Va haver un temps en què per aprendre assistíem a classes, aquells espais amb parets, taules i pisarres on un professor ens ensenyava la lliçó del dia mentre els alumnes escoltàvem i feiem a casa les activitats que ens encomanaven. Rares vegades preguntavem ni debatiem temes, perquè això quedava una mica estrany o semblava que un era massa llest o massa negat, tret que el professor es dirigís a nosaltres directament, i aleshores no teníem un altre remei.
També va haver un temps en què formar-se en biblioteconomia i documentació no era tan fácil, doncs fins les dècades dels 80 i 90 del segle passat no vam poder veure com s’implantaven les primeres titulacions en les universitats, i els que tenien la sort d’assistir-hi anaven a les seves classes, amb les seves parets i tota la resta, per obtenir el títol que algun dia els obriria les portes al món professional de la gestió de la informació. I ja aleshores vam començar a veure que algunes universitats ens apropaven a aquest món en les seves classes sense parets. És el cas de la UOC, que el 1999 va implantar la llicenciatura en Documentació a les aules virtuals, mitjançant aquell procés que aleshores era tan nou, anomenat e-learning, que anava més enllà de l’educació a distància tradicional, i que permetia compaginar els nostres estudis amb altres obligacions, al mateix temps que gaudiem de connectar-nos a les classes i aprendre en un nou entorn.
I a banda d’aquest aprenentatge formal, que ens servia per aprendre de manera estructurada i que certificava que, efectivament, sabiem el que calia saber, existien unes altres maneres d’aprendre coses de manera informal com, per exemple, llegint un llibre, conversant amb companys en trobades professionals, o estant al dia dels darrers articles publicats en una revista especialitzada. Actualment, no és només que continuem fent el mateix, que ho fem, sinó que la manera d’aprendre informalment s’ha ampliat fins límits insospitats. Gràcies a l’aparició d’Internet, es facilita la manera d’accedir a la informació i amb la web 2.0 qualsevol pot difondre el seu coneixement, pel que aprenem de qualsevol que pugui merèixer la nostra atenció. Ja sigui a través de blocs, xarxes socials o wikis, se’ns obre un gran ventanall de possibilitats per estar informats i per continuar aprenent.
Així, els interessats en coneixement i en tecnología, acabem, de manera conscient o inconscient, involucrats en un procés d’aprenentatge 2.0 o educació 2.0, en el qual els estudiants (o persones interessades a seguir formant-se) es responsabilitzen del seu propi aprenetatge i es connecten a Internet per relacionar-se amb altres persones, per aprendre conversant, aprendre mentres ensenyem, parlar a la vegada que escoltem, fomentant el pensament crític i creatiu per construir el nostre propi coneixement a la vegada que millorem les nostres habilitats en noves tecnologies i noves eines.
Una d’aquestes noves experiències d’aprenentatge són els Massive Open Online Courses (MOOC). Un MOOC és un curs on els participants i els materials estan dispersos i son distribuits en web. La participació és lliure, el seu cost és gratuït, o molt reduït, i les classes s’articulen al voltant d’un tema que centra la conversa encara que, segons les reflexions que van sorgint en el propi debat, es pot anar reorientant el discurs de la classe. Els estudiants tenen accés als materials emprats i poden utilitzar diversos canals de comunicació per col·laborar de manera conjunta, amb l’objectiu d’aprendre els uns d’uns altres.
Un exemple de MOOC és la plataforma educativa WizIQ, que està a mig camí entre la xarxa social i la videoconferencia, i utilitza materials de suport multimèdia per afavorir el procés educatiu. Conèixer aquesta plataforma ens va inspirar, a María García-Puente i a mi, a crear SocialBiblio, un projecte d’aprenetatge col·laboratiu amb filosofia 2.0, en què emprem WizIQ per promoure la formació en gestió de la informació. Desde principis de l’any 2012, ens reunim, tots els dimecres a les deu de la nit per escoltar un professor expert en algun tema relacionat amb la biblioteconomia i la documentació. La idea va ser formar una comunitat de pràctica en la qual la figura de l’expert va canviant, de manera que cada vegada aprenem d’una persona diferent. Tots podem ser experts en alguna cosa, i tots podem aprendre alguna cosa nova, així que cada vegada podem tindre un rol diferent. I tu, què vols ser avui: l’alumne o el professor?
Citació recomanada
TRAVER VALLÉS, Paula. De les aules amb parets als 'Massive Open Online Courses'. COMeIN [en línia], agost-setembre 2012, núm. 14. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n14.1261
