El còmic com a viver d'idees

Deia en aquella columna que en el moment d’escriure aquelles línies, diverses comunitats d'aficionats discutien l'abast del trencament de les relacions comercials entre Disney i Netflix, i la voluntat de la primera de crear la seva pròpia plataforma de distribució de continguts en streaming. Com és lògic, ni es coneixia en aquell moment ni es coneix ara l'abast exacte de la decisió de Disney, per la qual cosa no té massa sentit especular sobre les conseqüències immediates d’aquesta decisió. Però sí que val la pena, com vaig dir en aquell moment, posar la notícia en relació amb dues d’altres que van ser objecte de debat al mateix temps. La primera és l'anunci de l'adquisició per part de Netflix de Millarworld, la companyia de creació de continguts en còmic del guionista britànic Mark Millar. La segona és la nota que Thom Pratt va publicar en el web The Kingdom Insider el passat 4 d'agost amb l'explícit títol “Will Disney Stop Publishing Marvel Comic Books?”, en la qual s'especulava amb la possibilitat que Disney decidís abandonar la publicació de còmics Marvel, atès que en termes de negoci les vendes dels còmics representen una minúcia per a un gegant mediàtic com Disney i que ja ni tan sols tenen rellevància com a suport per al màrqueting de les pel·lícules del Marvel Cinematic Universe (MCU).

 

Són tres històries interessants que, de moment, només generen dubtes. Vegem-les: Disney ha creat al llarg de la seva història no un sinó diversos canals de televisió, però està per demostrar si serà capaç de consolidar tot un servei de streaming sota demanda amb els seus productes. I si la resposta és afirmativa —com és probable que sigui— està per veure si el públic podrà suportar la multiplicació de despesa que representa aquesta nova fragmentació de l'oferta de continguts d'entreteniment. D'altra banda, aquells que coneixen tant la producció pròpia de Netflix com els còmics de Mark Millar podrien arribar a preguntar-se si l'operadora de video on demand serà capaç de produir la versió audiovisual de còmics com Starlight o Chrononauts, la imatgeria dels quals sembla més pròpia del cinema de gran pressupost que de les adaptacions que Netflix ha fet fins ara dels còmics Marvel. Finalment, cal preguntar-se fins a quin punt pot Disney fer evolucionar l’MCU sense comptar amb el departament d'i+d i el reforç de marca que són els còmics de distribució mensual. 

 

Perquè del que estem parlant aquí és, en realitat, de la validesa del còmic com a laboratori d'idees per a l'audiovisual. Pot ser que el còmic de consum no estigui en el seu millor moment industrial, però no hi ha dubte que l'etiqueta “basat en el còmic…” gaudeix de prestigi i seguirà fent-ho. En aquest sentit, que Disney desmantelli la divisió de producció de còmics entra en el camp de les decisions empresarials possibles, perquè la perspectiva que Marvel Studios hagi extret ja tot el que necessitava de Marvel Comics no és desbaratada, però això no significa que els comic books Marvel hagin d'extingir-se —de fet, existeixen còmics amb els personatges clàssics de Disney la producció dels quals està llicenciada en altres empreses— ni que el còmic hagi deixat de ser un mitjà d'expressió privilegiat per a la imaginació i per a la innovació en l'art d'explicar històries, com demostra el fet que Netflix s'apropi a Mark Millar —no oblidem que Millarworld no és una editorial ni un estudi permanent de creadors, sinó més aviat una factoria d'idees i, per tant, de potencials franquícies—. 

 

Els temps en els quals adaptar un còmic molt conegut era tot un esdeveniment han passat definitivament a la història. No tornarem a viure les sensacions que va provocar la febre del Batman de Tim Burton en 1989, ni tan sols les que va produir l'estrena de Los Vengadores de Joss Whedon en 2012 —solament han transcorregut cinc anys, però pel mig ha passat també el tsunami conegut com a Fase 2 de l’MCU—, però només cal apropar-se una mica al mercat del còmic per comprovar que existeixen milers d'universos per explorar, que la historieta segueix més viva que mai com a mitjà d'expressió, com a viver de creativitat i com a fàbrica d'històries de tots els gèneres.

 

(Adaptat de la columna d'opinió Sense of Wonder, publicada en la revista SFX, número 4).