’invertir un total d’un dia, vint-i-tres hores i trenta-dos minuts de la seva vida en aquesta sèrie, temps que majoritàriament consideren molt ben invertit. Però Gaylor Morestin i Lucas Stoll van passar moltes més hores revisant del dret i del revés la sèrie, els seus personatges, les trames i els arcs narratius per tal de portar a terme l’experiment de convertir quasi 3.000 minuts en una mica més de 127. Tenint en compte les reaccions després de la publicació d’aquest supercut a Vimeo, i malgrat les lògiques opinions contraposades, sembla haver-hi un acord que Breaking Bad: The Movie és una bona feina que fa justícia a una sèrie ja mítica, tot i que deixa els fans amb un cert regust amarg, ja que inevitablement deixa en l’aire moltes preguntes, moments d’impacte, subtrames i personatges secundaris. 

 

Breaking Bad: The Movie es vincula a la llarga i enorme tradició de la remescla i, més concretament, al treball dels fans sobre el material original de pel·lícules o sèries de televisió. Les finalitats d’aquestes apropiacions o manipulacions generades per usuaris són molt diverses i en general donen peu a vídeos de curta durada. Entre els més populars tenim els resums de temporades o capítols fets per fans (recap), la combinació i joc de contrast de diversos productes culturals en un únic vídeo (mashup), els vídeos paròdics a partir d’efectes com el canvi de diàlegs, introducció de comentaris en off sobre la imatge o la manipulació de situacions (spoofs), l’efecte de combinar narrativament personatges i situacions de productes diferents (crossovers), convertir les imatges en la base per a un vídeoclip (vids), crear falsos tràilers (fake trailers) que poden parodiar els estereotips del format del tràiler o fins i tot jugar a canviar el to o el gènere del film, els treballs que reediten amb alguna finalitat un producte ja acabat (re-cut), i també vídeos que se centren en un tema, una frase, una situació o un personatge recurrent agafant com a font diversos episodis o films d’una saga (supercuts). És concretament el supercut l’origen de Breaking Bad: The Movie, que el porta un pas més enllà, en aquest cas, a seleccionar entre centenars d'escenes les que consideren adequades per donar sentit i fluïdesa a una història. Un resum, sí, però en els seus propis termes. 

 

Per què pot servir un supercut? En aquest cas, en primera instància com a homenatge i exercici d’estil de condensació narrativa a través del muntatge per part dels seus autors. Per això es pren com a base una sèrie altament serialitzada (amb altres casos clàssics com Lost o Game Of Thrones), on cada capítol contribueix a un arc narratiu global, en contraposició a d'altres amb episodis més autocontinguts, o on no resulta tan important que s'avanci cap a una resolució tancada. També serveix com a punt d’entrada per a nous possibles seguidors que no tenen el temps per a immergir-se en la sèrie completa. I en altres casos, la tradició del supercut, podria servir per a centrar l’atenció en aspectes o trames determinades que queden diluïts dins la sèrie en el seu conjunt, per exemple explorar les relacions entre determinats personatges o centrar l’atenció exclusivament en aquelles trames serialitzades de sèries que combinen arcs narratius amplis amb episodis autònoms. 

 

Considero que el supercut podria suposar una interessant forma de re-empaquetar productes ja amortitzats i que podrien resultar una atractiva tasca de curació de continguts per al públic. Així, per exemple, podríem seguir amb major continuïtat la mitologia de sèries com X-Files o Fringe, o un conflicte clau subjacent però intermitent en una sèrie com per exemple The Mentalist, per posar només alguns exemples que em venen al cap intuïtivament. Però el més habitual és que els supercuts quedin com a pràctica en mans dels fans, malgrat que, com possiblement ja deveu haver suposat, implica una clara infracció dels drets d’autor. De fet, totes les pràctiques mencionades anteriorment poden incórrer en el mateix problema, excepte les que es poden acollir dins el dret a la llibertat d’expressió, com és el cas de la paròdia. Però habitualment els propietaris no entren en conflictes legals si no hi ha explotació comercial, ja que es tracta de produccions en general de curta durada i que no entren en competència directa amb possibles formes d’explotació comercial. En canvi, Breaking Bad: The Movie, o altres formes similars de supercuts, poden ser més conflictives precisament perquè ofereixen productes amb major potencial comercial. No és d’estranyar per tant que el film hagi ja desaparegut de Vimeo i fins i tot del web dels autors, malgrat el disclaimer que es pot trobar al web i que vincula el projecte amb la —en aquesta ocasió força discutible— categoria d’ús just.  

 

 

A hores d’ara no sabem si hi haurà alguna forma legitimada o si més no tolerada de poder veure i analitzar Breaking Bad: The Movie o bé si es tractarà d’un altre projecte perdut. En qualsevol cas, que aquest article serveixi per reivindicar el supercut i d’altres pràctiques similars, que demanen un profund coneixement del producte cultural que prenen com a punt de partida i demanen competències molt altes en tots els aspectes relacionats amb el muntatge. I que a nosaltres, com a espectadors, ens proporcionen una nova mirada, un nou estímul per acostar-nos a un producte que consideràvem familiar o simplement massa inabastable per a entrar-hi.