Mal temps per a la lírica?

Admetem-ho, les humanitats no estan de moda. Ens deixem enlluernar per les tecnologies –com si d'un prestidigitador vuitcentista es tractés–, pel nou model d’iphone, i per les seves noves aplicacions, per l’ipad mini i per les phablets... La majoria dels joves que decideixen realitzar estudis universitaris opten per aquells que consideren que podrien garantir el seu futur i aquí prevalen les carreres d'enginyeria i tecnològiques. I, per contra, les facultats que –de manera genèrica– anomenem de lletres veuen minvades les seves aules. D'això ens en parla Wilson en el seu llibre The meaning of human existence. No obstant això, sembla que no està tot perdut. I que, en paral·lel, ja fa algun temps, per la xarxa –i de la mà d'aquestes tecnologies aparentment tan antagòniques– es mouen algunes iniciatives no tan pensades per cuidar la butxaca, sinó l'ànima...

Per aquelles coses que té l'esdevenir de la vida, aquest curs he canviat el trànsit i el bullici de la ciutat de Barcelona (el meu lloc de residència habitual) per l'assossec d'un poblet de la vall de l'Almanzora, província d'Almeria. Escric aquestes línies des de la terrassa de la meva nova casa. Des d'aquí veig les muntanyes de la Sierra de los Filabres. És un paisatge diferent. Res a veure amb els Pirineus, ni amb el Montseny, ni tan sols amb el desert d'Almeria que va captivar Juan Goytisolo a Campos de Níjar i a García Lorca a Bodas de Sangre. Però la meva modestíssima prosa en té prou amb aquesta serra de emboscaos (maquis) per a servir-li d’inspiració. És per això que em permetré la llicència d'allunyar-me un instant dels meus temes habituals, les tendències en aprenentatge col·laboratiu o noves professions sorgides de les entranyes d'Internet, per escriure sobre altres qüestions menys pragmàtiques.

Diuen que ja ningú no llegeix poesia. No obstant això, la poesia envaeix les nostres vides. En el seu estat més primigeni, de la manera en què va ser concebuda, per a ser cantada. Qui no sap un fragment d'una cançó de Serrat, o de Sabina, o de El último de la Fila?, o qui no recupera versos de Salinas o Neruda per tenir un detall amb la persona estimada o per posar una cosa bonica al Facebook? Diuen que llegim poc, i, no obstant això, devorem diàriament centenars i centenars de caràcters a twitter, per exemple. I, de tant en tant, també algun fragment de text de Paulo Coelho, entre altres.

Però més enllà d'aquestes qüestions més o menys superficials, ja fa temps que l'interès per la literatura corre per internet. En diverses formes, però potser una de les més cridaneres és la de les narratives col·laboratives. Moltes d'elles de la mà de fenòmens de fans (Harry Potter, per exemple) o blogs de novel·la col·laborativa sota el lema "si la vida és una novel·la, per què no compartir-la?" on s'intercanvien narracions i il·lustracions. A més, en moltes ocasions les creacions literàries col·laboratives són transmediàtiques, sobretot si es vincula al fenomen fan. D'això en sap molt Toni Roig.

Enmig d'aquestes tendències, fa uns anys Google va llançar Google Poetics amb la intenció de proporcionar un espai on crear poesia de manera col·laborativa. Google Poetics, la pàgina que recopila les prediccions del cercador d'internet destacades pel seu misteri i pel seu encant poètic, va inaugurar el juny de 2013 la seva versió en espanyol anomenada Google poético. Els temes són diversos, però el comú denominador és el sentit de la sorpresa. Una mica surrealista i una mica fosc. Milers de persones en les 13 versions de “Google poetics” en els seus 13 idiomes.

L'interès de Google per la literatura i l'art no queda aquí. Com a mostra, Google Art Project, “un museu virtual que recopila imatges en alta resolució d'obres d'art exposades en diversos museus del món i que a més permet passejar per alguns museus amb la tecnologia de Google Street View. I anant més enllà, el mes passat, amb motiu del Curious Arts Festival de Londres, l'empresa líder entre els cercadors d'Internet va posar en marxa al barri de Kings Cross, on properament obriran les noves oficines, una instal·lació artística interactiva anomenada Poetrics, capaç de convertir paraules a l'atzar en poesia.

La instal·lació utilitza la tecnologia de cerca per veu de Google i la plataforma Google Speech per reconèixer el que es diu. Compta amb disset panells LED en els quals es mostren algunes de les paraules que es van pronunciant en diversos micròfons i que, a continuació, es combinen a l'atzar formant un poema.”

Als creadors “els va encantar la idea de produir poesia creada aleatòriament pels transeünts que parlessin en la instal·lació. Com una oportunitat perquè la gent tingui una experiència col·lectiva i experimenti el que és jugar amb el llenguatge i l'absurd, igual que va fer Dadà amb el seu joc surrealista", van declarar Peter Barron i Laura Ventura.

Si el mateix Google aposta per aquest tipus d'iniciatives deu ser que no està tot perdut i que no són temps tan dolents per a la lírica com semblava. O potser també, que en temps de crisi i guerres, la gent utilitza la poesia per a evadir-se. Com sempre s'ha fet.

Arribant al final d'aquest article, faig un petit apunt, està vist que és inevitable que acabi fent referència a conductes col·laboratives siguin de la naturalesa que siguin. Serà que la cabra tira al monte? (mai millor dit).

Per a saber-ne més:

Edward O. Wilson(2014). The meaning of human existence. Liveright Publishing Corporation.