El punt de gir de Kardashian o el final del 'selfie'

En aquest temps de desenvolupament del projecte selfiestories he anat seguint a Instagram a usuaris, personatges i celebrities que epitomitzen el mateix gènere, com Kim Kardashian, la narrativa personal de la qual té moments interessants i altres tan avorrits com qualsevol altra persona. Tant és així, que la seva desaparició de la xarxa social, a l'octubre de 2016, em va passar totalment desapercebuda. Poc després, vaig descobrir que el motiu de la seva absència va ser un incident que la celebritat va tenir en un hotel de París, on va patir un atracament amb violència. Després d'uns mesos de silenci, va reaparèixer a la xarxa fa unes setmanes publicant un tipus d'imatges i missatges totalment diferents i inesperats pel seu públic incondicional. I el més destacable: ni un sol selfie.

 

Si considerem el perfil d'una persona a Instagram com una mena de document autobiogràfic in progress, podem establir diferents tipus de temporalitats en ell (San Cornelio, Roig i Ardèvol, 2016) i, fins i tot, identificar determinats moments com capítols dins d'una història en construcció. L'eix temporal és, sens dubte, un dels elements estructurals en la narrativa, junt amb el principi de causalitat, o l'espai, que ens poden ajudar a contextualitzar el selfie -lluny de veure’l com una imatge aïllada-. Si bé és cert que l'anàlisi narratiu no abunda dins de les aproximacions acadèmiques al selfie, recentment s'ha publicat el treball de Georgakopolou (2016) que parla del selfie com 'small stories' i proposa, entre altres paràmetres d'anàlisi, les veus dels personatges i els narradors, en una línia similar a un treball nostre anterior (San Cornelio et al, 2007). Això no obstant, en el cas que ens ocupa, la narrativa es fa evident en la mateixa estructura en actes; així doncs, des d'aquesta perspectiva, l'incident de Kardashian hauria provocat un punt de gir en la seva narrativa personal, que ens conduiria a un nou acte.

 

Fins a l’octubre de 2016 el perfil de Kardashian estava focalitzat en el seu dia a dia professional i personal, incorporant un determinat nombre de selfies (encara que no únicament) i descrivint amb certa ostentació i voluptuositat el seu nivell de vida i esdeveniments. En el moment de la seva reaparició es produeix un canvi de tema i apareixen fotografies de tipus domèstic, mostrant la seva família en escenes quotidianes en espais austers, neutres i sense connotacions. Formalment, ella apareix dins d'un pla general, posant però amb aparença descurada. Les fotografies tenen un exagerat filtre verdós (potser buscant una estètica retro) i baixa definició (bastant gra) i fins i tot estan una mica desenfocades.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Algunes interpretacions al respecte afirmen que haver exposat tant la seva vida personal a les xarxes socials hauria estat la causa del robatori i que en aquest temps que ha estat out la celebrity s'ha centrat en la seva família. Aquestes noves imatges, amb peus de foto mínims, tipus 'family', parlen d'una mena de 'redempció', d'una purga del pecat de la vanitat i ens volen mostrar una persona nova. Els comentaris dels fans no tenen desperdici: "quines fotos són aquestes?" O "per què voleu semblar pobres?" i mostren, com a mínim, desconcert, i així ho recullen la majoria dels mitjans, excepte Vogue, que celebra aquesta nova estètica.

 

Després de dues setmanes, apareixen altres fotografies que, sense ser domèstiques, mantenen aquest nou estil, i cap selfie. De la mateixa manera que la diva va promoure aquest tipus de fotografia fins a l'extenuació, ara ha decidit que no en farà cap més. Aquest punt resulta interessant ja que, com venim descobrint en el nostre projecte, l'etiqueta selfie s'utilitza cada vegada menys i, encara que sigui difícil comprovar el número 'real' de selfies que es realitzen -no només els que s'etiqueten com a tals- el que sí està superat és la normalització de la pràctica, la seva integració en narratives personals i usos de tota mena. Potser l'absència de selfies per part de Kardashian és una altra estratègia de re-branding personal, però posa l'accent en el fet que la normalització social d'una pràctica provoca que deixem de parlar d'ella. No és que el selfie deixi d'existir, però és probable que en un curt període de temps deixi de tenir sentit com a objecte d'estudi.

 

 

Georgakopoulou, A. (2016). From narrating the self to posting self (ies): A small stories approach to selfies. Open Linguistics, 2(1).

San Cornelio, G., Pagès, R., Roig, A. & Ardèvol, E. (2007). Broadcast Yourself! Internet and playful media practices. Transforming audiences conference. London 

San Cornelio, G., Roig, A. & Ardèvol, E. (2016). Selfie stories in time: connecting qualitative and quantitative analysis of image-based personal narratives. ECREA Conference. Prague.