Bones maneres a taula

Tot i que avui en dia parlar de bones maneres a taula pot semblar presumptuós o demodé, cal tenir en compte que la seva finalitat última ha estat sempre la de trobar unes normes comunes que permetin que ningú se senti incòmode en cap acte social per no saber com comportar-se. 

 

De fet, des de l’antiguitat han existit bones maneres, normes d’etiqueta, cortesia, urbanitat i protocol social que han anat variant en funció de l’època i del país on ens trobem. 

 

Per exemple, al segle IX, Abu-I-Hassan, conegut com a Ziryab, va fer una aparició quasi mítica a la cort del Califat de Còrdova, la influència de la qual va afectar tot l’occident europeu. A més a més de portar productes com els espàrrecs, va introduir una mena de revolució en les pràctiques i maneres de la cort cordovesa. La música, els vestits i els aliments van experimentar canvis radicals a mesura que va introduir els refinaments, l'etiqueta de taula i els equips de cuina oriental de Damasc. Aquests canvis incloïen, per exemple, l'ordre en què es menjaven els plats (i que podien ser entrants freds, hors d'oeuvre, carn i aus, pastes i cuscús, sopes i pastissos salats, pastissos i altres postres dolces). Abans de l'arribada de Ziryab, tots els plats se servien a la vegada, sense ordre, i la gent triava segons el seu gust (com es feia també a l’occident cristià, i així es mantindria sense canvis durant la major part de l'edat mitjana).

 

Trobem però que, a Europa, serà al llarg dels segles XVIII i XIX quan proliferin els tractats d’etiqueta i bones maneres, sobretot de mans de la burgesia. Llibres com ara The lady’s book of manners (Londres, 1890); Deberes de buena sociedad, escrit per Camilo Fabra i publicat el 1881 i amb una reedició el 1891; i Nociones de urbanidad, del 1906. Volums de petit format, editats amb gran qualitat i plens d’il·lustracions en què es mostra des de com plegar el tovalló fins a com saludar correctament.

 

De fet, al segle XIX, existien tota una sèrie de normes de comportament que configuraven un llenguatge no verbal per tal d’encaixar en el rígid marc moral que imperava en aquella època i que acabava determinant com es movien, com miraven i com saludaven.

 

Per imaginar-nos-ho, podem recordar com descriu la societat victoriana Jane Austen en les seves novel·les Orgull i prejudici, Emma, i Sentit i sensibilitat, amb les quals podem fer-nos una idea dels costums anglesos d’aquella època i les normes que se seguien a l’hora d’establir qualsevol relació social. En les seves novel·les detalla el nombre de vestits que havia de tenir una dama o el nombre i tipus de coberts a emprar en cada àpat. 

 

Gràcies a la literatura i el cinema podem també traslladar-nos a Nova York a través de la novel·la L’edat de la innocència (Edith Wharton, 1920) —i rememorar les escenes de l’adaptació cinematogràfica realitzada per Martin Scorsese l’any 1993—, per descobrir com vivia l’alta societat novaiorquesa del 1870 i la importància de tot allò que no es deia però que sí que es mostrava a través de petits gestos i mirades. 

 

O viatjar a la Rússia Imperial amb Anna Karènina (1878) de Lev N. Tolstoi descobrint com l’aristocràcia russa del segle XIX seguia unes estrictes normes d’etiqueta en els més diversos actes socials com ara balls, banquets, àpats a l’aire lliure, sortides al teatre i nits a l’òpera.

 

En definitiva, ens adonem que no només calia saber com menjar i beure a taula, sinó com asseure’s, quin tipus de converses establir, etc. per tal de ser un bon amfitrió o convidat.

 

A taula, s’havia de mantenir l’esquena dreta, sense tocar el respatller de la cadira, però sense que semblés una postura forçada adoptant una actitud natural. No recolzar-se només en un cantó de la cadira, ni posar els colzes sobre la taula, ni recolzar el cap damunt d’una mà, ni posar el braç sobre la cadira de la persona del costat. I evitar temes de conversa polèmics com ara la política o la religió.

