Llei de reutilització: noves línies de negoci per a biblioteques i arxius?

Efectivament, la Llei 18/2015, de 9 de juliol, per la que es modifica la Llei 37/2007, de 16 de novembre, sobre reutilització de la informació del sector públic aposta un cop més per la informació com a base de creació de productes i serveis d’informació de valor afegit per part d’empreses de l’anomenat sector infomediari. Així mateix, impulsa els mecanismes per a facilitar la reutilització amb finalitats comercials: creació d’instruments de recuperació d’informació, utilització de formats oberts, creació de catàlegs d’informació pública i utilització de normes formals obertes. 

 

Dues novetats destaquen en la directiva incorporada en la llei del 2015. En primer lloc, la directiva i la llei incorporen les biblioteques (incloent-hi les universitàries), els museus i els arxius en el conjunt d’organismes que queden obligats a complir la llei de reutilització de la informació pública. Per tant, la llei reconeix el paper de les biblioteques, els arxius i els museus en l’economia del coneixement. Aquesta novetat té implicacions per a aquestes institucions, en ser considerades proveïdores de documents amb finalitats comercials per tal que siguin reutilitzats per les empreses del sector infomediari o mercat de la informació. En altres paraules, a més d’haver d’incloure pràctiques de reutilització d’informació, hauran d’incloure el cobrament de serveis i productes d’informació. Les tarifes s’hauran de calcular de tal manera que cobreixin els costos marginals –de reproducció, posada a disposició pública i difusió–, juntament amb un marge de benefici. 

 

Per tant, s’obre una nova via de negoci, ja que l’obtenció de beneficis contribuirà a fer que els centres obtinguin ingressos. Podria ser una via per a explorar un finançament mixt: públic –ja existent i cada cop més reduït– i privat amb la venda d’informació del sector públic i de serveis i productes d’informació de valor afegit, en lloc de privatitzar els serveis històrics i tradicionals d’aquestes institucions. És una via per a obtenir recursos propis. Així, doncs, la llei podria tenir més implicacions: hauran d’obrir aquestes institucions noves línies de negoci, incloent-hi la reutilització d’informació, per a elaborar productes i serveis d’informació amb valor afegit? Serà una via per a arribar al seu autofinançament? Sens dubte, la llei atorga nous rols a aquest sector i nous reptes de gestió i supervivència, que es traslladaran en la necessitat d’incorporar noves competències en els perfils professionals.

 

La segon novetat –respecte l’anterior directiva europea i la llei espanyola– correspon a l’obligació dels estats d’informar cada tres anys a la Comissió Europea sobre la disponibilitat d’informació del sector públic per a la seva reutilització. Hauran d’indicar les condicions que regeixen aquesta disponibilitat i les pràctiques en matèria de recurs. Aquesta novetat contribuirà a recollir informació sobre les pràctiques de reutilització, l’anàlisi de les quals contribuirà a conèixer amb més detall el sector infomediari des del punt de vista del subministrador de la informació i el marc en el qual les empreses es mouen per a produir productes i serveis. Fins ara disposem de les dades subministrades per la Asociación Multisectorial de la Información (ASEDIE). Per tant, d’aquí a tres anys amb els informes d’ASEDIE i els que preparin les administracions públiques –depenent sempre de com es facin aquests informes– podrem fer estudis més detallats del sector infomediari, incloent-hi diferents punts de vista, i podrem veure si realment la reutilització potencia l’economia del coneixement.

 

Per acabar, ens volem referir de manera específica a la llei espanyola, i concretament a l’article 4, que fa referència a la creació de sistemes de gestió de documents com a instrument per als ciutadans per a la recuperació d’informació. Sobte aquest punt cal dir que l’any 2007 la Llei 37/2007 ja assenyalava la creació d’aquests sistemes. Constatem, doncs, que la llei modificada encara recull la necessitat –vuit anys després– de progressar en el disseny i implementació de sistemes de gestió de documents a les administracions públiques i els organismes involucrats en el compliment de la llei. Les normes tècniques d’interoperabilitat, publicades entre el 2011 i el 2013, van ser un pas per a avançar; esperem que a partir de la Llei 18/2015 la implementació real arribi a totes les administracions publiques, i als serveis mancomunats per als municipis amb menys de 10.000 habitants.

 

En definitiva, esperem que la implementació de la Llei 18/2015 permeti avançar en la generació d’instruments per a la recuperació eficient d’informació, i en l’explotació d’informació i generació de valor afegit. I, per tant, que ara sí que impulsi l’expansió del sector infomediari, que de ben segur contribuirà a fer créixer l’economia del coneixement i a crear ocupació, com ja apuntava la primera Llei del 2007 i la Directiva del 2003.

 

Part d’aquesta ocupació haurà de ser coberta per graduats en informació i documentació i postgraduats en sistemes de gestió de documents. Per tant, per a les facultats d’aquest àmbit, aquesta llei també té implicacions a tenir en compte: increment de competències en gestió i anàlisi d’informació. Ja veurem com avança la seva implantació i com evolucionen els nous reptes.