Adolescents, tecnologia i risc: del 'like' al 'finstagram'

La meva resposta va ser, òbviament, que no em considerava competent per respondre aquesta pregunta —deixem que els psicòlegs donin la resposta en tot cas—, però que a més no considerava que això fos necessàriament així. D'entrada, el que feia la jove no era un selfie, tenint en compte la seva definició estrictament (fotografia realitzada per un mateix amb un dispositiu mòbil), sinó que la fotografia l'estava prenent una altra persona, la qual cosa és literalment un retrat (fotografia l'objecte principal de la qual és una persona, diferent de tu mateix, en aquest cas seria un autoretrat). Resulta curiós com no sent un selfie de seguida es va assumir com a tal. Això és significatiu de les connotacions negatives associades al terme: si allò era dolent o perillós = era un selfie (per a més detalls llegiu l'article «Entre el narcisisme i l'activisme, visions del selfie». I en segon lloc, el fet que alguns joves realitzin determinades temeritats no vol dir que tots ho facin: quan prenem l'excepció com la norma estem contribuint a estendre els anomenats pànics morals. Dit d'una altra manera, no és rellevant per a aquest cas si es tractava d'un selfie o no, sinó que el fons de la qüestió és la sospita sobre l'ús perillós de la tecnologia per part dels joves i adolescents.

 

Efectivament, aquest és un tema important institucionalment i per aquest motiu la mateixa UE finança en l'actualitat diversos projectes d'investigació per determinar les conductes perilloses i oferir solucions i recomanacions als pares sobre com gestionar l'ús de les tecnologies amb els seus fills.

 

No obstant això, no és aquest el punt al qual volia arribar. Assumint que existeixen conductes imprudents, encara que no siguin majoritàries, la qüestió és: per què reapareix recurrentment la pregunta sobre per què els adolescents realitzen accions arriscades, absurdes i incomprensibles per als adults. Quan em faig aquesta pregunta no puc deixar de pensar en els joves i adolescents de la meva generació, que sortien de festa cada cap de setmana en els anys noranta, i es desplaçaven en cotxe —molt més insegurs, així com les carreteres— a les diferents discoteques de l’anomenada Ruta del Bakalao, per posar un exemple. És que no eren conductes arriscades les drogues de disseny d'aquella època? Per què pensem que això és una novetat? En quin moment perdem la memòria generacional?

 

Algunes vegades em fa l'efecte que subestimem, o som molt condescendents amb la capacitat dels joves per manejar-se amb les xarxes socials. Com en la majoria de consum de mitjans i aficions, hi ha qui en realitza un ús més abusiu i hi ha qui en fa un de més racional. Una de les pràctiques que m'ha cridat l'atenció últimament, de la qual es va parlar a la xarxa d'investigadors de selfie a Facebook, són els denominats fake Instagram, finstagram o finsta. Es tracta de comptes “paral·lels” en l'aplicació Instagram que molts joves s'obren per separar molt clarament el tipus de continguts que publiquen en el seu compte habitual. Des del 2017, que l'aplicació permet gestionar més d'un perfil, en el finsta s’hi posen tots aquells continguts comprometedors que no es desitja que siguin vistos en el compte públic o “real” (rinsta).

 

Aquesta estratègia obeeix a una segmentació de les seves pròpies audiències, assumint, doncs, que cada xarxa social i cada plataforma té un propòsit diferent: d'una banda, hi ha un clar consens sobre que Instagram és una xarxa que promou les imatges de qualitat, amb un cert valor estètic, i amb un element de “postureig” (dades obtingudes en les entrevistes realitzades en el context del projecte selfiestories). Aquest és el motiu pel qual es crearien els comptes fake, que són privats i que inclouen el contingut que no vols mostrar a la resta del món (festes, drogues, etc.) i la qualitat fotogràfica del quals és del tot irrellevant. 

 

Aquests comptes tenen objectius totalment contraris al que s'assenyalava a l'inici d'aquest article: no busquen el like massiu, sinó compartir amb un cercle petit i proper imatges que tenen un valor contingent, i en moltes ocasions efímer, tal com succeeix en altres xarxes, com snapchat, que també respondrien a aquest propòsit de compartir continguts amb una vida caduca. Aquesta tendència, com assenyalen diversos investigadors de l'esmentada xarxa, opera a escala global i per tant es produeix per igual en diferents parts del món. Això tan sols és un exemple de les múltiples complexitats en l'ús social de les tecnologies per part dels joves… superem el selfie i les pors.