Luis Buñuel, animat

Però no és solament el famós i transcendent rodatge extremeny el que relaten les pàgines del còmic; també es narra l'aventura interna del cineasta, en feroç lluita contra els seus dimonis interiors i pres d'un conflicte irresoluble entre la voluntat que el seu cinema servís per canviar el món i el seu impuls irrefrenable d'impactar al públic i escandalitzar els benpensants.

 

Segons explica el periodista i crític Francesc Miró, l’any 2016, els productors José María Fernández de Vega i Manuel Cristóbal contacten amb Solís per proposar-li l'adaptació de la seva obra en la forma d'un llargmetratge d'animació dirigit per Salvador Simó. Abans d'endinsar-se en el projecte, Simó era ja un expert artista d'efectes visuals digitals i director de la webserie d'animació 3D Tikis & Mikis, mentre que José María Fernández de la Vega i Manuel Cristóbal eren, respectivament, un productor compromès amb el desenvolupament de l'animació a Extremadura i un dels responsables de bona part de l'animació espanyola de les primeres dècades del segle XXI, com a productor de, entre d’altres, El bosque animado (Ángel de la Cruz i Manolo Gómez, 2001), El lince perdido (Manuel Sicilia i Raúl García, 2008) o Arrugas (Ignacio Ferreras, 2011), basada també en un còmic, en aquest cas un gran èxit de l'historietista Paco Roca. Arrugas ha estat un dels grans èxits de l'animació espanyola recent en termes artístics, amb diversos premis i reconeixements. 

 

Amb direcció artística del també ilustrador i historietista José Luís Ágreda, la pel·lícula es desenvolupa de forma similar a la historieta de Solís, encara que presenta notables variacions en episodis concrets. Comença amb l'estrena de L’Age d’Or a París i amb un Buñuel angoixat davant un futur incert com a creador. En un període de reflexió i cerca, en el qual el cineasta valora embarcar-se en la realització d'un documental sobre Las Hurdes, un projecte que li ha estat suggerit pel fotògraf Éli Lotar —fascinat pel treball de geografia humana sobre la comarca redactat per l'hispanista francès Maurice Legendre—, Buñuel visita al seu amic, el poeta anarquista Ramón Acín, qui, després d'una nit de vins, compra un dècim de loteria i li promet que si li toca el premi produirà la pel·lícula. Per atzars del destí, o del surrealisme, a Acín li toca la loteria, i així, comença l'històric viatge a Las Hurdes de Buñuel, Acín, Lotar i el poeta i periodista Pierre Unik.

 

Buñuel en el laberinto de las tortugas trena de forma molt elegant i fluïda quatre línies narratives. La primera és la crònica en si del rodatge, encara que més que crònica és l'especulació que en el seu moment va idear Solís per al còmic, en la qual es relata el modus operandi de Buñuel amb la mínima complaença, mostrant les no sempre fàcils relacions amb Acín, les múltiples formes en què Buñuel va manipular els esdeveniments perquè s'ajustessin a allò que calia relatar, la seva crueltat amb els animals —que a aquestes alçades del segle XXI és potser el més difícil d'entendre (i de suportar) pel públic contemporani de la pel·lícula— o la seva ocasional falta d'empatia amb les persones a les quals en teoria el seu art havia d’ajudar. La segona línia narrativa està composta pels inserts de metratge real de Las Hurdes. Tierra sin pan, que dialoguen amb el making of especulatiu, atorgant a la pel·lícula una interessant dimensió de documental animat. La tercera línia és la que formen els flashbacks de la infantesa del geni de Calanda, en les quals s'intueix l'origen de la seva visió de la vida i de l'art i la relació traumàtica amb el seu pare. La quarta són les seqüències oníriques, de clara inspiració daliniana, que precisament posen l'accent en la decidida lluita de Buñuel per desfer-se de la indesitjada influència de Dalí. La metàfora de les quatre línies trenades reflecteix bé la realitat, doncs cadascuna d'elles reforça a la resta per construir un sòlid relat que és alhora homenatge i relectura crítica del geni aragonès. 

 

La poca complaença de Buñuel en el laberinto de las tortugas es confirma quan es fa evident que la pel·lícula no pot acabar bé. El Luis Buñuel recreat per Fermín Solís i Salvador Simó no té cap mena de redempció, revelació o evolució —tampoc és que les necessiti— i Las Hurdes. Tierra sin pan neix maleïda. 

 

Al final, la pel·lícula informa a l'espectador que Ramón Acín va ser assassinat pels rebels franquistes en les primeres setmanes de la Guerra Civil espanyola —la seva esposa Conchita Monrás ho va ser disset dies després— i que la pel·lícula de Buñuel va ser estrenada sense donar cap crèdit a Acín per motius ideològics —el seu conegut anarquisme era incòmode— i prohibida poc després pel govern de la República Espanyola. Aquest final amarg impacta fins i tot en aquells espectadors que entren al món de la pel·lícula coneixent d'entrada el tràgic final d'Acín, la qual cosa evidencia que la construcció narrativa de la pel·lícula està dotada d'una força extraordinària, de la mateixa manera que ho està la música d'Arturo Cardelús i el tractament de la llum i el color de l'equip artístic congregat en la que és, sens dubte, una de les pel·lícules d'animació dirigida al públic adult més importants de la història de l'animació espanyola. 

 

 

Citació recomanada: SÁNCHEZ-NAVARRO, Jordi. Luis Buñuel, animat. COMeIN [en línia], juny 2019, no. 89. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n89.1943.