La compareixença d’un portaveu (polític), ja sigui en el debat d’investidura o per defensar la seva innocència davant les acusacions de corrupció, pot ser un bon moment per a analitzar, més enllà del discurs, tot allò que comunica amb el llenguatge no verbal. La tendència és analitzar els personatges mediàtics, però tenir nocions del que es diu amb la comunicació no verbal i, per tant, saber preparar i entrenar gairebé la totalitat del que es comunica té gran utilitat en el dia a dia, des d’una entrevista de feina fins a l’aula, com a docents o estudiants.
Segons el psicòleg Albert Mehrabian(*), només un 7% de la informació s’atribueix a les paraules, mentre que el 38% correspon a la veu (entonació, projecció, ressonància, to, etc.) i el 55% al llenguatge corporal (gestos, postures, moviment dels ulls, respiració, etc). És fàcilment deduïble, doncs, la importància del llenguatge no verbal i paraverbal a l’hora de presentar públicament continguts, saber posicionar el missatge, així com també utilitzar tècniques de control de les emocions per a ocultar aquells aspectes que no volem transmetre.
Les habilitats que han de tenir els portaveus, els líders o, en definitiva, els personatges públics també són extrapolables a la resta de la població. En primer lloc, és imprescindible tenir en compte el context en el qual es parla, quin canal es fa servir i quina és l’actitud de l’emissor/portaveu. En paral·lel, com a eina indispensable per a controlar la comunicació no verbal i paraverbal hi ha l’entrenament o assaig, aquest ens permet corregir gesticulacions no adequades, reduir tics, entre altres.
La comunicació més enllà de les paraules: Què comuniquem quan creiem que no comuniquem (Albaladejo Mur, 2007) és un manual de comunicació no verbal adreçat a docents que ens fa reflexionar sobre si hi ha coherència entre el que volem comunicar amb les paraules i el que inconscientment diem amb el cos, a la vegada que ens demana un examen d'autoconsciència de la comunicació no verbal que fem a l’aula –en la docència presencial.
Reprenent l’exemple del debat d’investidura i centrant-nos en la importància de la veu, els discursos van estar marcats per la duresa, la contundència i l’augment in crescendo del to. Pauses molt estudiades per a deixar escoltar els aplaudiments, frescor encapsulada i, en definitiva, poques novetats.
Referent al 55% de la comunicació atribuïble al llenguatge corporal, són claus la mirada, la posició i els moviments de les mans i dels peus, així com també el llenguatge que transmet el vestuari, els complements i els cabells –sobretot en el cas de les dones–, entre altres trets que comuniquen, i molt. En el cas del debat, el faristol és un amagatall boníssim de cintura en avall, i la gesticulació de braços i mans està molt entrenada, potser no tant la mirada i l'expressió facial. Aquesta darrera acostuma a ser impossible de controlar.
L'interès creixent per la comunicació no verbal és un fet i n'és un exemple la revista Forbes,que publica amb freqüència articles elaborats per Travis Bradberry (psicòleg nord-americà referent en l’aplicació pràctica de la intel·ligència emocional).
Us traslladem el top ten dels errors que cometem amb el llenguatge corporal (extret de analisisnoverbal):
1. Evitar el contacte visual. Pot ser interpretat com una falta d'interès o un indici d'ocultació, encara que per si sol no és un indicador fiable de la mentida.
2. Encorbar la postura. Es vincula amb baixos nivells d'energia, tristesa i tendència depressiva. L'encongiment corporal dóna imatge de baixa autoestima i manca de confiança.
3. Donar la mà sense fermesa. Una encaixada de mans sense energia es pot interpretar com a falta d'autoritat o una personalitat feble. Per contra, un excés de força pot entendre com agressivitat.
4. Contraure els braços. Creuar o contraure els braços no sempre és una postura de tancament, depèn del context i de la resta del llenguatge corporal, però pot apreciar-se com una barrera, bloqueig o manca de transparència.
5. Mirar cap avall. Baixar la mirada mentre parlem resta força a la nostra argumentació i ens fa semblar febles, insegurs o incòmodes, llevat que ho fem com un gest reflexiu.
6. Tirar-se cap enrere. Inclinar cap enrere el cos o separar-nos excessivament del nostre interlocutor expressa desgrat, falta d'interès o desconfiança.
7. Grapejar amb inquietud. El grapeig d'objectes o parts del nostre cos (per exemple les mans, la cara, el cabell) indica descontrol emocional, nerviosisme i ansietat.
8. Envair l'espai íntim. Ocupar l'espai íntim d'una altra persona, o tocar els seus objectes personals o de treball, et presenta com algú irrespectuós i que no té clars els límits –la distància íntima depèn de la cultura i la personalitat, encara que generalment la referència és uns 45 centímetres.
9. Mirar el rellotge. Observar el rellotge quan algú ens parla o mirar més enllà del nostre interlocutor pot comunicar desinterès i arrogància.
10. Arrufar les celles. Ajuntar i baixar les celles sobre el nas és una expressió típica d'ira, que pot interpretar-se com infelicitat o desacord. Moltes vegades ho fem de forma inconscient, quan ens interessem per alguna cosa o enfoquem la mirada.
Per tant, prendre consciència que més del 90% de la comunicació és sense l'ús de les paraules i conèixer les pròpies característiques de la veu i del llenguatge corporal són claus per a comunicar millor. I comunicar millor va més enllà d'expressar-se millor, vol dir crear un discurs que generi implicació, que sigui persuasiu i que denoti lideratge (però el lideratge i la persuasió potser seran temes d'un altre COMeIN).
(*) La regla Mehrabian, fruit de la recerca feta en els articles Albert Mehrabian, Morton Wiener (1967). "Decoding of Inconsistent Communications". Journal of Personality and Social Psychology 6 (1): 109–114.doi:10.1037/h0024532. i Albert Mehrabian, Susan R. Ferris (1967). "Inference of Attitudes from Nonverbal Communication in Two Channels". Journal of Consulting Psychology 31(3): 248–252. doi:10.1037/h0024648, s'ha d'interpretar amb cautela a causa de les limitacions de l'aplicació a la vida real.
Per a saber-ne més:
Albadalejo Mur, Maria (2007). La comunicació més enllà de les paraules: Què comuniquem quan creiem que no comuniquem. Editorial Graó.
Citació recomanada
OLLÉ, Candela. Comunicar sense parlar. COMeIN [en línia], març 2016, núm. 53. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n53.1620
Candela OlléProfessora dels Estudis de la Informació i de la Comunicació UOC i cap de projecte de la xarxa Maredata
@CandelaOlle