 

Al final, però, algunes de les recomanacions que trobem, per exemple, a The lady’s book of manners (1890) són prou universals, ja que conclouen que «les bones maneres mai passen de moda, són un senyal de respecte cap als altres». Que la seva finalitat és «evitar ofendre els altres amb les nostres accions» i que «són una mostra d’atenció cap als altres, per fer-los sentir més còmodes». Per acabar recomanant que «la millor manera de ser educat és fixar-se en les qualitats dels altres i convertir-se en cec davant les seves imperfeccions».

 

Però si mirem més enrere, trobarem ja que al segle XVI i durant el Renaixement existien llibres sobre etiqueta destinats a la noblesa i orientats a explicar com moure’s dins la cort. Per exemple, l’any 1528 es va publicar El cortesà, de la mà de Baltasar Castiglione i dos anys més tard Erasme de Rotterdam va escriure De la urbanitat en les maneres dels nens (1530). 

 

Trobem en aquests escrits com s’insisteix en l’ús dels coberts, quelcom que a l’edat mitjana no era encara comú, ja que com a coberts només s’empraven els cullerots i el ganivet el portava cada comensal, ja que era un element personal. L’ús dels tovallons tampoc era quelcom estès durant l’edat mitjana, en la qual el més comú a les llars nobles era l’ús d’unes estovalles compartides que s’empraven també per netejar-se les mans.  

 

Avui en dia hi ha aliments que encara es poden menjar amb les mans, com el marisc o les olives en un aperitiu, mentre que es recomana no tallar amb ganivet ni amanides ni verdures, i en canvi sí que es pot emprar forquilla i ganivets de postres per a la fruita.

 

No podem oblidar, però, que, tal com resa la dita catalana: «D’agafar culleres, n’hi ha de moltes maneres». Cada cultura ha establert, al llarg del temps, les seves pròpies pautes de comportament a taula o, simplement, de menjar en comú. Algunes d’elles ens ha arribat de manera caricaturitzada, fins i tot ridiculitzadora (l’atribució a determinats pobles el fet d’eructar, per exemple, per donar a entendre que han tingut un bon profit). Alguns d’aquests fets, fins i tot amb unes certes traces de veritat, han estat sovint utilitzats per titllar determinats pobles de bàrbars o de poc civilitzats. No podem oblidar que l’alimentació, allò que mengem i la manera com ho fem, és també un important aparador de la nostra identitat que es mostra als altres. 

 

Tot i així, sovint no podem menys que sorprendre’ns quan veiem que persones d'altres cultures mengen de manera diferent de com ho fem nosaltres. I que nosaltres mateixos tenim diferències destacades que venen marcades per diferents proximitats culturals. Així, només cal pensar en l’alimentació de  determinats pobles asiàtics: la utilització de bastonets en lloc de coberts o el soroll que fan en xarrupar els fideus. Nosaltres mateixos establim quins aliments es mengen en alguns territoris i quins no (les fronteres dels cargols a Espanya, o del conill a Europa o a Amèrica, per exemple), però també la manera com mengem un arròs en una trobada col·lectiva campestre o en un restaurant...

 

Mengem tal com estem acostumats a fer-ho; tal com ens han ensenyat. Tot allò que no entra dins dels nostres esquemes ens estranya. I justament, i en l’àmbit social, les bones maneres a taula, les normes sobre què mengem i com ho fem, són aquelles que regulen —i ho continuaran fent en el futur—, tots aquells moments en què mengem en comú. 

 

Per saber-ne més: 

 

Anglada, R.; Estanyol, E. “L'etiqueta social a la Barcelona del segle XIX”. COMeIN. Revista dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC. Número 42 (març de 2015).

 

Medina, F.X. (2005). Food Culture in Spain. Westport (CT): Greenwood Press. 

 

Vega ‘Biscayenne’, A. “¿De dónde vienen los modales en la mesa?” El Comidista, El País. 22 de març de 2017

 

“Las buenas maneras en la edad medieval”. Protocolo.org. 20 de maig de 2009.