A finals del segle XIX les relacions socials encara estaven marcades per uns codis estrictes que s’havien de complir de manera escrupolosa. Seguint rígides normes d’etiqueta, qualsevol acció -des de peticions de ball a rebre o realitzar visites- s’havia de dur a terme d’idèntica manera per encaixar en el rígid marc moral de l’època. Res millor que un dels membres més excels de l’alta societat deixés per escrit com comportar-se davant dels compromisos socials. Així fou com el 1883 apareixia la primera edició del Código o deberes de buena sociedad de Camilo Fabra i Fontanills, alcalde de Barcelona de gener a abril de 1893 i marquès d’Alella.
Fill de banquer, Camilo Fabra i Fontanills (1833-1902) fou alcalde de Barcelona, diputat a Corts, senador per Barcelona, senador vitalici i primer marquès d’Alella. A més d’exercir càrrecs polítics destacats, es convertí en un eminent empresari del sector tèxtil des de la presidència de Sucesora de Fabra y Portabella, que l’any 1903 es fusionaria amb la companyia escocesa J&P Coats, fent sorgir la potent Hilaturas Fabra y Coats. Però Fabra fou conegut també per la seva vessant de col·leccionista d’art i mecenes, llegant a la ciutat de Barcelona bona part de la seva col·lecció pictòrica, que avui es pot contemplar en diversos museus de la ciutat. L’Observatori Fabra, a la muntanya del Tibidabo, i la fàbrica Fabra i Coats -actualment en conversió en equipament cultural municipal-, mantenen el nom de Fabra lligat al de Barcelona.
Amb un paper molt actiu en la vida social i cultural de la Barcelona del segle passat, Fabra organitzava a la seva residència de la Rambla de Canaletes festes llegendàries, on acudien membres de la reialesa i l’aristocràcia. Tant és així que la premsa de l’època se’n feia ressò, i La Vanguardia del 25 d’octubre de 1888, sota el títol Baile en casa de los señores Fabra, descrivia una de els seves festes com a “verdadera orgía de luces, colores y bellezas”. La columna destacava també com els Fabra rebien els convidats “con proverbial distinción y era opinión de la mayoría que la fiesta era magnífico alarde de cuanto en esta clase de agasajos puede ofrecer Barcelona a sus más egregios huéspedes”.
No sorprèn doncs que Fabra compilés tots els seus coneixements d’etiqueta en un tractat, que titulà Deberes de buena sociedad, destacant al pròleg que el seu principal objectiu era “suplir, dentro de la medida de mis fuerzas, la falta que se nota de una especie de código que evite en determinados casos de la vida el tener que preguntar qué conducta se debe seguir para no singularizarse” (pàg. 11). Un altre conciutadà il·lustre de l’època, el joier Masriera (1954), plasmà a les seves memòries com al popularment conegut com a Código Fabra “se aprendía cómo debía doblarse una tarjeta, cómo se debía portarse en una visita y una infinidad de cosas que convenía saber en aquellos tiempos en que se pretendía ser galante y bien educado” (pàg. 73 i 74).
Ens trobem davant d’un dels tractats d’etiqueta social més rellevants de l’època, entenent l’etiqueta com un aspecte del cerimonial que s’encarrega de definir els estils, els usos i els costums que s’han de seguir en actes públics solemnes; i també a la manera com s’han de tractar les persones a diferència dels usos de confiança o familiaritat. L’etiqueta s’aplica al vestuari, a la gestualitat i al posicionament en l’espai de les persones assistents a un acte. La seva finalitat és la d’unificar l’aparença i el comportament, per tal de transmetre una imatge concreta que l’amfitrió -qui organitza la festa- recomana.
Amb quinze il·lustracions de l’escultor i pintor Claudio Castelucho i Diana, a partir de la segona edició de 1884, l’obra de Fabra descriu amb detall com comportar-se o actuar a l’hora de realitzar visites, rebre i lliurar targetes, dur a terme peticions, demandes d’audiència a autoritats reials i eclesiàstiques, i com comportar-se a multitud de cerimònies. Els fragments següents permeten fer-nos una idea d’alguns dels suggeriments que efectuava l’autor:
Presentaciones: “Al efectuarse la presentación, la persona inferior en rango es presentada a la superior; el caballero a la señora, y la señora soltera a la casada, si ésta no es de menor categoría” (pàg. 17). “Los caballeros pueden dar la mano a las señoras, pero no sin que antes la señora haya demostrado con una expresión ligerísima de su semblante que les autoriza a ello” (pàg. 22).
Horas y días de visita: “Las visitas se hacen por la tarde de tres a seis; la hora de tres a cuatro es la más ceremoniosa, la de cuatro a cinco la de menos cumplido, y la de cinco a seis amistosa y de confianza” (pàg. 23).
