Ferran Lalueza: ''Només aprenem d'allò que ens emociona''

 

Elisenda Estanyol (EE): Què és The show must go on?

 

Ferran Lalueza (FL): És una novel·la didàctica o, si es prefereix, un manual en forma de novel·la. Constitueix una forma innovadora d'aprendre que potencia l'entreteniment, l'emoció i la immersió, però sense renunciar per això al rigor acadèmic i professional. The show must go on va néixer com a principal recurs d'aprenentatge de l'assignatura Comunicació de crisi i de risc, en el marc del màster universitari de Comunicació Corporativa, Protocol i Esdeveniments de la UOC, i ara l'obra ha estat publicada per Editorial UOC per fer-la accessible a públics més amplis.

 

EE: A qui pot interessar aquesta novel·la?

 

FL: A totes aquelles persones que vulguin aprendre com es gestiona la comunicació de risc i la comunicació de crisi, és a dir, que vulguin aprofitar tot el potencial que ens brinda la comunicació a l'hora de minimitzar riscos, d'evitar l'esclat de crisis i d'ajudar a les organitzacions a recuperar la normalitat quan travessen situacions límit. També aportarà valor als que vulguin descobrir com es desenvolupa un projecte estratègic de comunicació i relacions públiques ja que, en definitiva, idealment el que fem davant d'una situació de crisi és executar contra rellotge un pla de comunicació que prèviament ha estat meticulosament elaborat i que comporta activar una sèrie de cauteles específiques, així com diversos mecanismes que contribuiran a maximitzar l'encert en el procés de presa de decisions tot i estant sotmesos a una gran pressió. M'atreviria a dir que el llibre, a més, pot resultar molt interessant per a qualsevol lector que, tot i no dedicant-se professionalment al món de la comunicació, tingui curiositat per saber com gestionen la seva activitat comunicativa les empreses, institucions i entitats de tota mena quan les coses van malament i la seva reputació es veu amenaçada o fins i tot greument danyada.

 

EE: A priori, el format novel·la resulta bastant insòlit com a recurs d'aprenentatge. Per què es va apostar per aquesta opció?

 

FL: A la UOC sempre estem buscant fórmules innovadores que contribueixin a convertir el procés d'aprenentatge en una experiència gratificant, entretinguda, fins i tot apassionant. El concepte de funiversity, encunyat pel col·lega Lluís Pastor, va justament en aquesta direcció. El nostre alumnat majoritàriament compagina els seus estudis amb responsabilitats laborals i familiars, de manera que moltes vegades ha d’esgarrapar temps de les seves activitats d'oci per dedicar-lo a la seva formació. Jo sempre dic que el nostre gran rival a l'hora de mantenir l'estudiant motivat i actiu és l'última sèrie de Netfilx, el partidàs de la setmana, el blockbuster hollywoodià de torn, el restaurant de moda o el best-seller de la temporada. Sembla raonable, doncs, intentar batre aquest rival amb les seves mateixes armes i The show must go on juga precisament a això. És una història de ficció que es desenvolupa a un ritme trepidant en un context d'alt risc on els errors es paguen molt cars i on les peripècies personals dels protagonistes s'entrecreuen íntimament i inevitable amb les seves aventures professionals.

 

EE: Però no és la primera vegada que la UOC utilitza aquest format en els seus recursos d'aprenentatge, oi?

 

FL: Hi ha dos o tres precedents vinculats essencialment al grau de Criminologia. No obstant això, amb The show must go on hem creuat dues fronteres fins ara inexplorades.

 

EE: Quines són aquestes dues fronteres?

 

FL: La primera és que el format de novel·la deixa de ser únicament una bastida argumental ideada per sostenir continguts teòrics de manera més o menys entretinguda. En el nostre cas, el valor didàctic resideix sobretot en la pròpia trama perquè és la que permet que el lector se situï en l'epicentre d'una situació molt problemàtica que ha de ser resolta i acompanyi el protagonista en totes les decisions que pren i en totes les accions que porta a terme per aconseguir-ho. En l'entorn professional, la formació de qualitat en l'àmbit de la comunicació de crisi sempre s'ha articulat a partir de simulacions molt immersives que recreen situacions fictícies però plausibles. L'opció novel·la permet preservar un elevat nivell d'implicació i portar a les aules universitàries, de forma eficient i escalable, una formació que fins ara estava reservada a alts executius i tenia un cost prohibitiu.

 

EE: I la segona frontera que s'ha creuat amb The show must go on?

 

FL: En els precedents existents, sempre s'havia contractat un escriptor professional per desenvolupar la trama novel·lesca a partir dels continguts teòric-conceptuals desenvolupats pel professorat. En el cas que ens ocupa, vaig ser jo mateix en qualitat de professor responsable de l'assignatura Comunicació de crisi i de risc qui es va tirar a la piscina i va escriure la novel·la. Em resultava impensable disgregar el component literari del component pedagògic perquè precisament era en la trama on residia el principal valor didàctic de l'artefacte d'aprenentatge que estàvem dissenyant. A més, tinc la sort de treballar en una institució que t’encoratja permanentment a sortir de la teva zona de confort i et brinda la confiança requerida per aventurar-te a experimentar sense por a l'error. Quan vaig decidir assumir l'autoria de la novel·la, en lloc de trobar celles arquejades, objeccions, dubtes i recances, només vaig trobar suport entusiasta.

