To Kyma. Dues paraules. Un documental. L’has vist? Has de veure’l. Tots l’hauríem de veure! A Lesbos, la realitat més dura, la més cruel, conviu amb la bondat més compromesa i generosa. Socorristes que, dia rere dia, nit rere nit, arrisquen la seva vida per salvar altres vides. Periodistes que, a través de les seves càmeres, ens submergeixen en un mar de sentiments amb un objectiu: conscienciar per actuar!
Al setembre de 2015, la imatge del cos sense vida del petit Alan Kurdi, estès en una platja turca després d'un naufragi, va commocionar al món. Segons el recent Informe sobre la situació dels drets humans al món elaborat per Amnistia Internacional, només al 2015, 3.700 persones refugiades van perdre la vida en el mar, en tractar d'arribar a les costes europees. Davant l'absència de vies d'entrada segures i legals als països de la Unió Europea, l'informe estima que, també al 2015, més de 800.000 refugiats van intentar una perillosa travessia per mar per fugir del terror i arribar a les costes gregues.
L’Òscar Camps, propietari d'una empresa de socorrisme a Badalona, coneix millor que ningú els riscos del mar. Després de veure la fotografia d'Alan Kurdi decideix deixar-ho tot a Espanya i dedicar-se a salvar vides en el mar Egeu, a l’illa grega de Lesbos. Juntament amb quatre companys i amb els seus propis recursos, l’Òscar Camps, l'àngel de Lesbos, lidera un projecte voluntari tan essencial, tan necessari, que costa creure que, sis mesos després, les vides de centenars, de milers de persones sacsejades pels conflictes a Síria, l'Iraq o l’Afganistan depenguin del seu valor, perseverança i solidaritat.
A l’Òscar Camps, i als quatre àngels del mar que el van acompanyar en el seu primer viatge, els van fer falta tan sols uns dies per comprovar que la situació a les costes de Lesbos era fins i tot més dramàtica del que podien imaginar: “perquè aquest mar sigui una zona segura per a ells, la terra ha de ser un infern”. Abans de desplaçar-se a Grècia, l’Òscar havia ofert la seva experiència i els seus serveis a diferents administracions i institucions espanyoles i europees. Totes elles van compartir el silenci per resposta. I així va néixer Proactiva Open Arms, una petita ONG per recaptar donatius i intentar que, gràcies a l'equip de socorristes espanyols, la vida venci a la mort entre les onades del mar Egeu, a Lesbos.
“Si la gent veiés això...”. l’Òscar Camps va ser, des de l'inici, conscient de la importància de la labor periodística per comunicar al món el drama humanitari a Lesbos. En el seu cas, van ser les imatges captades per fotoperiodistes les que el van alertar i el van moure a l'acció. La periodista Arantza Diez i el director i realitzador David Fontseca van conèixer, a través de Proactiva Open Arms, l'heroica iniciativa de l’Òscar i, aquesta, també els va moure a l'acció. “Volem explicar amb imatges allò que no podem explicar amb paraules”, així es defineix la productora La Kaseta Ideas Factory mitjançant la qual l’Arantza i el David van voler apropar al món el relat, les imatges de l'encomiable tasca que dia rere dia, nit rere nit, duen a terme els voluntaris allotjats, des de la seva arribada a Lesbos, en l'hostal To Kyma, L'Onada, en grec.
El resultat del treball codirigit per Arantza Diez i David Fontseca, amb el suport de TV3 –la televisió pública catalana–, és l'extraordinari documental To Kyma. Rescat al mar Egeu. Però per tal de complir el seu objectiu, com apuntava l’Òscar, la gent ha de veure’l. En casos com aquest, la voluntat i el compromís de servei públic de les televisions adquireix, si és possible, una major rellevància. To Kyma. Rescat al mar Egeu es va estrenar al programa Sense Ficció, de TV3, el 26 de gener de 2016. Amb una audiència de 350.000 espectadors el documental va ser un dels programes més vistos del dia, a més d'aconseguir un rellevant impacte en les xarxes socials.
