Fa unes poques setmanes hem pogut assistir a un dels retorns més esperats de la televisió recent: la nova ‘mini’ temporada de la sèrie clau dels anys noranta The X-Files (Expedient X). L’objectiu d’aquest article no és tant valorar aquest retorn –que també- com contribuir a la reflexió sobre la importància atorgada a la noció de revival, utilitzada explícitament en aquest cas, però aplicable a tot un seguit de fenòmens culturals recents i propers en el cinema i la televisió contemporànies.
Què és realment un revival? Literalment, “tornar a la vida”’; metafòricament, que torni a tenir vigència, acceptació o popularitat alguna cosa del passat, un costum, una moda, una tendència. En el cas de l’audiovisual és exactament el mateix: així, a diferència d’altres estratègies habituals en la cultura contemporània, no es tracta –i això és molt important- simplement de continuar, refer o reimaginar un producte d’èxit per a un públic objectiu fidel i interessat. Es tracta de recuperar una emoció pròpia d’un altre temps, convertint un fenomen cultural clau per a una generació i/o un país en, de nou, culturalment significatiu. De fet, en anglès s’utilitzen termes com revivalisme per a indicar la tendència a reviure elements o moments que pertanyen al passat i revivalistes en relació amb les persones que posen en pràctica una d’aquestes tendències. I si bé en moltes ocasions aquests termes adquireixen connotacions negatives, com a sinònim de conservadores i regressives, són alhora una mostra de l’eclecticisme cultural propi de la societat xarxa, on tot està disponible i es posen en evidència les convencions –al cap i a la fi, elitistes- sobre què és acceptable i significatiu i què no ho és en un moment cultural determinat. De fet, ja hem parlat d’alguns d’aquests temes vinculats a la nostàlgia i la revitalització de franquícies massives en altres articles de COMeIN. En aquesta ocasió vull centrar-me en el revival, terme que ha estat aplicat en la campanya que ha acompanyat el retorn de The X-Files a una televisió molt diferent a la que va abandonar el 2002.
Fins fa relativament poc jo associava la paraula revival a la música: d’una banda, al retorn als escenaris o als estudis de grups o artistes que havien deixat enrere els seus dies de màxima popularitat; més recentment, a grups de joves revivalistes que reprodueixen formes musicals i fins i tot estils de vida propis del passat. Deixant el meu cor de revivalista musical i tornant a l’audiovisual, encara ressona l’ensordidor èxit de Mad Max: Fury Road a la darrera edició dels Oscar, igual que la febre transgeneracional deStar Wars, mentres comencen els comptes enrere pels retorns a les pantalles televisives de Star Trek i Twin Peaks (totes dues a plataformes de pagament) o Blade Runner als cinemes i creix el runrún sobre el revival literari i cinematogràfic de Harry Potter-el personatge (l’univers ja té a punt el seu repunt a través de l’spin off Fantastic Beasts and Where to Find Them). I, per descomptat, The X-Files.
Com ja apuntava, hi ha molts tipus de revival: en alguns casos el revival adquireix sentit per la implicació de part del nucli creatiu original (Mad Max, Twin Peaks); en d’altres, per la recuperació per part d’una figura d’autoritat a qui se’n considera digna hereva (el cas de J.J. Abrams a Star Wars); en d’altres, el revival esdevé no tant la recuperació d’un producte en concret com la celebració d’una manera de fer identificable (és l’estratègia de la cadena Syfy per a revitalitzar la seva marca com a productora de ciència-ficció de prestigi, fonamentada sobretot en un altre revival, el de Battlestar: Galactica, i que es mira de recuperar a través de sèries com The Expanse o Dark Matter).
La desena temporada de The X-Files, constituïda només per sis episodis, es correspon al primer grup, en comptar amb el creador original de la sèrie, Chris Carter, els seus actors principals, Gillian Anderson i David Duchovny, a part del repartiment secundari com Mitch Pileggi i alguns dels guionistes que ja van contribuir a la llarga travessia de la sèrie original. Potser la característica més sorprenent, però alhora coherent amb la lògica del revival, és que s’hagi mantingut la famosa capçalera original –amb uns lleugers retocs diria que de caire més aviat contractual-, retrobant-nos amb aquells Mulder i Scully de 1993 i la música original de Mark Snow. I és coherent també amb el plantejament donat al revival, per cert molt mal rebut en general pels crítics. Si bé estic d’acord amb que els dos episodis inicials del revival són bàsicament acceptables i que el final de la temporada és obertament decebedor, hi ha també dos addicions més que notables al catàleg de la sèrie, la inquietant Home again (episodi 4) i, sobretot, la magistral i divertidíssima Mulder and Scully meet the were-monster (episodi 3, dirigit per Darin Morgan, autor del celebrat episodi de la tercera temporada El repòs final de Clyde Bruckman). L’obertura i clausura de la sèrie reprenen l’arc mitològic clàssic de la sèrie basat en les conspiracions governamentals relacionades amb l’existència de vida extraterrestre, mentre que d’altres –com els dos esmentats- adopten una altra forma canònica, la del ‘monstre de la setmana’.
En el seu conjunt, el revival de X-Files és irregular, fragmentat, sobre-ambiciós, embolicat a vegades, simplista en d’altres... Igual que la sèrie original, com apunta un interessant article sobre el tema de la imprescindible revista Pop Matters, que ens adverteix dels perills d’idealitzar l’emoció que ens mou al revival per trobar-nos, no tant amb una decepció per no haver sabut ‘captar’ l’esperit original sinó precisament en retrobar-nos amb el millor, però també amb el pitjor d’aquell mateix moment del passat. I ho puc afirmar perquè els nous episodis de The X-Files m’han enganxat en el bell mig del meu propi revival de la sèrie original, concretament en l’inici de la cinquena temporada. I el més fascinant de l’experiència ha estat trobar-me, per bé o per mal, amb els mateixos encerts i els mateixos defectes d’aquesta gran icona de la televisió dels darrers vint-i-cinc anys. I per molt que en el fons hagués preferit una actualització o reenergització de la sèrie més centrada en les noves formes de control i poder de l’era de les tecnologies mòbils i el terrorisme global, aplaudeixo la gosadia d’optar per la postura de Fray Luís de León, reprenent les classes universitàries després de passar cinc anys a la presó amb el seu llegendari... “decíamos ayer”. A vegades sembla que no volem dir una altra cosa.
Banda sonora:
The truth and the light: music from the X-Files (1996)
Citació recomanada
ROIG, Antoni. La veritat és allà enrere: el retorn dels X-Files i les noves formes del 'revival'. COMeIN [en línia], març 2016, núm. 53. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n53.1619