Etiqueta de las visitas: “Si entra en el salón una señora, los caballeros se levantan y las señoras saludan inclinando la cabeza; pero entrando una señora de la casa, se levantan todos” (pàg. 31).
Altres capítols del llibre es dediquen a descriure com organitzar i com actuar quan un és convidat en banquets i àpats en general.
Comidas (puntualidad): “Quince minutos después de la hora indicada en la invitación, debe servirse la comida. Infiérese de aquí cuán obligatoria es la puntualidad en un convite y cuán impertinente falta de atención sería el llegar tarde” (pàg. 94).
Colocación en la mesa: “El anfitrión permanecerá de pie en su puesto hasta que todos los convidados hayan ocupado el asiento que él les habrá ido indicando a medida que hayan entrado en el comedor” (pàg. 100). “Los caballeros procurarán sentarse entre dos señoras sin otra consideración que la de colocarse el de rango superior junto a la huéspeda, y el anfitrión, inmediato a la señora de más categoría” (pàg. 87).
Aviso a los comensales: “Nadie ha de apoyarse en el respaldo de la silla, sino tener el cuerpo erguido” (pàg.104).
Conversación: “La buena educación en general, y en la mesa en particular, requieren mucha armonía y como las cuestiones sobre las que haya distinto criterio la quebranta fácilmente, es de suma conveniencia evitar en un convite toda conversación relativa a materias en que pueda haber disidencias” (pàg. 109).
El tractat també detalla quines eren les hores, els llocs i les companyies idònies per passejar, diferenciant si es tractava de passejos a peu, en cavall o en automòbil:
Paseo (compañía): “Aunque es corriente que salga sola a la calle una señora casada, se observa, no obstante, que las más, especialmente las jóvenes, suelen ir acompañadas de otra señora o de un niño, así por el placer de la compañía como para evitar las miradas que comúnmente se fijan en una señora que sale sola. Una señorita no sale sino en compañía de alguna parienta, aya o camarera” (pàg. 132).
Paseo (saludos): “Es costumbre que los caballeros, al encontrar en un paseo público a señoras conocidas, las acompañen un rato, sin ofrecerles el brazo a menos que estén enfermas o sean ancianas” (pàg. 133).
A partir de les indicacions que dóna Fabra, podem imaginar-nos una alta societat barcelonina que gaudia de múltiples balls i concerts, que s’organitzaven en residències particulars. També sorprèn descobrir el costum d’organitzar vetllades on s’interpretaven comèdies, on els mateixos convidats interpretaven els personatges. El tractat també permet fer-se una idea dels jocs populars de l’època en aquestes festes, ja que descriu amb detall com comportar-se jugant a les “charadas y prendas”, i com organitzar rifes, loteries, i comportar-se jugant a les cartes.
Temporada de bailes: “La temporada de bailes dura desde Diciembre hasta principio de cuaresma” (pàg. 113). “Los únicos bailes admitidos son los rigodones, lanceros, wals y polka, finalizando muchas veces con un cotillón, en el cual se hacen regalos humorísticos y algunas veces hasta espléndidos. Nos se debe bailar sin llevar los guantes puestos” (pàg. 116).
Juegos: “En el juego y en el viaje es donde se aquilata la buena educación, porque el egoísmo pone con frecuencia en el riesgo de olvidarla; y por los mismo es cuando se ha de dar mayor muestra de cortesía” (pàg. 122).
Si bé algunes d’aquestes normes d’etiqueta continuen vigents encara avui en dia, l’obra de Fabra posa de relleu com l’etiqueta social evoluciona i s’adapta als temps. Així, el tractat ens permet descobrir els costums d’una època superada, amb una visió del tot paternalista de la dona. Les instruccions detalladíssimes per al servei, amb apartats com Deberes del criado para con las visitas, i la importància concedida a la riquesa de l’individu amb qui s’establia relació, permeten també visualitzar una societat extremadament jerarquitzada on la pertinença a una determinada classe social actuava com un estigma molt difícil de modificar.
Per a saber-ne més:
Fabra, C. (1891). Deberes de buena sociedad. Barcelona: Ed. Antonio J. Bastinos.
Masriera, L. (1954). Mis memorias. La sociedad de Barcelona vista desde un mostrador a últimos del siglo pasado. Barcelona: Ed. Dalmau y Jover.
Citació recomanada
ANGLADA, Ramon; ESTANYOL i CASALS, Elisenda. L'etiqueta social a la Barcelona del segle XIX. COMeIN [en línia], març 2015, núm. 42. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n42.1517
