Precursor emblemàtic

COMeIN no podria somiar amb millor padrí per al llançament del seu primer llibre recopilatori que Pere Portabella: cineasta de culte, polític, tertulià, director teatral, artífex d'un longeu esdeveniment polític-social d'obligada referència estival (el seu llegendari suquet) i, en definitiva, incomparable agitador. Avui presideix el patronat d'un dels principals think tanks espanyols, la Fundación Alternativas. I fa exactament 40 anys, va orquestrar la posada en escena d'una operació d'Estat que marcaria l'esdevenir de Catalunya.

Portabella es mostra visiblement incòmode davant l'elogi, per merescudíssim i mesurat que sigui. Es remou a la seva butaca i llança una mirada d’apressament a qui intenta glossar públicament algunes de les seves gestes. Vaig tenir ocasió de comprovar-ho el passat 4 de maig, quan vaig assumir el repte impossible d'explicar en tot just uns minuts qui és Pere Portabella i per què li havia demanat que ens acompanyés i donés llustre a la presentació barcelonina del llibre Profesionales de la información y la comunicación. Lo que hacemos y lo que haremos, un recopilatori que aplega 55 articles publicats a la nostra revista durant els seus primers cinc anys de vida.

Presentació del llibre recopilatori a la Llibreria Documenta, amb el cineasta Pere Portabella acompanyat pels professors Jordi Sánchez-Navarro i Ferran Lalueza (de dreta a esquerra)

Només pel fet d'haver produït Viridiana (1961) de Luis Buñuel, Portabella ja mereixeria ocupar un lloc d'honor en la història del cinema espanyol. Però és que a més ha produït films d'altres gegants del setè art com Carlos Saura o Marco Ferreri, i ell mateix ha signat pel·lícules tan insubornablement personals, hipnòticament fascinants i poèticament transgressores com Umbracle (1970), Pont de Varsòvia (1989) o Die Stille vor Bach (2007).

Precisament aquest 2017 se celebra el cinquantè aniversari de la seva primera pel·lícula com a director, el curtmetratge No compteu amb els dits (1967), en què ja dinamitava algunes convencions del llenguatge cinematogràfic i no pocs codis publicitaris amb la complicitat del poeta avantguardista Joan Brossa. I aquest any igualment se celebra el quinzè aniversari de la seva participació en el Documenta 11 de Kassel (2002) com a únic artista espanyol present a la mostra (a manera de petita picada d'ullet per a connoisseurs, l'esmentada presentació del llibre recopilatori va tenir lloc a la barcelonina Llibreria Documenta).

També aquest 2017 és l'any en què la Cinemateca Portuguesa ha dedicat a Portabella una àmplia retrospectiva, sumant-se així a la interminable llista d'institucions culturals que l’han anat homenatjant durant l'última dècada: retrospectiva al MoMA de Nova York (2007), doctor honoris causa per la UAB (2009), retrospectiva al Festival Internacional de Cinema de Jeonju (2009), Premi Nacional de Cinema de Catalunya (2009), projecció al London Spanish Film Festival (2009), exposició i projeccions a la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma de Mallorca, projeccions especials al Centre Pompidou de París en el marc dels Rencontres Internationales Paris/Berlin/Madrid (2010), cicle homenatge a la Tate Modern Gallery de Londres (2011), retrospectiva a la Filmoteca Espanyola (2011), premi Gaudí d'Honor 2012, homenatge i cicle de l'Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España (2012), retrospectiva a la web de cinema MUBI (2012), exhibició de Vampir-Cuadecuc a la Arnolfini Gallery de Bristol (2013), premi d'honor a l’IBAFF 2016, retrospectiva al Festival de Cinema de Rotterdam (2016), etc.

Però, sobretot, aquest 2017 se celebra el quarantè aniversari de l'anomenada operació Tarradellas. En efecte, va ser el 1977 quan Portabella va conjuminar el seu talent artístic i el seu instint d'animal polític i els va posar al servei de la tornada del president de la Generalitat a l'exili, dirigint la impecable posada en escena d'un esdeveniment que va marcar un abans i un després en la història de Catalunya. “Molt Honorable President de la Generalitat, quan vulgueu; el poble de Catalunya us està esperant”. Amb aquestes paraules, Portabella va donar el peu a Tarradellas perquè sortís al balcó del Palau de la Generalitat i pronunciés el seu històric “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”. Segons el cineasta, no hi havia cap actor arreu del món que pogués interpretar el paper de vell líder republicà amb la convicció i credibilitat de l'autèntic Tarradellas. No obstant això, les agosarades decisions i les encertades recomanacions de Portabella van exercir un paper crucial perquè el primer president de la Generalitat restituïda fos percebut a Catalunya, a Espanya i al món sencer amb la legitimitat desitjada.

Una de les constatacions més aclaparadores que es desprenen del llibre Profesionales de la información y la comunicación. Lo que hacemos y lo que haremos (Editorial UOC) és que, al segle XXI, els professionals d'aquests àmbits hem d'estar disposats a repensar permanentment la nostra activitat, a adaptar-nos al canvi i propiciar-lo, i a dinamitar qualsevol compartiment disciplinar per convertir-nos en autèntics tot terreny. Per fortuna, a l'hora d'assumir un repte així al nostre país comptem amb el mestratge d'un precursor tan emblemàtic com Pere Portabella. Transgressor persistent, geni polifacètic, artista implicat i ésser humà generós disposat a apadrinar un humil llibre que albira el camí que ell està transitant des de fa dècades.