Número 75 (març de 2018)
Contra el sentit comú
Antoni Roig

Coneguts esdeveniments recents en l'esfera política, cultural i judicial relacionats amb la llibertat d'expressió i l'(auto) censura, encara que també altres menys comentats en els mitjans, m'han portat a voler qüestionar la noció àmpliament acceptada, però profundament problemàtica de "sentit comú", tal com s'utilitza en l’actualitat. 

Hi ha un recurs còmic de ficció una mica gastat però habitualment efectiu en què davant d'una situació viscuda per uns personatges un d'ells exclama en veu alta: «Esteu pensant el mateix que jo, oi?», apuntant a alguna cosa que ens sembla evident, fins que acabem descobrint que no, que ningú no estava pensant el mateix. El mite actual del sentit comú funciona una mica de la mateixa manera: construeix un context social en què tendim a creure que tots estem pensant el mateix en relació a alguna cosa que ens acaba semblant natural. Almenys per a tots els que estem "dins" del sentit comú. Això ofereix diversos avantatges, ja que fa més senzilla la nostra visió quotidiana del món, sobretot del nostre món proper, i ens permet donar per suposat unes bases de pensament, d'opinió i d'actuació en determinades qüestions, fins al punt que les podem donar per suposades. Fins i tot encara que sigui realment una caixa negra de la qual no sabem gran cosa i en la qual cadascú posaria coses diferents. El sentit comú ens produeix la reconfortant sensació, encara que sigui imaginada, que davant d'una situació tots estem pensant el mateix i, si ho fem bé, no ens preguntarem el què. Però vivim en un moment en què el sentit comú s'ha erigit en una mena de dogma que, en nom d'una buscada simplificació, s'utilitza com a arma de distinció, de control, de judici, com a via ràpida i executiva d'arribar a conclusions sense tractar de comprendre. I llavors hauríem de fer-nos algunes preguntes, sobretot en relació a qui ho abandera i com ho estem fent servir.
 

— Bob Esponja: Estàs pensant el mateix que jo? 

— Patrick: Probablement no...

 

En relació a la primera qüestió, apunto al poder establert. Resulta més fàcil valorar críticament la posició d'altres en relació a una construcció no només imaginada sinó totalment opaca del que constitueix el sentit comú. Els nostres polítics parlen del sentit comú com una cosa que "s'imposa", "regeix", "dicta" i ha "d’imperar". Tal és el poder que li conferim amb un llenguatge indissimuladament autoritari. I en relació als altres, es diu que cal infondre'ls una mica de sentit comú. Per cert, el menys comú dels sentits, cosa que situa la possessió d'aquest preuat bé intangible en mans d'uns pocs, l'elit que sí que en té. Perquè per tal que funcioni, de sentit comú, com si es tractés d'una pel·lícula dels vuitanta, només en pot quedar un. En la democràcia basada en el sentit comú, ve a dibuixar amb traços borrosos però ferris el que es pot i no es pot fer, i qui està "dins" i qui està "fora". És un sistema d'aspiració homogeneïtzadora en què només es pot abandonar el sentit comú en l'esfera privada o en manifestacions artístiques que no es facin incòmodes, amb una creativitat "responsable" (fidel aliat del sentit comú).
 

Afirmar creure estar en possessió de la veritat queda lleig, és políticament incorrecte, però si ho cobrim amb la capa eufemística del sentit comú, ens permet justificar una autoritat soft i el que és més important, compartida, perquè tots estem pensant el mateix, oi? Això ens permet encasellar posicions polítiques sense preocupar-nos d'entendre-les, com si totes les ideologies fossin homogènies, com si poguéssim exaltar o menysprear posicions independentistes o constitucionalistes com a blocs compactes, monolítics, que situem "dins" o "fora" del sentit comú. Per evidenciar, o fins i tot penalitzar accions culturals alienes al que suposem que és el sentit comú del moment, siguin titellaires, rapers, carrosses de Reis LGBTI, cantautors, novel·listes, humoristes o artistes. En aquesta llista trobem polèmiques recents al voltant d'accions judicials que porten en les seves sentències la marca de la democràcia del sentit comú, en la qual es jutja la literalitat de l'expressió artística i en la qual no es distingeix entre la intenció real de fer mal i la necessitat d'expressió encara que sigui abrupta, visceral, incorrecta, ofensiva o, per què no, qüestionable. Però socialment fem el mateix enarborant la bandera del sentit comú. 



Fa pocs dies, una cadena de televisió pública d'àmbit estatal es disculpava d'una acusació de masclisme en una de les sèries infantils, Marcus Level, tot afirmant: «Lamentablement, aquest tipus de sèries internacionals arriben a RTVE ja doblades i no tenim ni el control ni la responsabilitat de modificar els guions o els textos que apareixen en els episodis». Des del meu més absolut menyspreu cap al masclisme, dues coses em van cridar l'atenció de la notícia: una, que ningú semblava tenir interès a esbrinar si el comentari masclista del personatge és realitzat des d'un context irònic que pugui provenir de les característiques negatives d'aquest, com succeeix en altres sèries contemporànies, també infantils (en aquest cas, ho ignoro, però veient el tall no m'estranyaria). I l'altra, que donem per fet que si les sèries no arribessin ja doblades, estaria dins del "sentit comú" modificar textos i guions. Això no ho acceptaríem en sèries per a adults, però el sentit comú dicta que per a les nenes i nens no hi ha inconvenient a manipular diàlegs, per tant, aplicar censura, perquè no són capaços d'apreciar cap nivell de complexitat o ironia. És més fàcil això que complicar-se una mica la vida per conèixer bé quins continguts es compren, ser capaços de defensar en els mercats d'adquisició (no en els de l'IBEX) una ètica d'igualtat i, si cal, defensar la integritat artística de productes culturals, fins i tot si estan dirigits a un públic infantil. Això em faria pensar en la possibilitat de viure en una democràcia diferent, en què l'essencial seria mirar dins de la caixa negra i tenir com a objectiu ineludible entendre l'altre, acceptar fins i tot allò que ens incomoda, abans d'imposar una visió del món al·legant el recurs al sentit comú.
 
Per saber-ne més:
 
 
Geertz, C. (1999). El sentido común como sistema cultural. En Conocimiento Local. Ensayos sobre la interpretación de las culturas. Barcelona: Paidós, pp. 93-116.
 
Banda sonora:
 
Los peligros (2014). Contra el sentido común.
 
Minus the bear (2014). Houston, we have Uh-Oh. («They make beer commercials like this»).
 
 
comunicació política;  art;  televisió;  gènere;  ètica de la comunicació;  terminologia;  gestió del coneixement; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???