Avui, cap 'selfie'

El passat 1 d’octubre ens despertàvem amb les notícies relacionades amb la intervenció violenta en alguns col·legis electorals per les forces de seguretat. Un d’aquests, era el nostre col·legi i gent molt propera era allà mateix. A través de xarxes s’enviaven imatges del que estava succeint, i en un moment determinat aquest fet s’estava transmetent per la televisió alhora que en parlava amb persones que eren allà i altra gent que des de fora em trucava amb preocupació. Aquesta simultaneïtat de mitjans al voltant d’un mateix fet em va fer pensar que quan diem que la nostra experiència contemporània és una experiència mediada (o mediatitzada) normalment ho solem fer amb un matís negatiu, per diferenciar-la de l’experiència viscuda o real. De fet, en algunes ocasions ens plantegem si fer una foto o no, per tal de no perdre’ns un determinat moment, tot tractant de fixar-lo amb imatges. Doncs bé, el moment que he relatat m’ha recordat la idea de “jo saturat” (Gergen,1991) en què es parla de ser a diferents llocs al mateix temps a través dels diferents mitjans i tecnologies. Aquesta experiència mediada —en múltiples suports simultanis—  em va fer sentir a prop dels fets, i de la gent, tot compartint unes emocions col·lectives.  Fer i compartir imatges en aquest cas no té una funció de registre personal, sinó de comunicar i empatitzar amb els altres en uns moments crítics.

 

Unes hores després vaig rebre un missatge en el grup de companys del projecte de recerca Selfiestories: «cap selfie avui». Aquesta frase condensava com les emocions negatives no eren compatibles amb la pràctica del selfie, que, com hem anat comprovant en la nostra recerca, està més associat a moments lúdics i d’alegria. Certament, però aquest és el selfie que es fa públic i es comparteix en les xarxes socials, per a mostrar, fins i tot aparentar o posturejar, però... i aquells selfies que es fan i només són per tenir-los guardats? Justament, uns moments abans havia rebut un selfie d’una persona propera amb un actor que s’havia trobat en un col·legi electoral. «De consum propi», va aclarir. I no és suficient que la idea de votar sigui motiu d’alegria, potser el moment no dona per a frivolitzar. O potser aquesta persona mai publicaria aquesta ni cap altra imatge a les xarxes socials, ja que també existeix un sector resistent que no té cap interès a formar-ne part. Però això no és important per al que intento explicar.

 

Aquest fet em va fer pensar en un altre moment emocionalment molt dur, com van ser els atemptats que vam patir el passat mes d’agost a Barcelona i a Cambrils. Al voltant dels altars que es van instal·lar a Les Rambles hi passava molta gent, ciutadans, visitants, curiosos… i alguns s’aturaven, resaven, meditaven, i altres feien fotos, i també selfies. Amb alguns col·legues ens preguntàvem el perquè de fer-se un selfie en una espècie de santuari. Els selfies en llocs “inapropiats” com funerals o camps de concentració nazis han estat tema de recerca. Malgrat tot, fent una cerca a Instagram no hi vaig trobar un sol selfie publicat sota els diferents hashtags relacionats amb Barcelona i els atemptats. Això significa que aquestes imatges queden guardades i que tenen una funció merament documental o per certificar «jo vaig ser a Barcelona quan això va ocórrer». O potser per compartir amb la família un moment emotiu, o no, potser simplement són un signe de superficialitat. Al final les tecnologies i les xarxes tenen la funció que els volem atorgar: les emocions positives o negatives les hi associem nosaltres. Poder triar-ho dependrà en bona mesura amb quins usuaris interactuem i compartim les nostres experiències, però això serà un altre tema.

 

Actualització a dia 2/10: les portes d’algunes escoles s’han convertit en altars improvisats amb flors i dibuixos. Les persones s’hi acosten, fan fotos i també selfies.

 

Gergen, K. J. (1991). El yo saturado. Barcelona: Paidós