De debò volem saber-ho tot?

En aquestes últimes setmanes s’ha anunciat la revitalització de diverses franquícies clau de la cultura popular contemporània. Així, Twilight, Harry Potter, Breaking Bad, Star Wars, Twin Peaks i fins i tot Mad Max han estat objecte de notícies o avançaments sobre el seu futur imminent, per a delit dels seus seguidors. En els casos de més llarga trajectòria, alguns dels seus fans s'han dedicat des de fa temps a la creació d’històries pròpies i en l'actualitat s'arriba fins i tot parlar de la batalla pel control dels “universos expandits”. I jo no puc deixar de fer-me una pregunta: de debò volem “saber-ho tot”?

Las vacances nadalenques són proclius a especials, anuncis, llistes, avanços i recapitulacions sobre el que ens ha ofert l'any que se’n va i el que està per venir. També és moment perquè les grans cadenes de televisió realitzin aturades vacacionals dels seus programes estrella, alhora que escalfen motors novetats que pretenen mantenir-nos expectants... com a mínim fins a l'estiu. Moltes d'elles en forma seriada... Així sabem que s'apropa You’d better call Saul o Agent Carter (spin-offs de Breaking Bad i de l'univers Marvel, respectivament), alhora que han causat sensació notícies i tràilers sobre les resurreccions/nous lliuraments de The Avengers, Star Wars, Mad Max o Twin Peaks. Aquest últim cas és especialment curiós per inesperat, sí, però també per haver-se editat recentment una caixa en Blu-ray titulada... The Complete Mistery: en aquests temps, sembla clar que res és mai complet.

En televisió no han faltat els retorns especials per Nadal que tant cuiden els britànics, com ha estat el cas de Black Mirror o el ja tradicional de Doctor Who. Mentrestant, a Pottermore, lloc web oficial de l'univers Harry Potter en el qual participa activament J.K. Rowling, se segueix ampliant el cànon de la saga amb noves històries sobre els personatges, mentre s'està donant forma a una nova franquícia cinematogràfica sobre l'univers Potter en forma de preqüela (Fantastic Beasts and where to find them). Per la seva banda, Facebook acollirà curtmetratges amb noves històries emmarcades en Crepuscle i... què us puc explicar de Star Wars: el despertar de la força?

En gairebé tots els casos anteriors (i molts altres encara en plena ebullició com The walking dead, Game of Thrones, els relats de Tolkien i la Terra Mitjana, Star Trek, els superherois de Marvel o DC Comics, The Hunger Games, The Maze Runner, sense entrar en el món dels videojocs...) ens trobem amb un element en comú: el disseny d'universos de ficció en els quals s'emmarquen potencialment múltiples històries i que es caracteritzen per oferir la possibilitat d'aprofundir i explorar en ells, obrint camins per al que es denomina una “semiosi infinita” (terme de Charles S. Peirce, citat freqüentment per Carlos Scolari). Així, anomenem com anomenem aquest context, és clar que una de les característiques principals de la cultura contemporània és l’èmfasi en els mons ficcionals com a marc i articuladors de relats i, per tant, propietats clau per impulsar franquícies. O el que és el mateix, per generar negoci al llarg del temps, estimulant col·lectius i comunitats de seguidors atrets per aquests mons de ficció, freqüentment fantàstics, coherents i expandibles; un estímul a la imaginació guiada a través d'un cànon “oficial” que en defineix les característiques i elements, de manera no gaire diferent als jocs o fins i tot als contes populars, que arriben a adoptar diferents formes en diferents tradicions.

Siguin seqüeles, preqüeles, spin-offs, reboots o reimaginacions, cobra major importància la relació causal en el marc d'un món imaginat. En ocasions el resultat no és particularment diferent de les serialitzacions clàssiques (fregant la simple explotació de l'èxit, parlo de tu, Paranormal Activity), però en d’altres es construeixen sofisticades xarxes d'interrelacions, de manera que en un relat influeixen esdeveniments o condicionen uns altres. És el que està fent Marvel en la seva estratègia per fases, de manera que tenim films per a superherois individuals, films col·lectius i sèries de televisió amb altres personatges que transiten idèntics universos en temps similars (o amb timelines i esdeveniments interconnectats) i es troben, per tant, subjectes a grans girs comuns (DC Comics està adoptant una estratègia similar en televisió i en cinema, a través d’Arrow, The Flash, Superman, Batman o la Lliga de la justícia). En ocasions la febre per la “semiosi infinita” arriba a voler buscar la coherència i les relacions on no sembla molt probable que n’hi hagi, com és el cas de la teoria Pixar, proposada per Jon Negroni, que sosté que totes les pel·lícules de la cèlebre companyia d'animació formen part d'un únic univers, trenant una hipotètica coherència entre productes tan dispars com Toy Story, Brave, Wall-e, The incredibles, Ratatouille, Up o Monsters Ltd.

En aquest context es produeix una paradoxa tremendament humana: produïm contínuament camins amb pistes sense fi, fils dels quals tirar, molles de pa que resseguir; formulem més i més preguntes a la recerca de respostes, anem obrint i tancant portes, perquè ens tempta crear misteris, ens encanta intentar resoldre'ls, però alhora ens atreu allò ocult, suggerit, inescrutable, vagament especulable... Volem saber-ho tot, ens frustren les portes tancades, els espais en blanc, però som conscients que no saber-ho tot és, al cap i a la fi, l'espai privilegiat de la imaginació.

Per a saber-ne més:

Scolari, C. (2013). Narrativas transmedia: cuando todos los medios cuentan. Deusto.

I parlant del context de la cultura contemporània:

Roig, A.: 'Carinyo', hem de parlar (de 'transmedia'). COMeIN (nº29)

Banda sonora:

Angelo Badalamenti: Twin Peaks Soundtrack (Warner Bros. Records, 1990)