Sèries com
Legion o
American Gods juguen a fons la carta del surrealisme però respectant la caixa del misteri, amb peces que tard o d'hora han d'encaixar. Es beneficien a més del seu vincle amb móns preexistents, siguin els còmics
Marvel o una novel·la de
Neil Gaiman. Del
Twin Peaks original en vam heretar tot un seguit de referències icòniques (ambients, personatges, llocs, música i so, to entre la comèdia, el
serial, el
thriller i l'horror) i, sens dubte, l'intens món creatiu de
David Lynch. Aquesta referència als 25 anys apel·la a continuïtat, a
revival, a retrobament amb personatges i situacions familiars. Els fans ens vam alegrar de saber que el control de Frost i Lynch sobre el producte seria total i que el que es va plantejar inicialment com una minisèrie es convertiria en una temporada completa fins i tot més llarga que el que les plataformes de
televisió de pagament solen produir, fins a un total de 18 episodis. I per sobre de tot el secretisme més absolut fins al moment de la
premiere. Absència total d’
spoilers per llançar-se a cercar-ne a la més mínima oportunitat. A partir d'aquí es pot construir la caixa, però des del primer capítol ja va quedar clar que aquesta no era la intenció dels seus creadors. Sí, hi ha el Great Northern Hotel, la comissaria, el Bang Bang Bar o la Habitació Vermella, però la narrativa explota i fragmenta en infinitat de situacions, llocs i personatges diferents, sense que un compartiment de la caixa ens porti necessàriament a la següent. Les subtrames poden ser abandonades i potser represes quatre episodis més tard, o potser mai —en el moment d’escriure aquestes línies s’han emès set episodis—. No sabem quina importància real té el que estem veient en relació a un hipotètic "conjunt coherent", ens podem començar a preguntar si la caixa és defectuosa. Bé, de fet hi ha literalment una caixa en la sèrie, una caixa de la qual sembla que en poden entrar i sortir "coses" i que ha de ser vigilada, però de la qual ho ignorem tot. Hores més tard, ho seguim ignorant pràcticament tot i hem perdut peu, perquè els personatges, en general, no es corresponen a les nostres expectatives. El cas de l'
agent Cooper és el més representatiu, fragmentat en aquests moments en un
doppelganger malvat (que remet a la sèrie original però que podria pertànyer perfectament a films de Lynch com
Cor salvatge o
Carretera perduda) i sobretot l'al·lucinat
Dougie, en què Cooper es troba atrapat i que és incapaç de realitzar les accions quotidianes més elementals. Dougie/Cooper es pot prendre una tassa de cafè realment bona, però d'una manera totalment allunyada de la sèrie original. Teories? Moltes, sens dubte, incloent-hi la que considera que el pobre Dougie és l'espectador, totalment desconcertat, desintegrat i paralitzat després de 25 anys sense contacte amb el món (de Lynch). Es rescata el film
Twin Peaks: foc camina amb mi (1992), que va emprendre ja en el seu moment una fugida cap a algun lloc, com a possible suport per buscar pistes.
Perquè necessitem pistes. Volem saber-ho tot, però Twin Peaks es nega a revelar-se a si mateixa per a desesperació de molts espectadors, incloent-hi potser Rafa i Sergio, i probablement els executius de Showtime. Potser la teoria més encertada és la que diu que Twin Peaks és com un parany per als "teoristes" i David Lynch, el trol més gran de la història contemporània de la televisió. Potser aquesta és la manera de tornar a diferenciar Twin Peaks després de 25 anys en què les sèries de televisió han canviat totalment, gràcies en bona part a Twin Peaks. Potser ens estem quedant encallats davant la impossibilitat de saber-ho tot, potser el que ens demana Twin Peaks és simplement que acceptem que això no serà possible. El risc és enorme, perquè tot apunta a una pèrdua massiva d'espectadors, acostumats a sorpreses controlades, a girs que poden ser contextualitzats seguint fòrums o xarxes socials. Com diu un cronista de Den of Geek en fer la ressenya del sisè episodi: «Que si va ser un bon episodi? Ni idea, nois, només sé que em va pertorbar de valent». I és que entre tot el que podia ser, Twin Peaks ha decidit no ser complaent. I per això mateix torna a ser televisió subversiva.
Badalamenti, Angelo (1990). Music from Twin Peaks. Warner Bros.