 

EE: I com va resultar aquest procés de tirar-se a la piscina i escriure una novel·la per a algú com tu, probablement més acostumat a redactar articles acadèmics que històries de ficció?

 

FL: Va ser un procés extenuant però apassionant. Extenuant perquè, almenys des de la meva experiència particular, escriure literatura requereix en gran mesura posar-hi l'ànima, buidar-se, fins i tot despullar-se. En aquest cas, a més, em vaig veure obligat a treballar amb uns terminis ajustadíssims perquè la novel·la constituïa el principal recurs d'aprenentatge d'una assignatura que es començava a impartir el passat mes de març i, lògicament, tot havia d'estar a punt quan s'obrissin les aules virtuals. Malgrat tot, també va ser com dic una experiència apassionant i molt gratificant. Jo sempre he tingut certa pulsió literària i, de fet, fa una pila d'anys ja havia escrit guions de ficció per a mitjans audiovisuals. Escriure una novel·la constituïa un repte enorme però també un anhel, ni que fos latent, que celebro haver vist satisfet gràcies a aquest projecte d'innovació docent.

EE: Vist des de la perspectiva literària, imagino que suposa una dificultat afegida veure’s obligat a incorporar en la història tots els coneixements que es volen transmetre a l'estudiant/lector.

 

FL: Inicialment això és el que jo vaig pensar també. Si et deixes arrossegar per la història i els seus protagonistes, pot semblar que haver de fer concessions a la finalitat eminentment didàctica de la novel·la pot suposar un llast, un peatge indesitjable. La veritat, però, és que al final aquest inesquivable condicionant pedagògic ha actuat com un immillorable esperó a la creativitat. Bona part de les troballes narratives i dels girs literàriament més eficaços de la trama són fruit directe del repte que suposa aportar alhora entreteniment i coneixement, i de la voluntat de fer-ho de tal manera que un i altre es presentin intrínsecament associats.

EE: I des de la perspectiva formativa, consideres que la novel·la permet assolir els resultats d'aprenentatge vinculats a l'assignatura que l'empra com a material didàctic?

 

FL: Estic convençut que és així. Encara que l'històric fins ara és únicament d'un semestre, el que va de març a juliol d'aquest any, comptem amb un parell d'indicis molt engrescadors. El primer és que el 97% dels estudiants que han cursat l'assignatura de Comunicació de crisi i de risc l'han superat, és a dir, que han estat capaços d'aportar solucions comunicatives potencialment efectives a situacions conflictives diferents de la plantejada en la novel·la però aplicant els coneixements i habilitats adquirits mitjançant la seva lectura i anàlisi. I el segon indici engrescador és una petita enquesta que vam realitzar a l'alumnat de l'assignatura perquè valorés específicament el nou format de recurs d'aprenentatge i que ha evidenciat uns resultats extraordinàriament positius.

EE: Coneixent la teva trajectòria professional prèvia en el camp de la comunicació de crisi, podem pressuposar que part del contingut de la novel·la té caràcter autobiogràfic?

 

FL: Blai Mur, el protagonista de la novel·la, es dedica professionalment a gestionar comunicativament situacions de crisi tal com jo vaig fer durant bastants anys mentre vaig treballar en una gran empresa consultora de relacions públiques. Suposo que és inevitable, per tant, que la meva experiència impregni el seu modus operandi i fins i tot alguns trets del seu peculiar tarannà. Vist en perspectiva, però, diria que Blai és més hàbil que jo, que els seus principis ètics resulten bastant més laxos que els meus i que la seva vida personal és molt més tempestuosa que la meva, afortunadament.

 

EE: No penses mullar-te una mica més?

FL: Diguem que la novel·la és un còctel amb un 60% de ficció i un 40% inspirat en la meva pròpia experiència.

 

EE: I parlant d'experiències, repetiries l'experiència d'escriure una novel·la amb finalitat didàctica?

 

FL: Si detectés en una altra assignatura els trets que fan que una història de ficció pugui funcionar òptimament com a recurs d'aprenentatge, la resposta és un sí rotund. De fet, les últimes troballes aportades per la neurodidàctica apunten que, en darrer terme, només aprenem d’allò que ens emociona. Davant d’aquesta constatació, el relat ficcionalista presenta un potencial que no hauríem obviar.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ferrés, J.; Masanet, M.-J. (2017). “La eficacia comunicativa en la educación: potenciando las emociones y el relato”, a Comunicar, 52 (vol. 25), pàg. 51-60.

 

Lalueza, F. (2017). “Comunicació de crisi i de risc: presentació audiovisual de l’assignatura”.

 

Lalueza, F. (2017). The show must go on. Barcelona: Editorial UOC.