Quina és la paradoxa? Mentre es defensa una educació mediàtica que sosté la capacitació en TIC, es dimonitzen els usos i pràctiques digitals dels alumnes (xarxes socials, videojocs, dispositius mòbils...). En definitiva, un cop més es repeteix la història dels que legitimen la cultura (alta i bona) de l'escola i el món acadèmic, i els que rebutgen la cultura popular perquè molesta o és inútil. En una de les trobades a Segòvia, Daniel Prieto suggeria: "Digues-me què vas fer amb les anteriors tecnologies i et diré que faràs amb les noves". Quant han canviat les aules amb la Web 2.0?
És a dir, el debat sobre les TIC és ja una pèrdua de temps. Hi ha altres miralls i finestres. Aquesta legitimació acadèmica s'acompanya amb una construcció mediàtica dels alumnes en general i els joves en particular, en versió crònica negra del botellón, la vagància i la violència, o en versió rosa on els adolescents exhibeixen els seus cossos 10. Per tant, les institucions de diferent índole produeixen un estereotip juvenil que requereix el control social, i un model educatiu que manté el poder d'un saber que creix en la repetició de continguts. Rebutgen les pràctiques digitals on els joves creixen i es relacionen, i imposen un espai educatiu transmissiu. Etiqueten als menors des del paternalisme moral ("els adults tindrem cura de vosaltres") i des del mercat ("com sou nadius digitals necessiteu el darrer telèfon mòbil"). Per tant, de manera general, els programes TIC establerts faciliten aquest doble paternalisme, moral i mercantilista. L’oci digital és un bon lloc per observar com es produeixen molts aprenentatges que qüestionen vells models educatius tradicionals.
Citació recomanada
GABELAS, José Antonio. Les TIC des del retrovisor. COMeIN [en línia], desembre 2011, núm. 6. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n6.1131
Professor de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Universitat de Saragossa i investigador en educomunicació