Les xarxes socials ens han retornat la capacitat de confiar, cooperar i compartir. I alguns autors coincideixen que no hauríem de limitar aquestes actituds únicament a l'àmbit social. En aquesta línia, empreses com IBM i Boeing ja han aplicat models col·laboratius per llançar nous productes amb bons resultats. Compartint idees, recursos i despeses podrem compartir també beneficis.
Canviar el model. Aquesta és la proposta per sortir de la crisi d'alguns autors propers a les xarxes socials i/o l'economia del coneixement com a Don Tampscott, Joan Torrent o Dolors Reig. Les velles fórmules no serveixen. Les retallades i l'austeritat que s'està aplicant en la majoria dels països de la UE no estan funcionant. Tampoc ho està fent l'esforç d'inversió extra que ha aplicat Obama en els EUA.
I en què consisteix aquest canvi? La solució sembla estar a traslladar els models de les xarxes socials virtuals a la vida econòmica –a la cultural diria jo–. Si les persones estan utilitzant les xarxes socials per treballar col·laborativament i compartir idees i recursos per què no aplicar-ho en tots els àmbits?
“Collaborare Humanum est” deia Jordi Graells fa poc més d'un mes en un Seminari del Programa Compartim del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Una cosa que Kropotkin ja defensava a la fi del segle XIX al·ludint a la condició innata en l'home a ajudar-se mútuament. El que Isaac Mao ha rebatejat com sharisme basant-se en la idea que l'estructura de la xarxa neuronal del cervell fomenta la idea de compartir per la seva pròpia naturalesa. Sigui com sigui, sembla obvi que no estem davant d’una cosa nova en absolut, sinó que més aviat ho teníem oblidat i l'ús dels mitjans socials ens ho ha fet recordar.
A principis d'aquest any, en una entrevista concedida a La Vanguardia [21/1/2011] Don Tampscott, l'autor de Wikinomics, afirmava que “compartir és crear riquesa” i posava com a exemple el cas d'IBM, que va lliurar 400 milions de dòlars en programari a Linux i es va concentrar a desenvolupar un negoci multimilionari de maquinari lligat a aquest nou programari.
Trobem un altre exemple similar en l'empresa Boeing, que ha dissenyat col·laborativament un nou model d'avió, el 787 Dreamliner, el primer vol del qual va tenir lloc l’any 2009. En la construcció del 787, Boeing va fer un canvi radical de la seva tradicional estratègia de disseny i implementació. En aquest projecte Boeing va buscar socis externs que tindrien la responsabilitat de dissenyar i construir una part de l'avió, de manera que es va crear una xarxa col·laborativa entre ells. Van incloure companyies de tot el món, des de Japó fins al Canadà passant per Austràlia i Itàlia. El disseny i desenvolupament va ser una inversió dels socis: ells van fer la inversió financera, es van distribuir els riscos i, per tant, es van distribuir els beneficis. El tema central de la xarxa de socis de Boeing va ser “El que és bo per a un, és bo per a tots”. Però el millor de tot això és que tot i que Boeing venia amb un creixement marginal negatiu des de 2001, va aconseguir saltar del lloc 71 al 21, entrant al top 25 de les companyies més innovadores de la revista BusinessWeek.
Molt més recent és el conegudíssim cas d'Android (sistema operatiu per a diferents classes de dispositius mòbils) que combina un conglomerat de fabricants de maquinari i operadors de servei amb una gran comunitat de desenvolupadors d'aplicacions pertanyent al nucli de Linux.
Altres iniciatives de col·laboració econòmica per a empreses més modestes, les podem trobar en Flattr, on comunitats d'emprenedors i creadors reben aportacions col·lectives de diners (micropagaments, els denominen) per desenvolupar els seus projectes. Una idea inspirada en el crowdfunding (finançament multitudinari), que ja es ve utilitzant en l'àmbit de la creació de continguts culturals i del cinema col·laboratiu.
Però no ens quedem aquí; també en l'administració pública algunes veus comencen a apuntar a la col•laboració ciutadana per compartir tasques i serveis. En aquesta línia, Montserrat Tura (exconsellera del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya) proposava fa un mes en una entrevista en RAC1 mesures menys dràstiques a l'hora d'aplicar les retallades en la sanitat pública evitant atacar els serveis bàsics i fer-ho en uns altres més perifèrics com l'hostaleria. Posava com a exemple quelcom ben senzill: “si a cada pacient hospitalitzat li porten els seus familiars el iogurt del berenar de casa, el sistema s'estalviaria milers de iogurts diaris. I guanyaríem tots”.
De tots aquests exemples es desprèn que treballar col·laborativament i compartir idees, experiències i recursos —encara que no és en absolut una fórmula nova— és una recepta que funciona. El simple èxit de les xarxes socials virtuals ho avala. Només cal reincorporar actituds i habilitats que ja apliquem en els entorns de la web 2.0 com la nostra capacitat de confiar, participar i cooperar. Compartim: idees, coneixements, recursos, infraestructures, fins i tot despeses, perquè més endavant… puguem compartir també beneficis.
Citació recomanada
SANZ MARTOS, Sandra. Compartir per sortir de la crisi. COMeIN [en línia], novembre 2011, núm. 5. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n5.1118
