Jugar és cosa de nens?

Una càlida tarda d'estiu de 2005 un home de vint-i-vuit anys va entrar a un cibercafé de Taegu, a Corea del Sud. Es deia Lee Seung Seop. Allí es va connectar a un ordinador i es va posar a jugar a Starcraft, un joc de simulació de batalles en línia amb gràfics trepidants i un argument enginyós sobre humans exiliats que lluiten per la supervivència a l’extrem de la galàxia. Lee se sumava a una sessió maratoniana: en les cinquanta hores següents només es va aixecar de la cadira per beure aigua, anar al bany o fer una breu migdiada en un llit improvisat. Quan els seus amics finalment el van localitzar al cafè, li van demanar que deixés de jugar. Lee els va respondre que no trigaria a acabar, i que aviat se n’aniria cap a casa. Als pocs minuts li va fallar el cor. Es va desplomar al terra i va morir.

La trista aventura de Lee va córrer com la pólvora als titulars de diaris de tot el món. El cas va disparar les alarmes dels detractors dels videojocs. Entitats educatives, associacions de pares, sociòlegs i pedagogs no van trigar a assenyalar que allò era un advertiment; la prova que els artefactes electrònics que poblen el nostre món haurien de portar un avís sanitari.

La història de Lee és una de les moltes anècdotes que recull Carl Honoré, escriptor i periodista escocès, al seu llibre Bajo presión: cómo educar a nuestros hijos en un mundo hiperexigente. Amb una prosa persuasiva, Honoré ens convida a indagar sobre les maneres de viure la infància i la joventut en una època en que les TIC transformen la nostra vida quotidiana de moltes maneres sorprenents.

És evident que la història de Lee retrata un cas extrem. Avui sabem prou sobre videojocs com per a entendre que, com qualsevol altre recurs cultural, del seu ús en depèn el seu benefici. És veritat que els jocs d'ordinador poden funcionar com a riques eines d'aprenentatge i socialització però, tot i així, quin pare gelós dels seus fills no ha sentit algun cop l’esguard del fantasma de Lee Seung Seop?

Igual que el món que els envolta, els nens d'avui es mouen més que mai a un ritme electrònic. En aquest context, l'educació dels més joves resulta un terreny minat de dubtes: quan és adequat vigilar als nens i quan és millor apartar-se’n?, quanta llibertat necessiten?, quanta tecnologia?

Per a molts experts en el tema, els nens són avui objecte de major preocupació i intervenció dels adults que en qualsevol altre moment de la història. Frank Furedi, a Paranoid Parenting, assenyala que la distància mitjana que es permet als nens britànics allunyar-se de casa s’ha reduït en gairebé un 90% des dels anys setanta del segle passat. La tecnologia possibilita a més vigilar-los com mai: els telèfons mòbils es transformen cada vegada més en mecanismes de seguiment, i els jardins d'infància i les guarderies instal·len càmeres web perquè els pares puguin obtenir imatges dels seus infants, en temps real, des de qualsevol lloc del món.

També el joc sembla haver-se transformat en un assumpte d'adults. A l'era d'Internet i de les pantalles tàctils, les botigues de joguines estan dominades per artefactes educatius que utilitzen tecnologia d'avantguarda: DVD que garanteixen ensenyar llengües estrangeres a nadons, granges de plàstic que reprodueixen sons d'animals, llibres electrònics amb efectes sonors i veus de personatges... És comprensible que a qualsevol pare preocupat pel futur dels seus fills li costi resistir-se als beneficis cognitius de joguines que suposadament milloren les habilitats motores i la intel·ligència emocional dels seus fills. Però, com reconèixer el límit? Quins espais deixar perquè els nens es desenvolupin per ells mateixos? Fins a quin punt no és més probable que un nen es converteixi en un observador passiu davant d’un disc volador que ajuda a memoritzar nombres que davant d’un cavall de cartró o una nina de drap? Preguntes sens dubte difícils, per a les quals no tenim respostes definitives.

Tot i així, és possible que, com adverteix Carl Honoré, en l’intent de trobar aquestes respostes, estiguem creant la generació més connectada, consentida i vigilada de la història. I això –assenyala aquest autor– pot estar fent que molts nens s'estiguin perdent tot allò que confereix textura i significat a una vida humana: les petites aventures, els viatges secrets, els entrebancs i contratemps, la gloriosa anarquia, els moments de solitud i fins i tot d’avorriment.