Unes setmanes després, una televisió estatal privada, La Sexta, va evidenciar, una vegada més, el seu compromís i vocació de servei públic i va emetre, en horari de prime time, i sense publicitat!, la versió en castellà del documental. Les dades d'audiència del dijous 18 de febrer de 2016 conviden a la reflexió. Malgrat la programació especial duta a terme per La Sexta el dia de l'emissió i la lloable tasca de difusió en les xarxes socials dels seus periodistes, com va ser el cas de la sempre compromesa Ana Pastor, To Kyma va aconseguir el 5,3% d'audiència en prime time. Així, per exemple, aquella nit un 24% dels teleespectadors van preferir veure Gran Hermano VIP a Telecinco i un 17,3% van seguir la sèrie Cuéntame cómo pasó, a La1 de Televisió Espanyola, la televisió el finançament públic de la qual es justifica, recordem, en la difusió de continguts audiovisuals de servei públic, en el seu caràcter de servei essencial...
Si bé és cert que l'emissió de To Kyma a La Sexta va aconseguir que més d'un milió de persones veiéssim, sentíssim i valoréssim la labor de Proactiva Open Arms i el drama dels refugiats a Lesbos, no ho és menys que gairebé deu milions de persones van optar per una altra programació. És fàcil escollir quan la resta d'opcions, per a tu, amb prou feines tenen interès. Per això, després de conèixer aquestes dades d'audiència em vaig fer una pregunta: d'haver coincidit l'emissió del documental amb, per exemple, la millor semifinal de la Champions League, què hagués triat? I es va fer el silenci. I aleshores vaig recordar el valor dels voluntaris a Lesbos; l'expressió en els rostres dels refugiats que lluiten per salvar les seves vides a la terra i, també, en el mar; l'expressió en els rostres d'uns socorristes que ho han deixat tot per ajudar als que no tenen res, que es veuen obligats a triar entre la vida i la mort i assumeixen, amb admirable enteresa, el seu inevitable cost emocional. Gràcies al documental, a la labor dels periodistes que ens apropen la realitat de Lesbos, vaig comprendre que formular-me aquesta pregunta era un contrasentit. No té cap raó de ser!
Més enllà del periodisme, bolcat amb la iniciativa de l’Òscar –sobretot arran de l'emissió del documental–, l'eficaç gestió dels perfils de Proactiva Open Arms a les xarxes socials, com Facebook o Twitter, i campanyes com I am Syrian duta a terme per Publicitarios Implicados –una altra admirable iniciativa dirigida per Richard Wakefield– han aconseguit mantenir i ampliar el nombre d'àngels catalans i espanyols en el mar de Lesbos. I no només això, que ja és molt!. Davant la incomprensible ineficàcia i passivitat de les autoritats europees, el documental To Kyma. Rescat al mar Egeu es va poder veure recentment a la seu del Parlament Europeu. La veu, el crit dels refugiats i dels voluntaris de Proactiva Open Arms va ressonar a Brussel·les davant la passivitat d'unes autoritats alienes a un drama humanitari sense fi.
“He vist coses que no pensava que veuria a Europa. [Les autoritats] no em representen. I he vingut a representar a la ciutadania, perquè crec que tampoc representen a la ciutadania (...). I com la ciutadania diu, i fa, i ens ajuda econòmicament, doncs aquí estem representant-los a ells. (...) Fins que el poble vulgui seguir salvant al poble”. Amb aquestes paraules, l’Òscar Camps posa fi al documental. Gràcies a la seva labor, i a la dels periodistes i comunicadors que difonen al món la seva veu, els membres de Proactiva Open Arms, en efecte, sí, ens representen. Per això, mereixeran sempre el nostre infinit reconeixement i admiració.
Citació recomanada
VILAJOANA ALEJANDRE, Sandra. Periodisme en 'l'onada'. COMeIN [en línia], març 2016, núm. 53. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n53.1617
