T'agrada conduir?

Fa una mica més d’un any, jo circulava per la vida amb el pilot automàtic activat. Tenia feina, parella i lloc de residència estables. En l’àmbit professional, sobretot, feia més de dos anys que treballava a la mateixa empresa i ja em coneixia tots els protocols d’actuació. Em vaig adonar que necessitava un repte, algun imprevist que trasbalsés la rutina i em fes agafar, altra vegada, el volant: què tal, per exemple, un màster a la UOC?

Encara que l’automatització de tasques ens hagi permès avançar a uns nivells i a una velocitat quasi inimaginables, la importació d’aquesta automatització a l’esfera personal causa segurament més estralls que beneficis. En concret, em refereixo al pilot automàtic que tants hem activat en un moment o altre per navegar en aquesta vida. El que fomenta una societat acomodada i anestesiada, en què la comoditat és prioritària i les alteracions d’allò que donem per conegut són considerades inconvenients, més que oportunitats per posar atenció i consciència a tot allò que fem.

Va ser a principis de setembre del 2018 que finalment em vaig adonar que feia mesos que no era jo qui guiava el recorregut de la meva vida sinó que era el pilot automàtic. Vaig tenir la certesa que calia fer-hi alguna cosa: vaig començar pensant què m’agradaria canviar i vaig acabar fent la proposta de matrícula per al Màster Universitari d’Estratègia i Creativitat en Publicitat, que començava un mes i mig més tard. Millorar el meu currículum afegint-hi un màster era una possibilitat que havia considerat des que vaig acabar la carrera de Publicitat i Relacions Públiques. Després de treballar durant uns cinc anys, però, aturar la meva trajectòria professional i comprometre’m a seguir uns estudis presencials o amb horaris específics no em semblava una idea gaire atractiva i, per això, vaig pensar que la UOC era la millor opció. Així doncs, durant l’octubre del 2018 vaig començar el curs acadèmic amb molta il·lusió.

Compaginar els estudis del màster amb la meva feina a temps complet en una agència de publicitat durant nou mesos no va ser fàcil. O sí que va ser-ho, depèn de com es miri. M’explico: poder mantenir la feina mentre estudiava, poder triar quantes hores dedicar a cada treball, poder decidir en quin moment del dia llegia els textos recomanats, poder accedir a una biblioteca en línia a totes hores, poder resoldre dubtes amb un simple correu electrònic, poder seleccionar quantes assignatures cursava i a quin ritme o poder estudiar en el meu idioma des de Singapur va ser facilíssim; va ser tenir la llibertat i la flexibilitat que qualsevol estudiant voldria. El que em va resultar menys fàcil, doncs, va ser retrobar tots els valors i aptituds que el pilot automàtic havia atrofiat al llarg dels anys anteriors: la dedicació per llegir i subratllar durant els trajectes amb transport públic, la voluntat per aprofitar cada minut dels caps de setmana i festius, la perseverança per seure i teclejar als vespres després de la jornada laboral, la motivació per portar sempre una llibreta amunt i avall i apuntar-hi cada idea, la diligència per organitzar el temps de forma eficient, l’esforç per prioritzar entre la llista de coses per fer i la determinació per seguir-la i, sobretot, la fe per creure que tot valdria la pena. Però les notes i els comentaris dels professors després de les entregues reafirmaven la meva decisió d’haver-me endinsat en aquesta carretera que és el Màster Universitari d’Estratègia i Creativitat en Publicitat, me’n feien apreciar cada revolt i em feien adonar del valor d’haver tornat a conduir.

Seguint amb la metàfora de la carretera, penso en un llibre que he llegit fa poc. El que deia l’autor és que quan portem el pilot automàtic posat, no resulta gaire agradable que l’asfalt sigui ple de sotracs però, quan som nosaltres qui guiem el volant, un camí de terra ens sembla entretingut i posa de manifest les nostres millors habilitats –i, si no, que ho preguntin als conductors de ral·li–. En definitiva, els moments en què desactivem el pilot automàtic i dirigim conscientment la nostra vida són els que recordarem amb més afecte, els que ens permeten créixer i descobrir de què som capaços i els que més satisfacció generen a llarg termini. Així, després de clicar el botó i enviar l’última entrega del curs, un sentiment d’autorealització i acompliment intens i extraordinari em va recórrer cada racó del cos. Molt més que quan vaig acabar la carrera el 2012 perquè, durant aquest màster, jo havia estat mestressa de tot –amb les dates d’entrega com a única excepció–. A hores d’ara m’adono que, potser, les classes presencials, el fet de veure els companys cada dia o els horaris obligatoris de les universitats convencionals generen un hàbit, una certa inèrcia que, en el fons, no és més que un pilot automàtic. I reconec que no està gens malament perquè, segurament, tots pensem en la nostra època universitària amb un somriure. El que vull dir és que, completant aquests estudis a la UOC, vaig tenir la possibilitat d’agafar el volant, de decidir per on podia circular i d’aprendre a esquivar entrebancs a mesura que feia camí. Vaig adonar-me que el pilot automàtic, tot i que pot ser molt útil a vegades, no és del tot enriquidor i caldria que tots l’apaguéssim de tant en tant. Si no l’hagués desactivat, potser no m’hauria recordat mai que, fent referència a una de les peces més memorables de la indústria publicitària, sí, m’agrada conduir.