Recordo quan feia classe per a futurs químics en una universitat presencial; quant tocàvem el tema de la propietat intel·lectual i industrial, feia aixecar la mà a tots aquells alumnes que voldrien patentar algun dels seus invents, com ara un medicament nou o un procés químic innovador. La majoria aixecaven la mà. A continuació, mentre tenien la mà aixecada, els demanava que aquells que descarreguessin o haguessin descarregat mai un arxiu de la xarxa de forma il·legal, baixessin la mà. També, la majoria les baixaven. Era una paradoxa? Era una incoherència fruit de la joventut? No ho crec, més aviat són les dificultats de l'època que els ha tocat viure.
Perquè sí, i d'aquí el títol de l'article, l'assumpte Megaupload sembla el dia de la marmota, data molt assenyalada en aquests dies. Quan hem viscut una cosa similar? Doncs sí, amb Napster. Les velocitats de descàrrega reals (no les anunciades) van tenir, a finals del segle passat i principis d'aquest, un debat i una realitat lligada al arxius sonors (majoritàriament els de format reduït, com l'mp3). Potser en aquell cas, només hi havia una gran empresa que es vantava del que havia aconseguit. Napster va caure i ara ha caigut Megaupload, però ara lligat bàsicament a pel·lícules i sèries, format audiovisual que pesa més, molt més, també a nivell econòmic.
Però, vam aprendre alguna cosa del cas Napster? Doncs sembla que no. La principal conclusió en aquell moment fou que el P2P descentralitzat era molt difícil de controlar. I què van fer els de Megaupload? Crear un servidor on tothom penjava de tot. Amb la previsió que el “safe harbour” (literalment port segur, extraoficialment “estic a casa, salvat”) ve a dir que si es demostra la bona fe en alguns delictes, aquests no ho són. En el cas dels proveïdors d'Internet, tot passava perquè si els posseïdors de drets d'autor deien que s'estava infringint en algun arxiu, pàgina o forma de comunicació pública la Digital Millennium Copyright Act (DMCA), a partir d'atendre la denúncia i eliminar els enllaços i els arxius, el proveïdor restaria segur. Però la realitat sempre és més complexa.
Tan complexa que es tensiona la societat en un debat on sempre hi ha els mateixos a les mateixes bandes, per la qual cosa no és un debat sinó un intercanvi d'argumentaris, on ningú sembla voler entendre l'altra part. I tot es situa en els blancs i els negres. I els grisos, que abans sí que feien por, ara ningú no els escolta. I els professionals de la informació restem en aquest gris. Perquè entenem les postures de les dues bandes, i tot i així intentem bregar en aquest debat proposant fórmules de què ningú no fa cas. Potser que en la Societat de la Informació algú comenci, doncs, a fer cas dels professionals del ram. Així, sempre restem en la tensió entre els usuaris que legítimament volen accedir al màxim nombre de continguts i els creadors de continguts que també legítimament, no ho oblidem, defensen els seus interessos.
I, en aquest sentit, caldrà aprendre, i que els legisladors i les empreses entenguin, que els intermediaris són responsables en part, però que cal, sobretot, que es pugui discriminar millor qui i qui no està infringint la llei. Perquè malauradament, quan no es millora i canvia el model de negoci, quan no es pot donar un valor afegit (com sí fan ara les empreses de la música via concerts i altres eines de marxandatge, com ara fem les universitats amb els continguts en obert) a un arxiu, només l'arxiu és el model de negoci. I quan hi hagi el 3D a les llars, llavors els cinemes tampoc no podran oferir res de nou. I tornem al model de pensar que qualsevol espai, sigui un CD, o un espai a un servidor, és susceptible de guardar arxius que infringeixen els drets d'autor. Davant del dubte, i sobretot la incapacitat de poder perseguir els infractors, tots culpables. I per aquest camí perdrem múltiples capacitats d'intercanvi de documents i idees, i coneixement.
Aprofito també aquest article per a expressar quelcom que no es diu mai en aquest debat. Jo, perquè s'entengui l'analogia, sóc d'un barri on sempre hi ha, també, l'etern dilema entre el dret al descans i el dret a l'oci. Quin dret passa per sobre de l'altre? El mateix succeeix aquí entre el dret d'autor i el dret a la informació. I sovint per trencar aquest cercle viciós, caldria parlar també dels deures. Perquè al final els debats només són de drets, i cal parlar també de deures. Republicà com sóc, ja m'està bé.
Els autors tenen deures, també, o només drets? Té sentit que un músic es baixi pel·lícules, i que un actor escolti cançons gravades d'Internet? Comencem a parlar sobre els deures que els autors tenen? Tenen el deure d'afavorir el consum i ser el més econòmics possible? Tenen el deure de respectar els drets dels altres? Tenen el deure de trobar fórmules alternatives més econòmiques ofertes des del sector productor, o continuaran donant l'empenta els murris innovadors que continuen dues passes per davant? Quan s'acaba anant als tribunals, sempre hi ha una impotència manifesta. En aquest cas, no haver sabut (o volgut) crear una alternativa de pagament. Perquè possiblement a la gent tant li fa pagar una quota a Megaupload o a un portal del sector que faci el mateix. Per què ser porucs?
Com deia l'altra dia en una entrevista per a la UOC, fa uns anys ens vam haver de preguntar quant pagaríem per escoltar cançons. La resposta va ser que poc, però que seríem capaços de fer-ho. Ara caldrà fer la mateixa pregunta per a sèries i pel·lícules.
Si en el futur no es vol que hi hagi drets d'autor, o es fa un reconversió ingent del sector o no ens en sortirem. Però clar, si l'economia del coneixement que els gurus i entesos pronostiquen no troba un model de negoci alternatiu, ja el trobaran espavilat com en Kim Dotcom. Però, si us plau, no fem màrtirs a qui no toca. I si el màrtir són els milers d'usuaris sense poder accedir als seus arxius, d'acord, però no qui han fet milionari uns continguts que no ha creat.
I apuntem, finalment, als llibres electrònics com a proper camp de batalla. I en un futur, seran possiblement els nostres contactes perquè, quant pagaríem per una bona xarxa de contactes? La resposta, per qui en vulgui els drets d'autor.
Citació recomanada
LÓPEZ-BORRULL, Alexandre. Megaupload, i el dia de la marmota dels drets d'autor. COMeIN [en línia], febrer 2012, núm. 8. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n8.1209
