Qui dimonis és U2?

El passat 9 de setembre, durant l’esdeveniment especial d’Apple a Cupertino, Califòrnia, per presentar l’iPhone 6, vam assistir a un moment inesperat i de conseqüències també inesperades. Sobre l’escenari, Tim Cook (CEO d’Apple) i Bono (‘CEO’ de la llegendària banda de rock U2, que va oferir una breu actuació), van encetar un diàleg distés durant el qual el cantant va convidar Cook a enviar el seu nous disc, Songs of Innocence, en aquell mateix moment, automàticament i de manera gratuïta als centenars de milions d’usuaris d’iTunes. I així es va fer. Un moment històric que semblava destinat a canviar el rumb de la indústria musical. Però potser no com esperaven.

Poc després d’aquest moment transcendent, s’iniciava un moviment de protesta a la xarxa, majoritàriament per part d’usuaris que consideraven que Apple havia envaït la seva privacitat enviant-los un contingut que no havien demanat i que no era senzill d’eliminar. A Twitter, diverses mencions més o menys iròniques com “Who is U2”, “Who the hell is U2 and how did it get on my phone?” o “Wtf is U2?” van il·lustrar aquesta reacció, convertint allò històric en engavanyador. Menys d’una setmana més tard, i davant la pressió dels usuaris, Apple donava instruccions sobre com eliminar el disc de la biblioteca d’iTunes.

Les controvèrsies que s’han generat al voltant d’aquest fet són molt diverses i totes elles fascinants, n’apunto només unes quantes: en primer lloc, si es tracta d’un acte de supèrbia donar per suposat que 500 milions de persones reaccionaran amb agraïment per rebre de sobte el nou disc de la banda irlandesa (esperant provocar de pas l’enveja dels no usuaris) o, vist d’una altra manera, si no suposa una visió antiquada pensar que existeixen actius culturals universals, uniformitzats i massius que agradaran a tothom, quan tot apunta que vivim (i segurament també en el passat pre-Internet) en un context cultural altament fragmentat i format més aviat per nínxols (per amplis que puguin ser). També es planteja què significa de cara a la valoració de la música en general, no tant regalar, sinó repartir massivament i de forma indiscriminada; en termes econòmics, quin és el preu que ha pagat Apple als U2 (es parla de 100 milions de dòlars) i què significa en termes d’estratègies de la indústria musical i de les grans marques; i finalment, fins a quin punt condiciona la manera en què s’ha publicat la valoració del disc en si mateix.

Però per entendre millor aquesta reacció, crec que cal considerar també dues històries de desencís emocional: d’una banda amb Apple, després de la desaparició de la carismàtica figura d’Steve Jobs, que encarnava la visió del geni individual rere el gran negoci de la poma; de l’altra amb U2, que més enllà de publicar discs cada cop menys destacables -si ho comparem amb les dècades dels vuitanta i noranta-, ha patit un problema d’imatge per les seves activitats financeres, que exposen de forma dolorosa algunes contradiccions entre la suposada condició contestatària del rock amb el negoci. O, en boca d’un dels membres del grup, la diferència entre “the band and the brand”. No es pot oblidar fàcilment que Bono és el director d’un fons d’inversió denominat Elevation Partners (en referència a una cançó de la banda) i que l’any 2014, en un encontre amb polítics conservadors, entre ells Angela Merkel, aquest va entonar amb entusiasme “Estimo Europa, estimo el capitalisme”, la qual cosa va generar considerable polèmica sobretot entre els seguidors progressistes.

Tampoc ha ajudat el fet que, de manera aparentment fortuïta, Thom Yorke, líder de la banda britànica Radiohead (considerada en alguns aspectes hereva d’U2), hagi publicat pocs dies després el seu nou disc en solitari, Tomorrow’s Modern Boxes, com a pack a BitTorrent. A través d’aquest sistema d’intercanvi d’arxius, i a un preu de 6 euros, es podia descarregar legalment, i només al llarg del cap de setmana de llançament va superar les 400.000 descàrregues (i dies després, el milió). La banda de Yorke, que va abandonar la discogràfica EMI el 2005 per desavinences, ja va saltar a primera pàgina del panorama industrial l’any 2007 per publicar la versió digital del disc In Rainbows en modalitat ‘pay-what-you-want’, abans de l’aparició de les edicions físiques. De fet, Yorke ha estat una figura molt crítica amb l’immobilisme de la indústria musical, fins al punt de despatxar Spotify el 2013 com “el darrer pet desesperat d’un cos moribund”.

Sobre tot plegat és fàcil construir un discurs de bons i dolents, però això sempre seria a costa d’eliminar els matisos. Al cap i a la fi, tots dos casos -entre d’altres- exposen una tendència en la qual la indústria musical i alguns artistes especialment influents experimenten múltiples maneres de tornar a fer rellevant la música enregistrada, més enllà de models totalment esgotats com a via massiva de consum. En un cas, a través de l’aliança amb una de les empreses tecnològiques més importants del món; en l’altre, a través de sistemes ‘peer to peer’, tradicionalment vinculats a la pirateria, però que alhora són una eina d’ús comú entre els consumidors potencials de música. A més, ambdós experiments coincideixen en incidir sobre la publicació digital, setmanes abans de l’aparició d’altres suports físics convencionals (fonamentalment el recuperat vinil), adreçats a un públic específic que segueix tenint interès en les formes tradicionals associades a l’àlbum i al contacte físic amb l’objecte.

Amb un nou disc en les seves darreres fases de finalització, Songs of Experience, U2 podria estar treballant amb Apple en un nou format caracteritzat per la interactivitat i l’audiovisual, on l’art de l’àlbum i les lletres tornarien a tenir protagonisme d’una manera lúdica. Està per veure si la reacció parcialment negativa davant el llançament massiu de Songs of Innocence els farà replantejar estratègies.

Per a saber-ne més:

U2 Vs. Thom Yorke: The Surprise Album Shakedown

U2 are planning to save the music business

El cantante de Radiohead , Thom Yorke, saca un álbum por sorpresa a través de BitTorrent

Thom Yorke calls Spotify 'the last desperate fart of a dying corpse'

Màster universitari UOC en estratègies i continguts d’entreteniment

I com a banda sonora:

U2: Achtung Baby (1991)

Thom Yorke: The eraser (2006)

Radiohead: In Rainbows (2007)