Les xarxes que els van parir: art i artistes a internet

A través de les xarxes socials generalistes com ara Facebook o Instagram els nous creadors comparteixen els seus treballs amb altres usuaris que els segueixen i amb els quals mantenen una actitud pròxima, còmplice i d'escolta activa pel que fa a peticions i interessos. Més enllà d'aquestes xarxes també n'han augmentat altres de caire més específic que reuneixen artistes, sense mediadors, sense grans pretensions, amb l'única voluntat de donar a conèixer els seus treballs i portafolis a una comunitat més especialitzada. Es tracta de xarxes com DeviantArt o Behance.

 

Ara bé, aquest fenomen ens fa reflexionar no només sobre la importància de les xarxes socials en relació amb l'exposició pública de l'art sinó també en el fet d'haver de revisitar el concepte d'artista i d'obra d'art i en com s'entenen aquests conceptes des dels diferents col·lectius del sector (galeristes, comissaris, investigadors, taxadors i artistes). Perquè és freqüent veure proliferar artistes o sistematitzar la paraula art en treballs en què es posa en dubte si són mereixedors o no d'aquest apel·latiu.

 

No obstant això, d'altra banda s'observa que no són poques les ocasions (cosa que cada vegada va en augment) en què els mateixos galeristes i comissaris estan pendents del que es mou a les xarxes socials per reclutar noves generacions d'artistes.

 

Un exemple és una jove Cristina Otero que amb 14 anys va començar a penjar autoretrats a Tuenti, una xarxa social espanyola per a adolescents ja extingida. Aviat va veure créixer el nombre d'usuaris que enaltien el seu treball al mateix temps que s'introduïa en altres xarxes com l'esmentada DeviantART o Flickr. Van començar a incrementar-se el nombre de seguidors i amb això les propostes comercials per utilitzar les seves fotografies en anuncis publicitaris, portades de llibres i revistes. Un bon dia un galerista va contactar amb ella per proposar-li la que seria la seva primera exposició en una galeria física, fita que la va convertir en l'artista espanyola més jove a exposar individualment.

 

Igual que ella, molts creadors s'han vist convertits en un tres i no-res en artistes que venen el seu art i que són seguits per milers d'usuaris d'arreu del món.

 

Una de les diferències respecte a la manera clàssica d'explotar l'art és que, a les xarxes socials, el valor dels seguidors té gran rellevància tot i que la gran majoria d'ells no siguin compradors potencials. La prioritat no és la venda, sinó ser seguits, cosa que podrà implicar més endavant un reconeixement i la conseqüent explotació comercial.

 

Aquesta nova proliferació de creadors ens fa posar en qüestió els conceptes d'art i artista, vocables històricament controvertits que segueixen sent una constant de debat. De la mateixa forma, la integritat i màcula d'aquests conceptes en termes puristes es veu més amenaçada que mai.

 

L'antropòleg Néstor García Canclini advertia en el Col·loqui Iberoamericà de Crítica d'Art (CICA) que «les xarxes socials exhibeixen art sense visió estètica» (2014). També altres crítics, galeristes, investigadors i comissaris parlen de la perversió de l'art, de la manca de criteri a l'hora de discernir el que és art del que no ho és; una disputa que, si bé és anterior a l'aparició d'internet, ara amb les noves tecnologies pel mig ha recobrat vigència. Així doncs, com advertia l'artista Carlos Cruz-Díez (2014) quan se li preguntava per l'art actual, estem vivint la fi d'una civilització i el començament d'una altra, i pot ser que en això hi hagi una mica de perversió però «tota perversió i decadència és sinònim de progrés». Això mateix es podria estendre al panorama de l'art i a la seva vinculació amb les xarxes socials, a les noves formes de manifestar-se i fer-ne difusió. En aquest sentit Eugenio Ampudia afirmava que les xarxes socials no són perverses per a l'art, sinó tot el contrari (com la tecnologia en general) (2013).

 

Apreciacions puntuals a banda i més enllà de prendre partit en el debat, les xarxes socials estan servint de plataforma de llançament de creadors; la seva legitimitat com a "artistes" en termes experts i formals seran qüestionables, però tot i això molts d'ells acaben formant part del circuit i el negoci de l'art, cosa que posa de manifest el poder de decisió de la massa davant la paraula de l’expert, amb la qual sovint no coincidirà. Així neix un col·lectiu d'"artistes" acreditats per un públic massiu que els tria i exalça al marge de coneixements específics en matèria d'art.

 

Referències:

 

Coloquio Iberoamericano de Crítica de Arte (CICA) (2014). [Consulta: 15/06/2015]. 

 

El País (2014). [Consulta: 20/01/2018].

 

ABC (2013). [Consulta: 06/07/2015].