Videoclip musical i rols de gènere: hi ha novetats?

Soc una consumidora de videoclips musicals. Suposo que haver crescut amb la cultura de la MTV (i les seves versions domèstiques) i les cintes VHS m’hi va aficionar. En l'actualitat no resulta fàcil trobar espais televisius per veure vídeos musicals, més enllà dels canals digitals especialitzats, així doncs, per escriure aquest article vaig decidir prendre com a mostra aleatòria la visualització de deu cançons seguides en el canal televisiu de l'emissora RAC 105. És una emissora que segueixo des de fa alguns anys, i no he identificat un criteri explícit en l'ordre d'emissió de les peces audiovisuals, més enllà de reproduir cançons de consum mainstream. 

 

Engego el televisor un dia festiu al matí, i la primera cançó que apareix en pantalla és «Swalla» de Jason Derulo (2017), amb Nicki Minaj com a artista convidada. Bé (mode irònic). Aquest videoclip respondria al model de vídeo en què apareixen els cantants envoltats de dones de moviments insinuants i en molts casos sexualment explícits. Nicki Minaj és, sens dubte, la reina d'aquest estil —per a curiosos, mireu el vídeo de la seva cançó «Anaconda» (2014)— que representa dones voluptuoses de moviments, a l'estil de la cançó «Hotline bling» de Drake (2015), una versió estilitzada d’una tipologia de vídeos que ha abundat en els últims anys i que té altres variants encara més sexistes, en què apareix un home en una posició central, de mascle dominant, com el cantant Pitbull, envoltat de dones amb actituds insinuants i submises.

 

 

En contrapartida, alguns vídeos inverteixen els papers: les noies tenen poder però també sotmeten de la mateixa manera els nois, amb la qual cosa el tema eròtic segueix present igualment, però en un altre sentit. No són gaire abundants, però aquí hi ha, per exemple, el vídeo de la cançó d’Elle King «Ex's & Oh’s» (2015).

 

 

Continuant amb la llista... la cosa va millorant. O almenys no empitjora... En el conjunt, hi ha un bon nombre de vídeos narratius, que expliquen històries romàntiques o eròtiques en la gran majoria. Aquest tipus de vídeos, bastant comuns, no són tan nocius com els anteriors, si bé perpetuen models heteronormatius en els quals les dones no surten gaire ben parades com «Habits», de Tove Lo (2014). Dintre del tipus de vídeos narratius, en la llista va aparèixer un videoclip amb caràcter social com el vídeo de Marshmello «Silence» (2017), el tema del qual són els desnonaments.

 

No obstant això, tant en la mostra com en el conjunt de la música més comercial, predominen els videoclips que presenten muntatges coreogràfics de diferent nivell: des del més senzill al més sofisticat. En general els videoclips musicals concedeixen un gran protagonisme a les coreografies d'estil hip-hop —tot i que també dansa contemporània—, tant compostes per homes com per dones. El hip-hop, com a estil de ball, sol contenir ocasionalment elements humorístics que apareixen tant en la vestimenta com en les actituds dels ballarins, i en aquest sentit sí que trobem algunes diferències entre els rols masculí i femení: en el cas dels homes es pot arribar a utilitzar el ball de forma «ridícula», i esbojarrada com en el videoclip «Cool» d'Alesso (2015), que li serveix per transformar-se, o tenir una conducta temerària, com és el cas de «Sugar» de Robin Shulz (2015), qui balla mentre condueix alhora que se sent lliure.

 

El ball com a coartada o element alliberador de masculinitats tradicionals és un element interessant a destacar ja que això no succeeix tant en el cas de les dones (que sempre apareixen perfectes), excepte en casos aïllats com Katy Perry que no dubta a aparèixer desfavorida o caricaturitzada en un bon nombre dels seus videoclips. En l'últim, «Swish Swish» (2017), s'envolta d'un equip de bàsquet molt atípic, que d'alguna manera segueix una línia que incorpora l'humor i presenta personatges d'acord a cànons de bellesa poc convencionals.

 

Per finalitzar aquest breu recorregut parlaré de l'últim videoclip de Beck, «Up All Night» (2017). El vídeo, dirigit per la productora CANADA, situada a Barcelona, tracta d'una superheroïna adolescent que s'enfronta a obstacles cada vegada més estranys mentre rescata el seu amic desmaiat en una festa sobre una taula de billar. Es tracta d'un vídeo també narratiu, amb elements surrealistes, en el qual la noia assumeix tot el protagonisme.

 

A tall de conclusió diré que darrerament detecto algunes diferències en els temes dels videoclips, comparat amb els vídeos d'alguns anys enrere en què el model hegemònic era el del reaggeton i el de les dones objectualitzades. Aquesta varietat en els temes no es restringeix únicament als rols masculins i femenins, sinó que també redunda formalment en vídeos més creatius, de més valor estètic i evocador. Molts d'aquests han quedat en el tinter en aquest article però els reservo per més endavant. Veig un raig de llum.