Informació i justícia

La justícia i la seva administració fa temps que no depenen dels agents que hi participen. Això és, la justícia ja no depèn de la capacitat de ser objectiu dels tribunals, de la saviesa del jutge o del poder coercitiu de l’estat per fer complir la llei, sinó principalment de la informació.

 

La informació és quelcom extern i neutre que un cop se’n disposa, permet fer justícia en aplicar mecànicament la instrucció i la pena corresponent de la norma acceptada per la comunitat.

 

L’origen d’aquest plantejament data de 1749 quan John Fielding va fundar a Londres la Bow Street Runners, la primera policia professional del món, basada en l’acumulació, arxiu i gestió de la informació sobre crims comesos i presumptes criminals. Seguint aquest exemple, el departament de policia metropolitana de Washington, DC, a partir de 1861, va mantenir informes anuals que detallen els seus casos i fan servir per a futures consultes.

 

En termes generals, la tecnologia intel·ligent fa que la gent generi més informació sobre qualsevol àmbit de la seva activitat i és sabut que aquesta tendència és creixent. Però també les eines tecnològiques per a la recopilació, seguiment i ús d’aquesta informació estan creixent.

 

Les lleis d’obtenció i retenció de dades interfereixen en el drets fonamentals del respecte a la vida privada i la seva interpretació varia molt a Europa i als EUA. Un dels debats més espinosos al respecte rau sobre com la tecnologia pot afectar el domini públic o privat de la informació pública o privada i sobre els límits del dret de la seva difusió i/o explotació comercial. 

 

Per exemple, el reconeixement automàtic de matrícules (ANPR de anglès Automatic Number Plate Recognition) - que utilitza el reconeixement òptic de caràcters en imatges per a llegir les matrícules dels vehicles -, és una tecnologia que com d’altres, no només ja no està en mans de l’administració pública, sinó que en alguns països ja s’ha externalitzat a empreses privades fins a l’extrem d’instal·lar-se en vehicles privats per obtenir informació del propi conductor o d’altres conductors que circulen per les vies públiques a canvi d’una reducció en l’assegurança del vehicle.

 

Convertir els usuaris d’una tecnologia en objectius de captació de la informació ha deixat pas a la pràctica de convertir-los en instruments per a la captació d’informació de tercers. La vigilància, estatal o corporativa, pot ser il·limitada. La universalització de la vigilància es justifica sobre un argument de pretesa evidència legal: si el ciutadà no està cometent cap delicte no té perquè preocupar-se. 

 

En estats de dret, on hi ha un equilibri adequat entre llibertat i seguretat, els governs respecten les llibertats civils i la tecnologia s’utilitza de forma responsable però en estats autoritaris, els ciutadans, sobretot si són activistes, tenen més a témer. 

 

El desenvolupament de tecnologies basades en anàlisi de dades i en algoritmes poden predir amb precisió on es produirà la delinqüència. Conèixer les àrees d’una ciutat on hi ha més freqüència en la comissió de delictes ajuda al desplegament d’una major presència policial amb efectes dissuasius. La prova de l’eficàcia d’aquestes tecnologies aplicades a l’administració de justícia es demostra en el creixent número d’empreses que ofereix programari de predicció de delictes a les forces policials. 

 

Els EUA és una bona font d’exemples. Diversos estats utilitzen algoritmes per proporcionar recomanacions de sentències o per determinar les àrees de més freqüents delictes. Per altra banda, un bon número de ciutats els utilitzen per identificar potencials autors o víctimes de violència armada. S’ha demostrat que una petita quantitat de persones són responsables d'una gran proporció de delictes violents en petites àrees geogràfiques. L’administració de justícia a New Jersey utilitza un algoritme basat en la història del passat criminal, l'edat del criminal, i la violència del delicte comès per determinar si algú és apte per a la llibertat sota fiança, és a dir, si presenta un risc massa gran de cometre de nou un delicte.

 

Citació recomanada: CAVALLER, Víctor. Informació i justícia. COMeIN [en línia], gener 2019, no. 84. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n84.1901.